Tarantino és un gos verd. I no perquè cada dia a les vuit del matí et porti el diari al capçal del llit emulant una pel·lícula americana. No perquè obeeixi a base de trossets de pa ranci del dia anterior a tall de premi, sinó perquè a través d’elements tan convencionals, com pot ser un gos, troba sempre l’alternativa per pintar-los de verd. Verd estrany, viscós, cridaner i, si més no, curiós. Que podria ser blau, però el blau fa mar i el mar pot ser calmat, i Tarantino, no. Podria ser taronja però el taronja és la versió descafeïnada del vermell i Tarantino és incapaç fins i tot de ser una versió. I és verd, sinestèsicament, és verd. És un home vestit de xandall enmig dels premis Oscar fent 20 abdominals i 15 burpees amb flexió. Que difícilment qüestionaries o estranyament et vindria de gust mantenir-hi una conversa perquè estaria alterant l’ordre públic, aquella jerarquia socialment establerta primmirada i hipòcrita. Però també saps què? Que te’l quedaries mirant. Un, dos, tres minuts. Mitja hora. Perquè canta, desentona i ho fa de manera esparverant.  

Pulp Fiction, obra mestra afegint-hi “doncs mira, a vegades no s’entén gaire i no passa res”. Que amalgama converses anacròniques sobre passatges bíblics amb massatges de peus amb una virilitat humoritzada constant com a fil conductor. Que es pren la llicència d’oferir lliçons morals sobre la comunicació no verbal interpersonal dels protagonistes, amb frases de l’estil: “Oh, per què la gent tendeix a dir disbarats per estar còmodes? Si estàs a gust compartint el silenci amb algú, és que has trobat la persona indicada” i  tot això mentre li rodola una cirera sense tronc entre els llavis carnosos d’una jove exuberant amb serrell, drogoaddicta que li diu a un sicari que treballa per al seu marit mentre pren un batut caríssim. Uau. Objectivament un absurd, metafòricament una gran merda pintada de purpurina. Sublim, oi? 

 A tot això Tarantino li afegeix un humor intel·ligent en escenes vitals amb una ridiculització de la mort durant tota la pel·lícula que és acurada a la vegada que despietada. Pulp Fiction és un escàndol amb algunes dosis surrealistes que desorienten qualsevol i que probablement no valores fins que acabes el film i muntes el trencaclosques dissenyat, peça a peça i a la perfecció, per l’artífex del desordre i el caos permanent. Així que sí, Pulp Fiction és una obra mestra però, bé, “tampoc no començarem a menjar-li la polla”.