“La llengua del català era absolutament literària i elitista (...) El català tenia aquesta pàtina, i ens deien: ‘no és un idioma per cantar rock, no és viu, no és de carrer…’. I vam arribar tota una colla i vam trencar, i potser en alguns moments ens vam passar”. Així recorden Gerard Quintana i Josep Maria Thió, integrants del grup de rock Sopa de Cabra, la situació del panorama musical català en el moment del seu sorgiment.

Mirant enrere, ara que han estrenat la reedició del seu emblemàtic disc Ben endins, publicat fa 30 anys, recapitulen sobre la importància d’aquell moment per a la història del rock en català: “Era un moment de trencament i dir les coses que no es podien dir”. 

Els dos músics arriben al lloc de trobada, la redacció del Diari de Barcelona, el cantant amb la seva emblemàtica cabellera i el guitarrista amb els seus ulls clars. Tranquils, serens i curiosos, Quintana trenca el gel: “Segurament us ho pregunten molt, però sou l’antic Diari de Barcelona?”. Mentre expliquem el projecte del Diari, arribem a la redacció per dur a terme l’entrevista. 

Els compositors de L’Empordà, després de 36 anys de trajectòria musical, encaren un final de gira el 26 de novembre de l'any vinent al Palau Sant Jordi, escenari on van complir el 1991 el rècord de públic en un espai interior amb 23.000 persones. “Jo tinc ganes de tornar-hi per gaudir-ho. No és que no ho hagi gaudit els anys anteriors, però el 1991 estava com un flam”, rememora el cantant.

La diferència és que Sopa de Cabra va omplir, 20 anys més tard, el 2011, tres nits seguides al llegendari escenari barceloní. “Ho sents més com una cosa més teva, un espai que ja és teu. Però no deixa de ser un repte perquè val, nosaltres hem fet tres Sant Jordis, però ara qui ens dius què podem fer o omplir-ne un”, apunta Josep Thió.

Amb una reedició i l’estrena de cançons inèdites que mai havien vist la llum, Sopa de Cabra celebra l’aniversari del seu primer disc Ben Endins, propi de l'imaginari català de moltes famílies, i pren els escenaris per compartir-ho amb el seu públic amb les mateixes ganes que el primer dia. 

Què se sent en tenir el disc més venut de la història del rock en català?
Josep (J): Un honor. És el que ens ha tocat viure i estem contents que sigui així. Però sobretot és l’experiència. Jo em quedo amb el que va passar en aquells dos concerts al Zeleste, és a dir, amb el resultat. Això seria més una anècdota. Potser el més important és la transversalitat que va tenir aquest disc; quanta gent el tenia a casa, quanta gent el coneixia, quanta gent de la vostra edat ens diu: "És que a casa el posaven al cotxe". Haver vist que el disc ha representat tant per a tanta gent. 

Gerard (G): Després hi ha les xifres i els rànquings… Però no canviaríem una cosa per l’altra. De sobte, amb aquest disc, vam arribar amb normalitat a molts llocs; a les Illes, al País Valencià, fins i tot per primer cop una cançó en català sonava a les radiofórmules de tot l’estat al màxim. També és cert que és un títol difícilment superable ara mateix. Per tant, és viu, però és un símptoma també d’un altre temps. Ara no crec que ningú arribi a superar aquestes vendes. Per nosaltres un disc d’or eren 50.000 còpies, ara són 10.000 o 5.000 còpies. 

"Nosaltres vam fer una cosa que, en aquell moment, al mateix sector costava d’entendre, que era fer un disc en directe amb només dos anys de trajectòria discogràfica"

Com va sorgir la idea de reeditar Ben Endins i com ha estat el procés de reeditar-lo, sobretot tenint en compte que a vegades quan reedites un disc, busques donar-li un toc diferent.
G: La reedició del Ben Endins, no sé en quin moment vam decidir-la… És allò que vas pensant coses… Sí que és cert que aquells concerts del febrer del 1991 tenien un repertori més llarg del que finalment va constar en la reedició del Ben Endins amb el doble vinil. Aleshores sempre sabíem que teníem més cançons enregistrades de les que vam incloure. I aquest també ha estat un dels motius. De fet, Ben Endins era un doble vinil i ara traiem un triple vinil.

