- opinió -
Mar Bermúdez
Mar Bermúdez
Som maniàtiques
"Encara que per lluitar contra les desigualtats ens titllin de pesades els direm que tenim tota la intenció de ser aquella cançó enganxifosa i de ritme marcat que s’endinsarà al seu cap i no pararà de repetir-la en bucle"
Publicat el 04 d’agost 2020

Tinc una mania: no puc anar pel carrer sense escoltar música. Visc en un estat mental de Broadway permanent. Només em falta posar-me a ballar un hip hop espontani entre cotxes mentre canto. La música és present a cada instant del meu dia a dia. Els auriculars són l’extensió de les meves orelles, i l'Spotify és tan essencial com un òrgan vital. Ritmes diferents per a cada ocasió segons l’estat anímic del moment, ja sigui per agafar el metro, baixar a llançar les escombraries, anar a comprar, a la universitat, a treballar... Per sortir de casa. Per tot. Sempre.

Tinc una mania. L’origen d’aquest costum impertorbable es trasllada als meus catorze anys. És aquella edat adolescent en què descobreixes el teu cos i en què semblar més gran sempre és un plus. Et vols sentir adulta, encara que no massa, per trencar amb tot allò que et lligui a ser una nena. Recordo perfectament el primer cop en què anant pel carrer caminant tranquil·lament, en ple estiu, un home completament desconegut, que em triplicava l’edat, em llença un petó i em diu alguna cosa així com: “Què bona que estàs”.

De sobte, tota aquella seguretat que et donen les hormones adolescents, fent-te creure que domines el món, són trencadissa. Impotència. Xoc. Por. El cor se’m surt del pit de la pressió amb la qual bategava. Com he de reaccionar? M’he d’espantar? Li hauria de dir alguna cosa? He de córrer? Fer com si res? L’home continua el trajecte plàcidament. Jo, des de llavors, tinc una mania: sempre escolto música quan vaig pel carrer per silenciar veus com la d’aquest home.

Per desgràcia, la meva mania només m’allibera l’oïda, la vista em continua impedint fer qualsevol trajecte tranquil·lament sense sentir repulsió pel masclisme que m’envolta. Ha començat l’agost, i amb ell les onades de calor i les vacances; i sembla que les altes temperatures han socarrimat encara més les capacitats mentals de certs perfils masculins de la societat (que hi són tot l’any) però dels quals moltes ens havíem alliberat durant uns mesos.  En qüestió d’una setmana m’han cridat, mirat i fet comentaris masclistes pel carrer quatre homes. Un d’ells, fins i tot, des d’un cotxe. I saps? Més enllà del fàstic i la impotència que em continua generant la situació, tant de bo algun dia sigui capaç de contestar.

El principal pensament que em ve al cap és fer una autoanàlisi del meu outfit, la meva manera de caminar i mirar: “Que potser no m’hauria d’haver posat aquests pantalons?”; “Millor mira a terra perquè si creues la mirada amb aquesta gent, es pensa coses estranyes”; “Camina discretament i ràpid. Sigues invisible”. Per sort, recupero el seny ràpid i em repeteixo com un mantra que el meu cos és meu, que em puc vestir com em plagui i mirar com vulgui, i que ningú ha d’interpretar res. Que aquests homes són els paràsits que genera el patriarcat. Esborro el moment de la meva ment i continuo endavant.

En vista de la falta d’implicació de les autoritats per erradicar i exterminar aquesta fastigosa xacra, les dones hem hagut de trobar els nostres propis recursos per sobreviure sense angoixes, sense deixar que la por ens domini. Ens creem cuirasses a mida per afrontar el món. Per exemple: per sortir de festa tot i la por al camí de tornada sola, i per anar pel carrer sense haver de ser objecte d’opinions indesitjades. Però això també ens dóna eines i arguments per continuar aixecant la veu, cada vegada més, davant els masclismes que ens envolten a les aules, les oficines, la televisió, la política, i els nostres entorns quotidians. Coratge per denunciar tot el que sigui necessari: masclismes, micromasclismes, desigualtats, violència, assetjaments... Tot.

Tinc una mania. Escolto música com una addicció i ja no sé anar pel carrer sense portar a tot drap una cançó que em marqui el ritme, em posi de bon humor o em faci reflexionar. Tinc una mania. Encara que procuri evitar-me mals moments, emmudint el món, no paro de formar-me i créixer per donar els cops a la taula cada vegada amb més ímpetu. I, saps què? Les dones som maniàtiques. És un dels incomptables tòpics i estereotips que s’associen a la dona. Però sí, ho som.

Som maniàtiques de la supervivència, de la lluita, tenim la mania de no callar, de no deixar-nos utilitzar i de cada vegada aprofundir més en conèixer el per què de la situació per transformar-la. Tenim manies que el sistema ens empeny a desenvolupar. I són, totes elles, lloables. I encara que per lluitar contra les desigualtats ens titllin de pesades els direm que tenim tota la intenció de ser aquella cançó enganxifosa i de ritme marcat que s’endinsarà al seu cap i no pararà de repetir-la en bucle, fins a no poder més. Fins que, entre tantes altres situacions, puguem anar pel carrer amb el so natural de la vida a tot volum sense preocupar-nos de ser increpades pel camí. Per ara, tinc una mania.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —