El 19 d’agost de 1934 gairebé el 90% de la població alemanya va donar el seu suport a Hitler en un referèndum després que aquest hagués adquirit la posició de president del Reich un cop va morir Paul von Hindenburg, que ho va ser fins el 2 d’agost d’aquell mateix any. Aquest plebiscit va enfortir la figura del Führer i va esdevenir un dels primers passos per la consolidació del nazisme a Alemanya. La propaganda massiva també va contribuir a aquest afiançament, ja que va fer arribar els postulats de la ideologia arreu del país.

L’esvàstica, també anomenat creu gammada, gamadion o tetraskelion, era la protagonista de tota la imatgeria nazi i, des de llavors, a occident es fa impossible no vincular-lo amb l’horror de l’Holocaust. Tot i així, no sempre ha tingut aquest significat: des que es va representar per primera vegada, fa uns 15.000 anys, diverses cultures l’han incorporat al seu imaginari arreu del món. De fet, tal com ha explicat al Diari de Barcelona Fernando Fernández Lerma, doctor en Belles Arts per la Universitat Complutense de Madrid (UCM) i autor d’Algo más que belleza, influencia de la estética nazi en la cultura popular (Biblioteca Nueva, 2015), “no existeix cap altre símbol tan internacional”.

Per què “esvàstica”?

A aquestes alçades tothom coneix la forma de l’esvàstica: “Una creu de braços iguals (grega) i els quatre eixos en una mateixa direcció rotatòria”, tal com indica Juan Eduardo Cirlot al seu Diccionario de símbolos (Ediciones Siruela, 2006). Cirlot afegeix que aquesta pot ser dextroversa o sinistroversa, segons la seva orientació, la qual marca la diferència pel que fa al seu significat. Els nazis la feien girar a la dreta, mentre que la gran majoria de la resta de cultures ho feien a l’esquerra. Tot i que en la imatgeria nacionalsocialista sempre la trobem aïllada, el cert és que al llarg de la història ha aparegut també com a patró decoratiu. 

Etimològicament, el seu nom prové de l’idioma sànscrit nepalès, una llengua indeoeuropea de l’antiga Índia, segons la qual significava “bona sort”, “prosperitat”, “felicitat”, “benestar”, entre altres conceptes vinculats amb la bona fortuna. A més, tradicionalment es va considerar un “símbol solar”, tal com apunta María Teresa Román, professora de Filosofia de la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED), al seu article El simbolismo del sol en las mitologías orientales de la antigüedad (2010). Es creu, doncs, que el motiu de la seva forma podria fer referència al Sol en rotació, tot i que també es pot relacionar amb els quatre punts cardinals, els quatre elements o els quatre quarts de la lluna, com escriu Jorge Blaschke a Enciclopedia de los símbolos esotéricos (Ediciones Robinbook, 2001). 

Esvàstica budista en una campana de bronze al Japó. Foto: H. Sulzer.

La primera creu gammada

Tot i que algunes fonts situen l’esvàstica més antiga entre el 4.000 a.C i el 2.000 a.C. a l’Àsia, a Harappa (Índia), la versió més estesa diu que la primera creu gammada tindria uns 15.000 anys d’antiguitat i s’hauria trobat a l’assentament de Mezin, a l’actual Ucraïna, el 1908. Segons Imágenes de la esvástica en el arte popular, un article de l’expert Arturo Martín Criado publicat el 2015 a la Revista del folklore, l’esvàstica més antiga es situaria al Mesolític i estaria gravada “a la part interior d’un ocell de marfil”. Això podria significar que en el seu origen representava una au, “potser una cigonya, en vol” i que estava vinculada amb la llum i amb la idea del bé sobre el mal. 

L’au es va trobar juntament amb altres objectes fàl·lics, tal i com s’explica a l’article de 2014 de la BBC Cómo el mundo amó la esvástica, hasta que los nazis se la apropiaron, i això la relacionaria amb la fertilitat. Les esvàstiques simples, tal com les coneixem ara, van començar a aparèixer fa uns 7.000 anys, amb la cultura neolítica, però “no va ser fins l’Edat de Bronze quan es van difondre per tot el continent”. 

De la recerca del nirvana al bressol de la civilització

Mesopotàmics, egipcis, precolombins, babilonis, hitites… tots ells van gravar l’esvàstica en creacions de diversos tipus. No obstant això, una de les civilitzacions que més va popularitzar el símbol va ser la hindú. “En realitat és un símbol que predomina a tot el món ari excepte Pèrsia, on no va aconseguir establir-se de debò”, explica Blaschke. Els hindús el relacionaven amb el déu Vishnu, que tenia quatre braços i que va fer que l’univers existís. Més tard es traslladaria a altres cultures properes al riu Indus, com el budisme. 