Què hi ha de nou?
G: Hem afegit un tercer vinil amb algunes d’aquelles cançons que van quedar descartades en una primera tria, potser perquè venien dels dos discos anteriors immediats, dels dos anys abans. La idea de fer un disc en directe sovint s’associava a una mena de grans èxits. Nosaltres vam fer una cosa que en aquell moment al mateix sector li costava d’entendre, que era fer un disc en directe amb només dos discos d’estudi i dos anys de trajectòria discogràfica. El nostre repte era reconèixer-nos en el nostre so, érem una banda de directe. Des del moment en què ens vam ajuntar, al cap d’un mes i mig ja estàvem fent concerts. Aquesta era la nostra premissa i el Josep s’insistia molt, “s’ha de tocar, s’ha de tocar”, recordo. I de sobte fèiem una cosa que semblava difícil d’entendre i que va funcionar d’una manera espectacular. Fins i tot no era un disc sencer en directe, hi havia una darrera cara amb cançons d’estudi. D’alguna manera vam fer el que ens va venir de gust. 

"Des del moment en què ens vam ajuntar, al cap d’un mes i mig ja estàvem fent concerts"

I ara el torneu a treure…
G: Ara, trenta anys després, el trèiem com un disc i una obra ja consolidada, que com deia el Josep forma part de la banda sonora de la vida de molta gent, i que és present en moltíssimes cases. I era una forma de celebrar o commemorar aquests trenta anys, en un moment en què el barem i la realitat no és en el disc físic, sinó que està a la xarxa, i són els visionaments, els streamings... Al final conformen la carta de presentació d'un artista. Nosaltres venim d'un temps on els nostres primers discos no van sortir primer en CD, sinó que ho vam anar incorporant a poc a poc. I bé, reeditar això, que és una feina que ha fet també a l'estudi el Josep, suposo que ha estat una certa aventura. Entre altres coses, trobar les cintes en què està gravat, que eren bovines, i adonar-se que no funcionaven.

J: Les cintes tenen un suport com una pel·lícula, enganxat a l'emulsió metàl·lica que és la que enregistra el so. Aquest suport de plàstic amb el temps va perdent la seva elasticitat i es fa malbé, el poses a la cinta i llavors no pressiona correctament i se sent la cinta porosa. Vam haver d'eixugar-les en uns forns per tornar a escoltar el que hi havia gravat i veure quines cançons podíem rescatar. I en el que és l'embolcall també hi hem volgut fer una rentada de cara del que és la portada, i se n'ha encarregat la filla dels dissenyadors originals del disc, l'Alícia, de l'estudi Villuendas-Gómez. Al final el resultat és aquest, un disc en què hi ha els dos discs originals més un tercer vinil amb cinc cançons extretes que no havien sortit a la versió original. També una versió extra del Si quedes amb mi, que està tractada com si fos una cançó d'estudi: sense públic i amb visió posterior.

Quintana i Thió a la redacció del Diari de Barcelona. Foto: Maria Bach

Per què heu decidit mantenir el CD i el vinil, formats que s'estan abandonant?
G: Pel col·leccionista, per la gent que és súper fan. De fet, són col·leccions súper curtes, pensant en aquest fan que li agrada tenir-ho tot. I també s'ha de dir que a la indústria li agrada tenir suport físic més que potser a nosaltres, i no és una aventura que fem sols, sinó que fem amb discogràfiques, i ells encara hi troben el sentit. Pels mitjans segurament també, és un element que justifica una entrevista... És una inèrcia que encara té cert sentit. El públic no necessita tant el disc com el festival de Tour, i el mateix circuit t'ho demana, per poder accedir altra vegada en aquests espais. Però també tenim un públic molt transversal. Si fóssim una banda jove amb tres o quatre anys de trajectòria, segurament tindríem tot el públic localitzat a la xarxa, i la gent segurament ens escoltaria a través del streaming o del YouTube.

