Dissabte passat es va celebrar a Barcelona la creació del Sindicat SAD, format per cuidadores professionals dels Serveis d’Atenció Domiciliaris (SAD). Ho van fer al Parc de la Ciutadella de Barcelona, sota el bust de Pepita Teixidor. Van escollir aquest lloc per una doble raó: en primer lloc, per denunciar de forma pública els abusos als seus drets laborals; però també per visibilitzar la falta de paritat en els monuments de Catalunya. Com a carta de presentació, no està gens malament.

El sindicat SAD és una agrupació feminista inicialment ideat per les reivindicacions que van començar les treballadores de Sant Feliu de Llobregat. No obstant això, la lluita es va estendre a nivell autonòmic i, finalment, s'ha pogut constituir conjuntament amb companyes d'altres municipis de Catalunya. La Pilar Nogués, presidenta del sindicat SAD en declaracions al Diari de Barcelona, explica que també tenen una “aspiració estatal”, volen ajudar i inspirar a altres comunitats a sindicar-se. 

El Sindicat neix arran de la vulneració de drets laborals que fa temps que denuncien les treballadores “durant molts anys” i amb l’objectiu de posar fi a les males pràctiques dutes a terme per les administracions i governs municipals. “Així com la inacció en la protecció de drets laborals dutes a terme per òrgans administratius i governs autonòmics o estatals”, denuncia Nogués, envers les treballadores que presten assistència i cures a persones dependents i/o amb autonomia limitada en l'àmbit de les competències municipals.

Els serveis d’atenció domiciliària són un conjunt organitzat de recursos i accions adreçades a les persones que, per raó d’edat, dependència o discapacitat tenen limitada l’autonomia per realitzar les activitats bàsiques de la vida diària o requereixen atenció permanent i a distància. Els serveis que inclou són la higiene i cura de les persones (bany, higiene corporal, canvi de roba, etc.), l’ajuda fisico-motriu (aixecar, enllitar, caminar), el control de l’alimentació, de la medicació i cura de la salut. Al seu temps, també ofereix menjars i neteja a domicili, acompanyaments fora de la llar (visites mèdiques, gestions bancàries, etc.), entre d’altres. 

Què reclamen?

Malgrat la importància que té la feina de les treballadores del SAD com a servei públic, han estat durant anys víctimes d’abusos dels seus drets laborals vulnerats per les empreses i sota el jou de l’Administració, reclamant també que no es complia el conveni col·lectiu i tampoc el plec de condicions per part de l’Administració. “Com a sindicat portem dos dies, però ens coneixem bé la història. El que ens deien en un principi era que havíem de formar un comitè i reclamar a l’empresa, que era responsabilitat seva. Nosaltres diem que no, reivindiquem que això és un servei que s’ofereix de la cartera de serveis socials i que l’Administració són els màxims responsables. És una cessió il·legal de treballadores.”, explica Nogués al Diari de Barcelona. També afegeix que "l'Administració ha signat un plec de condicions amb aquestes empreses que no compleixen, no es controla ni hi ha un seguiment, això és un abandonament total”. 

"Nosaltres diem que no, reivindiquem que això és un servei que s’ofereix de la cartera de serveis socials i que l’Administració són els màxims responsables. És una cessió il·legal de treballadores"

Aquest conveni del qual parla Nogués està signat pel sindicats majoritaris i, en si, ja “precaritza” les treballadores. Han estat dos anys sense conveni, des del 2018, perquè no es posaven d’acord per augmentar el sou; així doncs, el que es va decidir va ser apujar el preu del servei. “Ho fan pagar al càrrec públic. Cada any apugen el preu de l’Administració. Venen al postor més gran. Liciten cada 4 anys i és un servei que el venen externalitzat però a gent sense escrúpols. Empreses que tenen com a única finalitat obtenir "benefici pur i dur". "Un benefici a compte de retallar amb els drets laborals de les treballadores", critica.

L’empresa de Nogués, Accent Social —propietat de Florentino Pérez, president del Real Madrid i d’ACS, una de les majors empreses constructores de l'Estat espanyol—, va guanyar la licitació per, suposadament, contribuir amb més ajudes tècniques al servei. Tanmateix, les treballadores denuncien que les han demanat en nombroses ocasions, però no se’ls ha proporcionat mai. “A més a més, quan una persona és dependent total amb grau 3, han d’anar dues persones i nosaltres anem soles a aixecar gent que, de vegades, pesa 100 quilos", reclama.

Això deriva amb problemes de salut. 8 de cada 10 treballadores necessita medicació. No tenen reconegudes tampoc les malalties que deriven de la feina, musculoesquelètiques quasi totes. “Totes patim de mal d’esquena. Els tres primers dies de baixa no ens els paguen, per conveni col·lectiu firmat per Comissions Obreres (CC.OO.), les mútues tampoc ens ho reconeixen, diuen que és una malaltia comuna i que ens ho hem fet a casa. Fins i tot, hi ha empreses que no tenen ni mútua”. 

"Quan una persona és dependent total amb grau 3, han d’anar dues persones i nosaltres anem soles a aixecar gent que, de vegades, pesa 100 quilos"

La cosa es complica amb l’arribada de la pandèmia. “Si nosaltres ens infectem per un usuari positiu en covid-19, tampoc ens ho reconeixen ni ho paguen. Vam anar a la Generalitat a parlar amb els grups parlamentaris perquè al decret de llei 26/2020 només estan incloses les residències, els hospitals i els sociosanitaris, però el SAD no".

La Pilar explica que aquesta lluita ve de llarg, que té companyes que porten 25 anys en peu de guerra, però que cada cop s’està fent més i més difícil. Les administracions han anat externalitzant el servei i les empreses han anat retallant “amb drets laborals, material i apujant el preu a l’usuari”.

Al seu torn, també exigeixen que es compleixin els cursos de formació específics que estan dins del plec de condicions amb requisit de 20 hores l’any. “En vuit anys que porto al S.A.D. només he fet un curs de formació.". Però el que veu més greu la Pilar són les hores que no queden reflectides als contractes laborals. “No veuràs a quasi cap treballadora amb un contracte de 37 hores (el màxim a Catalunya). Al calendari en fem més, fins a 40 i 43 hores, però el contracte no passa de 25 hores. Estem cobrant molt menys del que ens pertoca”.

En els contractes tampoc consta que fan jornada completa, “menys de 25 hores ha de ser jornada seguida, fins a 34 ha de ser pactada. Tenen a persones amb contractes de 15 hores amb jornada partida, és a dir, a vegades fan venir a companyes d’altres municipis per una hora. Si s’han de pagar la gasolina per una hora, no els surt a compte”. 

Nogués apunta que s'han deixat de barallar amb l'empresa. Creuen que la responsabilitat recau en l'Administració, però també se senten amenaçades i han patit represàlies contra elles. "No t'acomiaden, però fan que marxis amb xantatge emocional". Diu que les "avorreixen". "Et deixen sense serveis". Quan perds un usuari, aquest forat no te l'omplen, llavors et van baixant el contracte. Tinc companyes que les han deixat amb cinc hores a la setmana. No poden viure només treballant cinc hores a la setmana".

Ens explica el cas de l'Inma, a tall d'exemple. Una companya seva d'ascendència marroquina que va reclamar dos dies de vacances. En el conveni s'explicita que s'han de fer com a màxim vint-i-dos dies laborables i ella en tenia 20. Li van dir que no ho havia mirat bé i que no se n'adonava perquè era estrangera; després va patir la reducció d'hores al contracte. Quan ho va denunciar, es va trobar totalment desemparada davant la Unió General de Treballadors (UGT). Com l'Inma, també s'han trobat altres companyes de Nogués. "Estem amenaçades. No ens deixen parlar, tenim un contracte de confidencialitat amb l'empresa".

L’única solució, municipalització de serveis públics

Segons Nogués, l’única solució que hi ha és municipalitzar el servei. “És l’única manera de donar-li qualitat. L’important no ha de ser el preu de l’hora d’aquest servei. Però l’Administració diu que surt més car si es municipalitza. A nosaltres ens ha contractat l’empresa i ens paga l’empresa, però pertanyem a un sac del municipi. Si l’empresa cau o desapareix, com va passar amb BBServeis —per una estafa milionària de més de 35 milions d’euros d’arques públiques— o Cenfo, l’administració està obligada a subrogar-la a una altra. Així anem passant de venudes a venudes, d’empresa a empresa. Resant a veure si aquesta empresa serà menys dolenta que l’altra. Ho patim nosaltres i els usuaris”, conclou Nogués.