Als seus 38 anys, la Montserrat Anguiano pot ben dir que es dedica al que realment li agrada. Descendent de la capital equatoguineana (Malabo), l’artista catalana, nascuda a Esplugues de Llobregat en 1982, s’endinsa dins l’art africà dels seus avantpassats i en crea un estil propi. L’Abstracció figurativa africana que ofereix Anguiano en la seva multidisciplinarietat —pintura, body art i poesia— és una fusió de colors primaris que representen el paisatge urbà de Malabo conjuntament amb línies i traços que reinterpreten els rostres de, tal com ella anomena, “les seves dones negres”, les seves muses. Dones que han estat referents pel "poble negre" i que ara ella les dona a conèixer al món occidental a través del seu art, on també s’hi revela tot el que porta dins: rebel·lia i agressivitat; la dualitat entre el blanc i el negre —la seva família adoptiva i la biològica—, feminisme i activisme polític. 

El gran secret per l’èxit de la Montserrat és tenir molt "morro", iniciativa i empenta. Això l’ha portat a ser deixeble de la primera dona negre que surt en la portada de Vogue, la Bisila Bokoko, la qual la va salvar d’un passat fosc i nihilista. Com el mite de l'etern retorn de Mircea-Eliade, Déu no solament l’acompanya sinó que també li concedeix tot el que ella demana. Tota ella és impaciència i acció, el seu màxim referent és la seva mare adoptiva i la figura religiosa que més l’inspira és en Josep Molist, el mossén de Tona —el seu poble d’estiu—. 

Qui és la Montserrat Anguiano?
Doncs la Montserrat Anguiano és una dona ja, amb 38 anyassos, que s'està dedicant al que ella vol, al que ella sempre ha somiat i se n'està sortint prou bé. També és mare, des dels 20 anys, d’una nena que aviat en farà 18. Una persona estretament vinculada a l’artista, compromesa políticament per obligació. Tot i que abans feia un art més aviat decoratiu, ara ha passat a ser una eina política i social, per denunciar i visibilitzar els problemes que tenim la gent dintre del col·lectiu afrodescendent. Ho hem de fer nosaltres. Ja està bé que parlin per nosaltres. No. Nosaltres tenim veu i el meu art és una d’aquestes veus. Les meves pintures són polítiques, reivindicatives i, en tot moment, antiracistes i feministes per necessitat, perquè ho necessito fer així. 

Ego d'artista, amb o sense?
Jo? Tinc un ego exacerbat. M'agrada ser el centre d'atenció i soc Lleó (horòscop), imagina’t. Els artistes som molt intensitos. He de dir que encara que tingui un ego molt gran també soc bastant insegura. No s’entén, ja ho sé, però tota jo soc una contradicció.

Creences?
Crec en Déu. No en el Déu que em volen pintar i em volen vendre. El Déu catòlic et demana submissió constant. M'agrada el Déu que em fa veure el mossén del poble. Aquest és el meu Déu, més afí a mi i el que penso, progressista. Al qual demano una cosa i sé que m'està escoltant i m'ho concedirà. A més, les persones que més admiro, la meva mare i la Bisila, són creients també. De vegades es relaciona la fe i creure en Déu amb persones que són de nivell cultural baix. Però hi ha gent que ha aconseguit tot el que han volgut a la seva vida i són creients. Per alguna cosa serà. Jo ho penso així i això em fa sentir bé amb mi mateixa. També he de dir, que si he de criticar alguna cosa la criticaré sense cap problema. Jo li poso el nom de Déu però evidentment, i això ho dic obertament, hi ha coses de l'església que no m'agraden. 

Què no t'agrada? 
Per exemple, quan un cura diu que els homosexuals no es poden casar i que són uns malalts. Aquesta part de l'església l'aparto i la menyspreo. L'església s'ha d'anar modernitzant perquè no els queda una altra alternativa. Una altra qüestió és que jo estic pecant perquè soc mare soltera, però si em quedo embarassada i avorto, també estic pecant. Això no té cap sentit. Qui són ells per decidir sobre el cos de les dones? Un cura no pot decidir si puc avortar o no. És el meu cos. 