Teniu un públic prolongat en els anys.
G: El nostre públic, algun ens ha acompanyat des de fa gairebé 36 anys. Hi ha gent que s’ha incorporat, d’altra que ja ha fet el pas a l’altre format… Hi ha un públic més jove que s’ha incorporat i que fa il·lusió a vegades veure en el concert o perquè et ve gent perquè li signis l’entrada. I penses: "Ostres, quan vam fer aquest disc aquesta persona encara no havia nascut i se les sap totes". Això també t’emociona i et dona trempera.

Ens ho podem imaginar...
G: Però hem de cobrir una sèrie de necessitats molt diferents. Hi ha gent que encara té el CD al cotxe. I després aquest punt del col·leccionista que el que ha anat a buscar és aquest suport més noble que és el vinil i l’ha recuperat. Aleshores evidentment no és majoritari, però és aquesta intenció de cuidar de totes les parts. Evidentment, a les xarxes ens poden trobar, però no volem oblidar aquest petit detall, que és un format amb què també vam començar i potser també hi ha una petita pàtina de romanticisme, no ho sé. 

J: Les portades de vinil eren una experiència i eren inspiradores. Durant molt temps eren també la nostra decoració dels nostres espais.

"El traiem com un disc i una obra ja consolidada que forma part de la banda sonora de la vida de molta gent, i és present en moltíssimes cases"

Dins del Ben Endins hi ha el Si et quedes amb mi, que n’heu fet una versió col·lectiva. Com es va donar aquesta recreació de la cançó? 
J: De fet, això també és resultat d’una d’aquestes pluges d’idees sobre què podem fer aquest any per commemorar i celebrar aquest disc. I una de les idees era aquesta, fer gravacions amb gent diferent del nostre entorn, amb gent jove, cantants.. I una mica deixar-ho o desprendre'ns d’aquestes cançons i que les gravés algú altre. 

G: Recordo quan ens plantejàvem fer aquest projecte i vam pensar: “Què fem? Nous arranjaments per les cançons?” I ens adonàvem de com de difícil era per a nosaltres mateixos, a unes cançons que sí que hem fet amb diferents formats, donar-los-hi una mirada nova. I d’aquesta manera vam arribar al Si quedes amb mi primer, i ara hem fet El boig de la ciutat, i potser n’hi haurà alguna més abans que acabi tot això. 

I com vau reunir als participants d’aquesta cançó col·lectiva? 
J: La forma va ser posar-les en mans d’algú. En el primer cas, amb el Si quedes amb mi, la vam posar en mans d’uns productors amb els quals havíem treballat recentment, el Santos & el Fluren de Blind Records. I entre ells i nosaltres vam trobar aquests col·laboradors que d’alguna manera reflecteixen també la transversalitat d’aquest disc. Ens podem trobar gent com el Joan Dausà, que segons ell va començar a tocar amb cançons nostres a l’esplai, perquè eren cançons senzilles i assequibles, que de seguida que aprens quatre acords pots començar a tocar-la. Moltes d’aquestes cançons dels inicis tenen aquesta capacitat que no és gens fàcil tampoc. Gent com la Suu que deia que el sentia a casa… Tothom tenia alguna història amb aquest disc, tots els que hi anaven participant tenien un vincle.

Estan connectats.
Crec també que ha arribat un moment en què més que buscar col·laboracions més grans que nosaltres, està bé que ens apropem a generacions més joves també. És el que ha passat també amb El boig de la ciutat, la col·laboració de l’Alvaro Soler, l’Alfred Garcia i Ramón Mirabet. I és molt plaent, en aquest cas, a qui hem deixat la feina de donar-li una nova mirada era al David Rossell.  Era una forma d’apropar-nos a aquesta nova escena a través de la mirada d’aquests productors, i amb gent que, d’alguna forma, a vegades et sorprèn que tinguin aquesta connexió amb aquestes cançons i amb nosaltres. 

"Crec que ha arribat un moment en què més que buscar col·laboracions més grans que nosaltres, està bé que ens apropem a generacions més joves també"

Com veieu aquesta nova escena del panorama musical català ara mateix? 
G: La sensació és que amb 35 o 36 anys que fa que vam començar, el canvi és espectacular. En molts aspectes, tant en la preparació i qualitat dels projectes emergents, la gent que surt amb el primer treball amb una qualitat increïble, i també per exemple en la presència femenina en el panorama. En el nostre moment, quan vam començar, era força anecdòtica, era un món molt masculinitzat. Recordo Les Llufes, la Montse Llaràs dels BARS, més endavant la Maria dels Utòpics a Igualada... Però era absolutament masculí.

