La síndrome del salvador blanc o com fer un voluntariat pot ser racista - Diari de Barcelona

PODCAST
La síndrome del salvador blanc o com fer un voluntariat pot ser racista
Fer de voluntari a països del sud global és una pràctica que s’ha posat molt de moda en els últims anys. El rerefons, però, no deixa de ser una cosa ben antiga: el colonialisme
El white saviourism, terme que neix el 2012 de la mà de l'escriptor Teju Cole, es refereix a aquesta necessitat i visió per part de la gent blanca d’anar a “ajudar” a països no occidentals. Tal com diu la paraula, és veure’s un mateix com a salvador de les persones negres. Aquesta síndrome es pot manifestar a través de participar en projectes que no suposin un canvi real per a la població autòctona, fer-se fotos amb menors d’edat sense consentiment o anar-se’n de vacances i visitar orfenats a la recerca d’una experiència “espiritual”.
Lucía Asué és periodista de TVE i col·laboradora d’Afroféminas i comenta un dels problemes més conflictius dels voluntariats. Les fotografies de persones blanques ajudant al sud global són molt comuns per les xarxes socials, però el que ens hem de plantejar és per quin motiu triem congelar imatges d’africans fent accions quotidianes, mentre que a l’occident no veiem res d’especial en aquests hàbits del dia a dia. Ho fem perquè són negres?
Lucía Asué: “Bona part de les vegades que es fotografia és apel·lant una espècie de folklorisme de la pobresa pel qual s’acaba romantitzant. No és només una qüestió del dret a la intimitat, sinó també al dret a l’oblit”
Parlem també amb la periodista Dayana Catá sobre com els influencers són el clar exemple de persones occidentals que treuen profit de les escenes de la infantesa africana per aconseguir netejar la seva imatge a les xarxes. Persones com Maria Pombo o Daniel Illescas fan propaganda de voluntariats “que et canvien la vida” i que “et fan valorar les petites coses”.
Tanmateix, mai han fet de voluntaris als barris de la seva ciutat o les comunitats negres del seu país. Promocionen viatges on espontàniament van a veure nens pobres, que “necessiten” una ajuda occidental i que complementen un fals voluntariat que busca fer de turista.
Dayana Catá: “Parlant en primera persona com a dona negra, no necessitem que ningú ens salvi. Som empoderats i la narrativa que ens venen és ficció, no és real"
Aquests viatges corresponen a una visió colonitzadora i imperialista, que moltes vegades empitjora més la situació que no pas la millora. Són, més aviat, una moda, una altra expressió d’utilització de les persones negres pel benefici blanc. Com comentem, sempre es pot ajudar, però d’una manera respectuosa i útil.