Quanta importància té l'art per tu?
L'art és vida per mi. Per tirar la meva vida endavant, necessito de l'art. No podria viure sense expressar-me i pintar perquè per mi tot aquest procés és catarsi totalment. Em curo a través d'aquestes pintures i a través d'escriure poesia. Quan pinto i escric soc llum, soc força i soc vida. Ho canalitzo a través de l'art. Si no tingués l'art no podria amb res.

A quin públic es dirigeix la teva obra? Es compleix expectativa-realitat?
El meu art és per a tothom que vulgui conèixer o que vulgui entrar als meus universos. És obert i això fa que el públic sigui molt divers. La gent que més em compra són, majoritàriament, dones blanques d'entre 25 i 55 anys interessades en l'art africà o afrodescendent. A més, ara està havent-hi un creixement bastant fort amb el moviment Black Lives Matter, hi ha un interès que abans no hi havia amb tot el que fem la diàspora d'afrodescendents. Ara, jo no ho faig dirigit cap a un públic concret, creo per mi mateixa i evidentment per vendre, però no em prostitueixo a l'hora de fer art. Faig el que em neix i el que sento que he de fer. Ara el públic és divers. Em sentiria molt orgullosa si molta gent afrodescendent se sentissin identificats amb el que faig i volguessin tenir una obra de Montserrat Anguiano. Això seria per mi triomfar totalment. El reconeixement dintre de la comunitat afrodescendent. 

Què és la comunitat afrodescendent?
Som gent negra nascuda a aquí, afrocatalans i afroespanyols. Gent amb arrels de l'Àfrica. Em sento molt còmode amb aquesta comunitat. Amb qui sento que empatitzo més. La gent que ha tingut una trajectòria vital bastant semblant a la meva perquè hi ha coses que no cal ni que expliquis. Tinc clar que, a mesura que m'he anat fent gran i més acorde amb la meva identitat com a persona negra, reconeixent que soc negra i estan orgullosa de ser-ho, les meves amistats comencen a ser negres. Tantes coses que no cal explicar... La gent negra patim agressions cada maleït dia. No solament físiques sinó també verbals, amb microracismes. És molt cansat.

Com us ajudeu entre vosaltres?
Amb l'amor afrocentrat. Aprenem a estimar-nos entre nosaltres i a deconstruir tots els estereotips negatius que han construït sobre els nostres cossos. A partir de crear espais segurs, espais on solament hi ha gent negra. Perquè ho necessitem per sanar-nos interiorment i mentalment. És molt important. Ens fan creure que som quelcom dolent o que estar amb gent negra és perjudicial. Hi ha tantes coses que hem de deconstruir. Hi ha molta feina per fer. 

"Ens fan creure que som quelcom dolent o que estar amb gent negra és perjudicial. Hi ha tantes coses que hem de deconstruir. Hi ha molta feina per fer"

Agressions?
Diàriament. I coses molt desagradables. Una cosa que per exemple considero pitjor que em diguin "negra de merda" i altres insults —que m'ha passat també—, són les mirades amb condescendència i superioritat quan vaig pel carrer. Això em fa molt mal. Dins de la comunitat jo sé que si ho explico, la resposta que rebi no serà que tinc la pell molt fina i que estic exagerant. No, perquè ells ho estan vivint també. Ens fem una mirada i ens entenem perfectament. 

Què fas en aquestes situacions?
No abaixo el cap. Depèn de com estigui, a vegades mantinc la mirada, altres no faig contacte visual. Porto el cap amunt, vaig segura de mi mateixa i la persona que em vol agredir amb aquesta mirada de menyspreu no té l'oportunitat. No li en dono. Has d'aprendre a que et rellisquin perquè cada dia és una de nova. Agressions com que et tractin sense respecte, que no et vulguin atendre, demanar un taxi i que no t'agafin o que et facin sentir com que no ets vàlid o que ets una prostituta pel fet de ser negre. Tota la vida suportant això és molt cansat. Esgota. Per què pel fet de ser negre ens han de passar aquestes coses? Per estar sa mentalment, és molt difícil si sempre t'estan passant coses així. L'escala de colors és real. Ens han ensenyat que l'estatus significa estar amb una persona com més clara millor. Això és el que ens venen. 

