La Silvana Estrada (Xalapa, Mèxic, 1997) m'agafa la trucada quan va de camí cap al Palau Reial de Madrid. La cantautora tot just ha arribat a Espanya per iniciar la gira de presentació del seu primer disc en solitari, Marchita, que de moment no té data de llançament. Fem les presentacions de rigor, em declaro fan i em fa saber que tindrem temps d'entrevista fins que arribi la que va ser residència dels borbons durant dos segles. Ha de conèixer encara el que serà escenari del concert més important de la seva vida. No només tocarà un ambient borbònic a Madrid, ja que el 15 de juliol actuarà al Palau de Pedralbes de Barcelona.

Què pretenies plasmar quan vas començar Marchita?
Amb el meu productor, Gustavo Guerrero, volíem donar-li un esperit minimalista i atemporal. Què es podia haver fet fa 20 anys que es podria fer en 20 anys? Marchita és el resultat d'aquesta cerca. També és el resultat de pensar quins sons van adornar la meva vida. Aquest disc és una carta de presentació, per tant per a mi era important dir certes coses a través del so.

Quines són aquestes coses?
Doncs volia dir que soc del camp, que vaig créixer envoltada d'instruments perquè els meus pares són lutiers, que estic molt connectada al folklore... També volia reflectir que en el meu folklore, el son jarocho, la veu és el primer. La música envolta la veu, però el primer és la versada. A vegades es canta, a vegades només es reciten els versos i per a nosaltres això és música. També era fonamental abordar una mica l'espectre del jazz que a mi m'agrada, la improvisació vocal, el control de la veu com a instrument... Així va ser com arribem al so de Marchita.

La teva veu destaca per sobre de qualsevol altra sonoritat. A què es deu?
Per a mi tota la qüestió estètica i sònica dels arranjaments va ser molt pensada amb base a respectar la cançó com a ens únic i irrepetible. Aquest és el meu primer disc solista, per tant la manera en què defenso aquestes cançons i en què demostro que la matèria primera és la cançó era fonamental. Volia mostrar que no hi ha més que la lletra, que cantar-la, fins i tot a cappella, funciona. A partir d'aquí es va generar l'univers estètic.

L'altre gran eix sonor del disc és la corda. Per què has inclòs un quartet?
Em sentia amb les ganes de provar, de donar-me l'oportunitat de produir amb un quartet de corda. Moltes vegades no es grava amb cordes perquè és molt car. Si jo pogués produir com jo volgués, per a començar els meus processos serien molt més llargs. Gravaria un munt de coses encara que al final només n'usés dues. En realitat jo volia gravar amb una orquestra, però al final sempre et trobes amb els pressupostos. Què es podia, un quartet? Doncs un quartet. Així es va delineant el disc, ja que una cosa és el que un vol i una altra és el que es pot.

Fins a quin punt ha influït l'ofici familiar a Marchita?
El procés de lutieria és molt reflexiu, gairebé meditatiu. Aquest disc té molt d'això, molta parsimònia, encara que tota l'estona s'hi despengen emocions i sensacions. Un día cualquiera, que és només percussió i veu, és gairebé una pregària per a mi. Aquest disc té molt a veure amb la religiositat que tinc. No soc creient de res més que de l'amor, però bé, hi ha una espiritualitat que m'agrada del disc, que té a veure amb la pregària i la repetició.

De les cançons que ja havies publicat anteriorment només recuperes Carta, Sabré Olvidar i Te Guardo. Per què?
Em va semblar important rescatar-les i retornar-los el lloc d'on venen. Aquestes van ser de les primeres cançons que vaig compondre i sento que quan les vaig gravar em vaig allunyar del seu ADN. M'agraden, tot Primeras Canciones m'agrada, però em sembla important tornar-les a l'origen, que és un lloc molt més orquestral. Com vaig créixer entre violins, violoncels i contrabaixos volia veure com sonarien amb aquest acompanyament.

Per contra s'han quedat fora Al Norte o Tenías Que Ser Tú.
Marchita és com molt conceptual, si l'escoltes de principi a fi, así de jalón, és molt immersiu i discursiu. És com el procés d'una ruptura que està centrat en el dolor sense ser un disc que parli del dolor. És un treball que des del dolor busca la llum i cerca sanar. Crec que Al Norte no acabava de quadrar en el disc. Pel que fa a Tenías Que Ser Tú, que és una cúmbia inspirada en Selena Quintanilla, trobo que agafar-la i ficar-la en aquest univers, que és com a molt més solemne, no tenia massa sentit. Crec que aquestes dues cançons són com més lleugeres, més alegres i per això no estan.

