La nova edició del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges va arrencar el passat 8 d’octubre, i el qual presenta moltes de les noves propostes del cinema de gènere fantàstic i de terror d’aquest any. Com cada edició, les pel·lícules són molt diverses dins del marc en què es mou el festival i en el qual conviuen subgèneres i estils de tota mena.

No obstant això, durant els primers dies ja s’han pogut veure algunes pel·lícules de terror amb certs trets en comú. Com acostuma a passar als festivals de cinema, el diàleg entre films està a l’ordre del dia, i és el cas de la tríada que ens ocupa aquest text: Saint Maud, Amulet i The Dark and the Wicked. Tres pel·lícules que es mouen dins dels codis del gènere de terror, amb una temàtica principalment religiosa i la figura clau de la cuidadora.

Saint Maud és la nova pel·lícula de la productora A24 (Hereditary, The Witch), òpera prima de la directora Rose Glass. En aquest cas, seguim les passes de la Maud, una infermera que després d’un esdeveniment traumàtic comença a treballar com a cuidadora privada per a una exballarina, la qual pateix una malaltia que ha fet disminuir greument la seva mobilitat. Durant els primers compassos de la relació entre elles dues, la Maud, fervent creient des d’aquell trauma, començarà a sentir la necessitat de cuidar, no només del cos de l’Amanda, sinó també de la seva ànima.

Amb aquests elements, Rose Glass construeix una pel·lícula sòlida i estable que funciona en bloc, on la veu en off de la protagonista ens guia al voltant de les seves vicissituds amb la fe. Alhora, aquesta estabilitat, també en termes de posada en escena, acaba per transmetre la sensació d’una proposta sense fissures ni punts de fuga que ens permetin desbordar-nos com a espectador.

Saint Maud comença com una pel·lícula que toca i confronta diferents idees simultàniament i acaba per centrar-se, quasi exclusivament, en el costat més fosc de la fe (o la bogeria). Les escenes més suggerents i complexes de la primera meitat de la pel·lícula, al voltant de la temptació, la supressió del desig, el càstig i la revelació són expulsades i intercanviades per altres d’un altre ordre més unívoc, que evidencien el camí més fosc i tortuós de la fe de la protagonista. Una fe que, al seu torn, aquí es presenta pràcticament com una fantasia post-traumàtica, on la frontera entre al·lucinació i realitat és evident i que deixa una sensació força unidimensional de la religió que abraça.

Aquesta és l’estabilitat que busca i troba Rose Glass en la seva primera pel·lícula, una proposta amb imatges mesurades, tan ben construïda com hermètica. I si això és Saint Maud, Amulet es pot arribar a considerar tot el contrari en molts aspectes.

Romola Garai porta a Sitges el seu primer llargmetratge, protagonitzat pel Tomaz, un immigrant que viu a Anglaterra després de fugir del seu país natal per una guerra en la qual va ser soldat. Després d’un incendi al seu domicili, acabarà per compartir casa amb una noia que es dedica a cuidar la seva anciana i protectora mare, tancada a l’àtic i posseïda pel diable. Si diem que Amulet és el contrari a l'estabilitat és per la seva disparitat d’estils, que combina dues línies temporals i mescla imatges d’una solemnitat impostada amb altres de més informals. Línies temporals que, a la mateixa vegada, s’acaben molestant entre elles a canvi d’anar donant informació poc a poc.

Possiblement per tot això i perquè la situació dels personatges està estranyament desdibuixada, Amulet se sent erràtica. L’arribada del protagonista a la casa és confusa i el camí cap al tram final té obstacles (just el contrari del que succeeix a Saint Maud). No obstant això, una vegada la pel·lícula arriba al tram final, obté una inesperada força en forma de revenge film, alhora que parla sobre el càstig a actes imperdonables. Per aquesta mescla d’idees que es posen en pràctica i els seus desplaçaments cap a territoris inesperats del fantàstic, costa pensar en Amulet com una pel·lícula fallida, si més no com una pel·lícula desequilibrada i problemàtica.

The Dark and the Wicked tracta també sobre les cures cap a un familiar que està tancat en una granja de Texas. Bryan Bertino, director de Los Extraños, torna a invocar el mal en aquesta història on dos germans, que venen a visitar el seu pare durant els seus últims moments de vida, es veuran atrapats en aquell indret. A partir d’aquí, es desencadena una pel·lícula de terror, amb una atmosfera negra, àrida i seca, on el mal sembla haver-se fet fort a la casa i no tenir pietat.

En aquest sentit, Bertino es dedica a construir curosament l’espai on es desenvolupen tots els fets i contempla sense pressa l’exterior i l’interior de la granja. D'aquest indret no en sortirem en quasi tota la pel·lícula, fet que transmet una major sensació d'aïllament i perillositat. Això, juntament amb la inesperada visita dels veïns més creients, acabarà generant un espai tenebrós i malèfic, un dels punts forts de la proposta.

Amb una estructura capitular, separada pels dies de la setmana que segueix l’esquema del diari de la mare, la pel·lícula creix en tensió segons passen els dies, manifestant-se el mal cada cop amb més virulència. Alhora, els jump scares no són pocs i, a base de repetició, algunes escenes acaben tornant-se bastant menys impactants i suggestives que d'altres. Una pel·lícula completament allunyada del terror més metafòric però que, alhora, pot acceptar algunes lectures en clau política al voltant del mal que s’instaura i arrela en algunes zones dels Estats Units.