Activisme. Com lluites en contra d'això?
Lluito a través de l'art. Fent política amb la pintura. Donant visibilitat a referents que la gent no coneix. Buscant-los i donant-los veu. Això és imprescindible. A l'exposició "Dona, Mujer, Woman" es poden veure 27 feminitats negres que són ben diverses. Des de la dona heterosexual normativa a la lesbiana, transsexual, etc. Totes tenen diferents professions i venen de diferents àmbits. S'exposarà pròximament a Colibantan al carrer Calàbria 142. Colibantan és un projecte que porta la Rosa —la propietària—, que és meravellosa i em dona molt suport. És un espai de trobada on també hi ha una botiga amb objectes portats de l'Àfrica i art africà, és fantàstic. 

"Lluito a través de l'art. Fent política amb la pintura. Donant visibilitat a referents que la gent no coneix. Buscant-los i donant-los veu" 

També se’t pot trobar a les manifestacions.
Hi vaig perquè ha de ser així. Em surt de dintre i ja es converteix en necessitat. No em puc desvincular. Hi he de ser. Soc negra. A vegades hi ha gent que no ho sap. L'Ignasi Garriga, de VOX, em sembla que potser no se sent negre o no és conscient de ser-ho. Però jo sí que ho soc. He d'anar a tot el que es faci. 

Formes part d’alguna associació?
No, no n'estic en cap. Vaig molt per lliure. Els segueixo, els recolzo i quan he de donar una obra meva la dono perquè fan una labor encomiable, com la manifestació que va organitzar el col·lectiu CNAE (Comunitat Negra Africana i Afrodescendent d’Espanya) a la plaça Sant Jaume. La gent m’ho pregunta perquè no estic dins, però soc així, com un gat. Que després jo estic allà a primera fila i potser en algun moment entraré a formar-hi part, però ara no m'ho plantejo perquè estic dedicada total i exclusivament al meu art i a la meva família. 

Foto: Lorena Sopena

Pots viure únicament del teu art?
Sí, visc de l'art però no visc exclusivament de la venda d’obres. Faig tallers, xerrades, etc. No és fàcil viure únicament de vendre quadros i no tothom pot accedir-hi. La gent que vol tenir una Montserrat Anguiano potser no els arriba per tenir un quadre original, però sí que poden agafar un quadre d'edició limitada, un print o samarretes i bosses que són més accessibles. Jo dic que visc de l'art, però tot contemplant que també faig altres coses relacionades amb aquest. 

"De cobrar no se n'obliden, però l'ajuda no arriba. Feta la llei, feta la trampa. Ens vacil·len"

La pandèmia de Covid-19. Què en penses de les restriccions?
Estic molt enfadada i molesta. Jo em manifesto pacíficament, però entenc que la gent estigui molt cremada i cabrejada. No es tracta d'un capritx. El sector cultural i el de la restauració no es queixen per gust. Ens estan vacilant. És una vergonya. Sempre pringuem els mateixos. Hi ha gent que s'hi està jugant la vida. No estem parlant de: "Ai, és que em molesta que no em deixin fer la meva obra de teatre". No, és que és el meu sosteniment econòmic. Jo, a més d'artista, soc autònoma i et puc dir que les ajudes fan pena. Fora d'Espanya sembla que es prenen el sector cultural d'una altra manera. Em sembla vergonyós. Estic pagant cada mes religiosament la quota d'autònoms que, a més, ara l'han apujat a 144 euros. De cobrar no se n'obliden, però l'ajuda no arriba. No factures i no et donen cap ajuda. Feta la llei, feta la trampa. Ho trobo indignant. Ens vacil·len. Els polítics tenen tots els seus salaris, tots superalts. Quina cara! Ja és hora que es preocupin per la gent que els vota. Perquè un cop arriben al poder se'ls obliden moltes coses. 

Les restriccions han posat de manifest que la religió va per davant de la cultura. Què en penses?
Jo agraeixo que es pugui anar a les esglésies, però si es pot anar a l'esglèsia també es pot anar al teatre i al cinema. És la meva opinió. Si es pot anar a missa, molt bé i gràcies perquè jo hi aniré. Però si m'estàs donant la llibertat i l'oportunitat de poder anar a practicar la meva fe, per què no es pot practicar la cultura? Una societat sense cultura és una societat que no avança i no té sentit entendre una societat sense cultura.