Sílvia Pérez Cruz havia de treure Farsa (género imposible) abans d’aquest estiu. El confinament va interrompre el llançament de l’àlbum, però l’artista de Calella de Palafrugell no va quedar-se de braços plegats. Al mes de maig va publicar MA. Live in Tokyo, una gravació sense edicions d’un concert que va fer amb el pianista Marco Mezquida l’any passat a la capital japonesa i que estava programat per al desembre. El disc va començar a recórrer escenaris d’arreu del país tan bon punt les restriccions sanitàries, amb les quals Pérez Cruz s’ha mostrat crítica, ho van permetre. Ara sí que és el torn de Farsa, que va publicar-se aquest divendres i que l’artista presentarà en directe els mesos vinents.

L’àlbum neix dels diàlegs que l’artista ha establert amb altres disciplines artístiques, començats fa dos anys amb el Projecte Drama. Aquestes interaccions l’han interessada sempre: a l’Alartis, l’escola d’art de la seva mare, sempre s’havia combinat la música amb la pintura, per exemple. El nom de Farsa, segons ha explicat la pròpia cantant a través de les xarxes socials, surt de la contradicció que hi ha “entre la fortalesa que mostrem i la fragilitat que ens defineix”.

Per ella, la seva música passa per acceptar i mimar aquesta vulnerabilitat, pròpia de la condició humana. I s’hi aboca de ple: el disc el conformen tretze cançons, totes produïdes per la pròpia Sílvia, que tant de forma suau com cruenta apel·len a les emocions més vives.

4 eixos

Farsa té quatre eixos artístics: el cinema, el teatre, la dansa i la poesia. La cançó que l’obre és Pena salda, que Pérez Cruz va musicar a partir de la representació de la Terra baixa de Lluís Homar i Pau Miró. Hi apareixen en Manelic i el llop, els dos personatges enfrontats de l’obra d’Àngel Guimerà, però la cantant canta les penes de la Marta, la protagonista atrapada en el triangle amorós. Els ritmes tradicionals acompanyen tota la peça, amb una percussió ben marcada i sempre present, però abans que entrin els timbals, només de començar, la cantant ja fa goig de la seva veu, amb unes notes llargues a capella.

Però el diàleg amb Homar i Miró no s’acaba: la cantant també ha posat música al Cyrano que el duo va representar al 2017 i Estimat i Ensumo l’abril en són el resultat. De fet, aquesta última comença amb uns versos recitats per Homar, que donen forma a la tornada de la cançó i que demanen al Cyrano, a l’espectador i a l’oient de Farsa, que no es posi trist, ja que “l’amor és atzar”.

Todas las madres del mundo és el segon tema del disc. La cantant el va fer a partir d’uns versos de Miguel Hernández per a la pel·lícula d’animació Josep, presentada aquesta setmana a París. Però el que representa va més enllà: Pérez Cruz, tot escoltant el disc pocs dies abans que s’estrenés, s’adonava que la maternitat n’és també un fil conductor. La cançó té una resposta, Futuras madres del mundo, que és l’última peça de l’àlbum. És un minut i mig de la mateixa tornada, però cantada amb to jovial per un cor de noies joves.

És una mirada optimista al que ha de venir, després del camí d’introspecció que marca el disc. El paper de la mare també ha estat present en el procés de creació i el·laboració de Farsa. Ja s’ha explicat el paper que hi va jugar l’escola de Glòria Cruz, però, a més, la Sílvia n’ha gravat gran part i l’ha editat tot des de casa seva, on ha pogut fer de mare també ella mateixa.

Mañana, la tercera cançó del disc, ve d’uns versos d’Ana María Moix. El tema de la cançó és la mort, però Pérez Cruz explicava aquest estiu, en un concert a Roses, que el que li havia cridat l’atenció de les paraules de Moix era la mirada diferent, fins i tot positiva, que feia del final de la vida. “Cuando yo muera mañana, habrá cesado el miedo de pensar que ya siempre estaré sola”, diu la lletra. I és que el disc, polifacètic com l’artista que el firma, regala moltes maneres de pensar-nos, i no totes són tristes. En aquesta cançó s’hi intueixen ritmes de ranxera, però no cal encaparrar-se a etiquetar en un gènere concret els temes de l’artista, que ho explora tot i a tot deixa el seu segell.

Tres locuras i Plumita formen part de la pel·lícula La noche de 12 años d’Álvaro Brechner. El film es basa en Memorias del calabozo de Mauricio Rosencof y Eleuterio Fernández Huidobro i, precisament de Rosencof pren els versos per a Plumita. Només són quatre i la cançó dura tres minuts i mig, però no es fa llarga ni repetitiva. Com el videoclip gravat al Japó que il·lustra la cançó, llançada ja fa un any, la peça és una prova més de la capacitat imaginativa de l’artista i de tot l’equip que l’acompanya. Per altra banda, Intemperie, escrita pel músic Javier Rubial i cantada per l’artista de Palafrugell, va guanyar el Goya a la millor cançó en l’edició d’aquest any per a la pel·lícula homònima de Benito Zambrano.

Grito pelao, Tango de la Via Láctea, Par Coeur + The womb i Fatherless acompanyaven l’espectacle de dansa que Pérez Cruz va fer amb Roció Molina fa dos anys. Les dues últimes, a més, parteixen de textos de Sylvia Plath. Ara totes quatre formen part de Farsa, però la post-producció del disc va quedar aturada durant uns mesos per la dificultat d’obternir els drets de l’obra de Plath.

En un petit documental que il·lustra l’elaboració de l’àlbum, la cantant explicava la importància d’incloure-les, ja que són part de la vessant musical que fa menys temps que explora, potser més encarada al jazz. En aquest sac també s’hi podria incloure la versió que va fer de My funny valentine del disc anterior, la cançó amb què va conèixer Mezquida, que també ha treballat en l’elaboració del nou disc.

Farsa (género imposible) és el setè disc que Pérez Cruz signa amb Universal Music Spain. Malgrat treballar amb una multinacional, sempre ha tingut la llibertat de crear com ha volgut, de compondre explorant ritmes diversos, de versionar a qui li ha vingut de gust. Amb Farsa, però, ha dut allò que la fa especial a un pla encara més gran. I que explori i posi en valor la resta de disciplines de manera tan cuidada en un moment en què tot el sector cultural lluita com pot per mantenir-se viu, ja ofegat d’abans de la pandèmia, és encara més important.