"Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells". És l'inici de Solitud, la novel·la que l'escriptora Caterina Albert i Paradís (més coneguda popularment com a Víctor Català) va escriure amb 34 anys i que es va convertir en una de les obres literàries centrals del modernisme català. En un primer moment, el lector té una sensació confosa. Una història iniciada in media res, que ara també es pot descobrir al teatre de la mà de la direcció d’Alícia Gorina. L’obra —que es va estrenar just abans de l'estat d'alarma— ha esta reestrenada ara i es pot veure fins al 3 de gener al Teatre Nacional de Catalunya.

La connexió amb l'espectador, tal com passa a la novel·la de Català, és gairebé contrària a l'amor a primera vista. Costa d'entrar-hi però de cop, i sense ni adonar-se'n, l'espectador es deixa captivar i entra en el món de la Mila, la protagonista. Sílvia Delagneau, responsable d'escenografia, ha adaptat al teatre d'avantguarda el paisatge característic de la muntanya a partir de l'imaginari simbòlic de l'obra. Unes grades, uns tamborets i els actors ens transporten a l'interior de la Mila i al seu viatge emocional cap a l'autodescobriment. També hi apareix una campana i la imatge de Sant Ponç, el qual possiblement sigui l'element amb més simbolisme de tota l'obra. La senzillesa de l'escenografia es complementa amb objectes que les tramoistes, que gairebé actuen com un personatge més, van canviant durant la funció. El leitmotiv de la Mila, les taronges, representen la sexualitat, la maternitat i les seves inquietuds.

El lèxic i el llenguatge ric que utilitza Caterina Albert i Paradís pot costar d'entendre. Però aquesta és precisament la màgia que ens trasllada a una ermita indòmita al mig de la muntanya. Per això, l'adaptació teatral conserva les descripcions, les narracions i el vocabulari que caracteritza la novel·la original.

"L'actriu Maria Ribera representa la complexitat psicològica de la protagonista, la Mila, i transmet la seva evolució al llarg de l'obra, fins al seu empoderament"

L'adaptació dramatúrgica de l’Albert Arribas ho resol amb un estil que recorda gairebé a una lectura en veu alta, sobretot al començament. Els actors acompanyen, però no reprodueixen totes les accions que van recitant. A mesura que avança l'obra, la coreografia pren més pes. I d'alguna manera, i sense ser-ne molt conscient, l'espectador es va acostant a les pors i les sensacions de la protagonista.

Una de les veus més característiques de l'obra és el pastor Gaietà, amb el seu dialecte peculiar. L'actor Pol López és capaç de traslladar al teatre un personatge que prové de la "terra alta", que és pur, bondadós i, fins i tot, explica rondalles a l'entreacte. La resta d'actors reflecteixen el dialecte empordanès de l'autora. Pau Vinyals interpreta l'Arnau, l'home atractiu que s'enamora de la Mila, però no és correspost; Oriol Guinart encarna la indiferència i la ganduleria del Matias, el marit de la protagonista; i Adrià Salazar personifica la innocència del Baldiret, a qui la Mila aboca tot el seu instint maternal. L'elenc d'homes que incideixen en la vida de la Mila és completat per Pepo Blasco amb el paper d'Ànima, un personatge completament primitiu i salvatge, que interpreta amb comportaments animalitzats i sons guturals.

L'actriu Maria Ribera representa la complexitat psicològica de la protagonista, la Mila, i transmet la seva evolució al llarg de l'obra, fins al seu empoderament. La interpretació es culmina amb el punt àlgid dramàtic del monòleg final, on la solitud pren més sentit que mai.

El context de l'obra és concret, però alhora universal. Una noia de principis de segle XX, de qui s'espera que sigui submisa i entregada, s'adona a poc a poc que els homes que l'envolten no podran satisfer mai cap de les seves necessitats i desitjos més íntims. I encara haurà de patir el més profund dels horrors abans d'acabar de descobrir-se a ella mateixa. Albert i Paradís va fer un retrat de la violència de gènere en una època en què era un tema totalment inexistent. Tot i la dificultat de transportar una novel·la com la de Català al teatre, amb descripcions i simbolismes constants, la directora i els actors aconsegueixen que la Solitud que tant turmenta la Mila s'acabi convertint en quelcom esperat, i potser fins i tot desitjat entre els espectadors. De veure, no de viure.