Exacte.
G: I ara crec que se li està donant la volta, i sobretot amb les propostes més transformadores, amb un caràcter més personal. Es podrien dir molts noms, des de la Silvia Pérez-Cruz, la Rita Payés, la Clara Peya, o la mateixa Rosalia. És impressionant la capgirada que s’ha fet i sobretot en aquest sentit. És el que em crida l’atenció, que totes fan propostes que trenquen i no són vistes.

J: M’ha fet pensar amb una entrevista que em sembla que era de la Suu, que deia ‘no si jo m’he volgut allunyar de la música en català’, però després sentint la resposta es referia a Txarango… Nosaltres ja som els besavis de tots ells.

G: Clar. Als noranta hi havia bandes com els Cornflakes, Love of Lesbian i Mishima que cantaven en anglès, i van començar així per distanciar-se precisament del rock en català que érem nosaltres, i també de "la movida" dels vuitanta que venia de Madrid. Després, aquella onda indie dels estudiants també. Però crida l’atenció que ara els mercats de la música en català o el rock en català és d’aquests grups més recents.

"A mi sempre em sorprèn per un costat que encara hi hagi gent prou boja com per dedicar-se a la música i a la música en català"

Clar… 
J: A mi sempre em sorprèn per un costat que encara hi hagi gent prou boja per a dedicar-se a la música i a la música en català i, per altra banda, que les propostes que hi ha masculines com en Ferran Palau, El Petit de Cal Eril o els Manel, a nivell qualitat estan a l'alça.

G: Sí, l'únic que falten simplement són circuits i més atenció més enllà del moment festiu a la música que es fa aquí. Hi ha molts artistes que són més coneguts fora de Catalunya i de l'Estat que no pas aquí, segurament perquè no tenen una proposta que estigui relacionada amb el principal circuit que hi ha al país i els principals promotors, que són els ajuntaments i les festes majors. Però hi ha propostes d'una qualitat brutal que no es coneixen perquè hi ha poc circuit, i a vegades per aquesta manca de varietat en mostrar les coses que hi ha des de les radiofórmules fins als mitjans principals, queden emmascarades, queden ocultes i amagades.

Sí.
G: I això fa que el públic tampoc pugui tenir un bagatge musical prou gran per a poder encaixar, digerir i fer créixer aquestes propostes. No hem d'oblidar que a la mateixa ciutat de Barcelona passa una cosa molt atípica respecte a altres llocs: hi ha quatre escoles de grau superior funcionant alhora. Això vol dir que hi ha un munt de gent que ha decidit que vol dedicar-se a aquesta professió perquè s'hi apunta i fa tot el cicle, i que cada any surten un bon reguitzell de persones preparadíssimes.

Totalment. 
G: I la indústria a vegades està molt acostumada a aquest circuit relacionat amb el món municipal, i amb emprar que té l’estat o el govern en aquest cas pel que fa a les quotes de llengua, per exemple, però és una indústria poc atrevida a vegades, poc valenta per apostar en projectes de llarg recorregut pels músics. Està molt millor que fa trenta i més d’anys i és un moment potent i interessant, però hi ha molta feina a fer per la part artística. És un dels valors més potents que hi ha en aquest país, i crec que en el futur si va així cal apostar. Passa el mateix amb el cinema, amb l’ESCAC, amb tot el que ha sortit d’allà, la capacitat, la preparació en el sentit tècnic… de moltes maneres. I la meitat de la gent és fora d’aquí o torna a marxar, o a Madrid on són les plataformes i la indústria o a l’estranger. Cal que ens ho replantegem. 

"És una indústria poc atrevida a vegades, poc valenta per apostar en projectes de llarg recorregut pels músics"

És un disc que es va publicar fa 30 anys, hi ha alguna cançó que digueu: ja no puc escoltar-la/tocar-la més?
J: N’hi ha algunes de molt políticament incorrectes. Abans estàvem parlant precisament d’aquest debat sobre el gènere i sobre els problemes que tenen entre feministes, els trans i tot això… Doncs tenim una cançó que es diu “Tenir 18 anys” i diu coses molt poc correctes.