“Avui en dia te’n pots anar a l’Índia o a països d’Àsia i trobar-la per tot arreu, al pit dels Budes i coses així, cosa que als occidentals ens sorprèn molt”, explica Fernández Lerma. Els grecs i els romans, com ell mateix destaca, també la van emprar molt: “No tinc constància que tingués un pes important a la cultura més enllà de ser un element decoratiu en greques i, en general, a l’arquitectura”. A més, afegeix que era una peça molt fàcil de repetir pels romans, que feien servir molt el mosaic i la ceràmica. Cirlot posa com a exemples les restes d’elements ornamentals de Troya o d’un atuell galoromà, on apareix la creu gammada com a decoració. Sense anar més lluny, l’Ara Pacis Augustae està rodejat d’un fris d’esvàstiques. 

Ara Pacis Augustae a Roma. Foto: Manfred Heyde.

No deixa de ser una creu

“Al final és una variant de la creu”, observa el doctor de la UCM fent referència a l’ampli ús que també se’n va fer durant l’Edat Mitjana. “Sobretot a l’època gòtica, per la deformació que es fa de les formes, a l’art medieval hi ha moltes esvàstiques per tot arreu, i no té un significat negatiu ni molt menys”, diu Fernández Lerma. El terra de la catedral d’Amiens, a França, està decorat amb una gran esvàstica, així com el de la catedral de York, a Anglaterra, que casualment està dedicada a l’Apocalipsi, tot i que aleshores el símbol no tenia un significat negatiu. 

De fet, serien els nazis els qui li donarien el significat d’anticreu: “És una creu que substitueix la creu de Crist per una nova fe, una fe que ells pretenien imposar”, explica Fernández Lerma. Per aquest expert, un dels motius que hauria portat Hitler a fer servir elements de religions tant occidentals com exòtiques és que “el nazisme es planteja en termes ideològics com una espècie de religió que havia de substituir el cristianisme però que té els seus mateixos ritus”. Per ells era imprescindible trobar “aquell origen pseudoreligiós que justifiqués d’alguna manera la seva predeterminació per ser els qui dominaven el món”. 

L’emblema del terror

La primera vegada que l’esvàstica es va fer servir amb un significat nazi va ser el 25 de desembre de 1907, quan la secreta Ordre dels Nous Templaris la va hissar al castell de Werfenstein, a Àustria. No va ser fins el 1920, però, quan es va adoptar com a símbol de la raça ària dins de la bandera que coneixem avui: la creu negra, sobre un cercle blanc que alhora es troba en un fons vermell, és a dir, els mateixos tres colors que tenia la bandera de l’Imperi Alemany. 

Hi ha dues teories que expliquen com hauria arribat l’esvàstica a Hitler i per què el va captivar tant com per utilitzar-lo per representar tot el seu dogma. D’una banda, durant el segle XIX les excavacions arqueològiques proliferaven arreu del món i moltes d’elles van ser finançades per mecenes alemanys. “Alemanya és un país que s’incorpora a Europa dels últims, no ha estat romanitzat i això és molt important, tenen molt de complex”, apunta Fernando Fernández Lerma, que destaca que els alemanys estaven “vertaderament enamorats” de Grècia i Roma. 

Durant aquestes excavacions, doncs, es van trobar molts objectes amb esvàstiques gravades, alhora que moltes corrents nacionalistes van començar a desenvolupar una teoria que relacionava l’alemany amb el sànscrit. Això els va portar a deduir que les dues cultures tenien algun tipus de connexió i que els alemanys provenien d’una raça hindú que tenia els típics trets “reclamats com a propis pels nazis”. La paraula sànscrita “ari” significa “noble” i estava relacionada amb els guerrers, el que els nacionalsocialistes van aprofitar per explicar el seu origen provinent d’una suposada raça hindú superior. 

Banderes nazis a Berlín el 1937.

D’altra banda, però, alguns autors indiquen que Hitler va conèixer el símbol quan va ser membre de la Societat Thule, un grup alemany ocultista i racista de Munich que creia que la raça ària provenia d’un continent perdut, com ara l’Atlàntida. Com s’explica a Las grandes profecías de la historia, un llibre publicat pel Canal Historia el 2012, els membres d’aquesta societat antisemita es reunien tots els dissabtes per parlar de mitologia germànica, nacionalisme alemany i les runes. La forma d’aquestes, semblant a raigs i creus, “encaixa perfectament amb la forma de l’esvàstica”, indica el professor Fernández Lerma. 

Tal com va escriure al Mein Kampf, per Hitler la bandera era “un símbol de la nostra propia lluita” i “altament eficaç com a estandart”. “Era una societat molt jerarquitzada, molt militaritzada i es deia d’Alemanya el segle XIX que en altres països l’estat tenia un exèrcit, mentre que a Alemanya l’exèrcit tenia un estat”, afegeix el doctor en Belles Arts. L’elecció d'un símbol així, tan vinculat amb uns orígens dels quals se sentien mancats i que unificava i organitzava tot un poble que s’havia sentit traït després de la Primera Guerra Mundial, sembla encaixar perfectament amb el nazisme, que acabaria transformant el significat d’un símbol amb segles d’història.