Marchita, que és la cançó que li dona nom al disc, és profundament melancòlica. Com algú tan jove pot haver sofert tant?
El patiment, fins i tot quan és real, és una mica inventat. Per alguna raó tinc una facilitat i una inclinació pel patir, per la pena. No és que m'agradi sofrir, de fet soc una persona molt alegre, que riu tota l'estona... però a l'hora de parlar del sofriment m'agrada anar com al fons de les coses. No crec ser una persona que hagi sofert molt, crec que la majoria sofreix coses que no es poden ni imaginar des del privilegi nostre, però sí que crec que hi ha una sensibilitat per a veure-li la bellesa a les coses. Crec que aquí radica el meu treball o valor com a artista. Tinc una tendència que és gairebé xocant a vegades, de veure-li la bellesa a tot, de buscar-la en totes les cases. Crec que té més a veure amb això que amb el dolor en si mateix.

El disc té una inclinació innegable cap a la tristor. Malgrat això, trobo que Tristeza és més aviat un cant a l'esperança.
Totalment. Soc una persona molt trista. Així com soc alegre, també m'obro a la tristesa i la visc amb serietat i calma. M'agrada la tristesa perquè és un lloc de l'ànima que està molt mal vist, que té molt mala premsa. Trobo que aquesta cançó, que hauria de ser trista, és en realitat com un homenatge a la pena. És com aquesta cosa que et genera la tristesa, que hi ha com un anhel perquè marxi... però després fuig i la recordes gairebé amb afecte. Tristeza és entre un homenatge i un rés.

Tanques el disc amb un solo de trompeta es titula La Enfermedad Del Siglo. Aquest concepte també és un vers de Más o Menos Antes. Quina és aquesta malaltia?
La malaltia del segle és la pressa. Aquesta cosa d'ara de l'amor líquid, aquest assimilar la solitud sense posar-li cap trava. Tots deixem que se'ns instal·li la solitud i al final assimilem vides molt tristes. Soc fan de la tristesa, però cony, cal posar-li una miqueta de traves, no? La malaltia del segle és aquesta modernitat tan frívola. El viure la vida perquè és fugaç i llavors res té pes i res importa i aquí ens quedem.

Silvana Estrada retratada per @filmganesh

Has decidit presentar Marchita en una gira per Espanya. A què es deu una relació tan bona amb el país?
Des del primer concert que vaig fer aquí sento que tinc com una connexió que ni jo entenc. Tindrà a veure amb alguna cosa més enllà de qualsevol paraula o poema i després penso que quan estic aquí sento que podria viure perfectament. M'agradaria tornar cada any. La gira que faig ara és tan bonica que voldria repetir-la i que fos cada vegada més llarga. Jo no sé què és, però hi ha països amb els quals un connecta més o menys, encara que haig de dir que en l'escenari el món s'assembla un munt. La gent sent bastant semblant. El públic no reacciona igual, però jo sé que el que senten és molt semblant en tots costats.

En aquesta gira t'acompanyaran grans músics com Jorge Drexler, el Kanka o Leiva. Quin privilegi!
He tingut molta sort que gent que admiro un munt sigui tan generosa amb mi. Al final em passa que no és que tingui una relació molt diferent de la que tens quan et tornes amic d'algú. Són gent que admiro un munt i quan estic amb ells aprenc tot el temps. Sempre que passo estona amb ells és com estar en una càtedra constant del que significa l'ofici de la cançó. Això ho respecto molt. Aquí radica la generositat, en poder asseure's amb mi, prendre's una cervesa i parlar de la vida i aprendre. Amb ells penso: "clar, això és així!, com no hi havia caigut abans?".

Quins són els artistes que més t'han inspirat durant la teva carrera?
Sílvia Pérez Cruz m'ha influenciat un munt, el jazz d'Ella Fitzgerald o Billie Holiday, el folklore, de Violeta Parra... El son jarocho, de Tonya la Negra, la música de Jorge Drexler també... El jazz i la música folklòrica de Llatinoamèrica són uns universos que m'ha inspirat tota la vida. Sobra dir-ho, però la música clàssica també, ja que els meus papàs són músics clàssics. Els meus primers records de jo emocionant-me amb la música són amb Txaikovski. Va ser la primera vegada que conscientment se'm va estarrufar la pell. Quan vaig escoltar per primera vegada les Variacions de Goldberg de Bach també va ser un gran moment en la vida.

Després d'escoltar unes quantes vegades Marchita, puc afirmar sense por que és un disc molt premiable. Creus que pots optar a algun Grammy Llatí?
Com això no ho controlo no em faig fantasia, perquè després em poso trista. Jo hi confio. La música i la indústria no sempre van de la mà, però espero que amb aquest disc sí, ni que sigui per visitar per primera vegada Las Vegas.