G: Sí, no la vam escriure ni tu ni jo… però això tampoc ens treu la responsabilitat de sobre [riuen]. 

J: En aquell moment… Bé, jo la trobava forta igualment. 

G: Jo també, i deia: “Tios…!”, i em deien: “Però què estàs dient?”. Per això també és més fàcil cantar coses que has escrit tu mateix, pots triar i amb el temps vaig acabar fent la majoria de les lletres. Però, de fet, aquestes cançons ja no les vam triar per Ben Endins, però també cal tenir en compte aquell context.

Clar, la situació del català.
G: Vull dir, la llengua del català era absolutament literària i elitista, fins i tot pel que fa als músics anteriors a nosaltres, i els cantautors rockers com el Pau Riba i el Sisa tenien molta cura amb la llengua. O molts d’ells, de vegades també, recuperaven els poetes silenciats per la dictadura. Ovidi, Estellés, Raimon Espriu, Ausiàs March, Martí i Pol, Muntaner…  El català tenia aquesta pàtina, i ens deien: “No és un idioma per cantar rock, no és viu, no és de carrer…”. I vam arribar tota una colla i vam trencar, i potser en alguns moments ens vam passar.

Moment de rebel·lió.
G: És el moment de l’Albert Pla que va assassinar totes les metàfores possibles, surten bandes amb noms com Els Pets, precisament per provocar tot això, i nosaltres amb aquestes cançons com Tenia 18 anys i El sexo (que me hace feliz). Aquell any, el 89, vam actuar a un programa de Televisió Espanyola que es deia Plàstic i vam omplir diaris de Madrid per primera vegada i ens deien de tot: “soeces”, “desagradables”. Era un moment de trencament i dir les coses que no es podien dir, i en aquest context hi ha hagut cançons que s’han quedat fora del repertori de Ben Endins. De fet, Tenia 18 anys no hi va anar. I ara, n’hem descartat alguna, com Quan et mous. 

J: Sí, aquesta per qualitat també.

G: I perquè tampoc tenim ganes de tocar-la ja.

Us hi heu cansat?
J: Hi ha cançons que quan les compons t’agraden molt, però no aguanten el pas del temps.

G: N’hi ha poques, però n’hi ha. I de fet, hi ha cançons de les quals pensàvem que ens cansaríem, i després gravant el Ben Endins, recordo que ens vam plantejar deixar de tocar l’Empordà. Des del primer concert i primera maqueta que la fem, ens ho vam plantejar seriosament, però era impossible.

J: Jo em vaig enamorar de nou quan vam fer la versió acústica al 96, però també veure el públic escoltar una cançó que senten seva, fa que aquestes cançons al final les estimis.

G: I de fet, ara no volem deixar de tocar-la. Hi ha aquells moments de ‘t’estimo, però no et suporto’, i després et passa quan ho veus des d’aquesta perspectiva i penses: “Quina sort no poder deixar de tocar una cançó”. 

"La llengua del català era absolutament literària i elitista, fins i tot pel que fa als músics anteriors a nosaltres i els cantautors rockers com el Pau Riba i el Sisa tenien molta cura amb la llengua"

Acabareu la gira al Palau Sant Jordi. Com viviu tornar a aquest escenari i què significa per a vosaltres acabar la gira aquí?
J: Normalment, ens agrada plantejar-nos algun repte a final de gira, i un dels típics és venir a Barcelona, fer una cosa especial, estar uns dies a Razzmatazz o coses d’aquestes. Quan vam començar la gira aquest any, al principi no teníem ni clars quins aforaments estarien permesos, estaven parlant del cinquanta per cent a l’aire lliure… Teníem clar que volíem fer un final de gira a Barcelona, però al final no ho hem tancat fins ara. I tornar al Sant Jordi, que vam anar-hi l’altre dia per fer un espot, és un d’aquests espais emblemàtics. 

G: Jo tinc ganes de tornar-hi per gaudir-ho. No és que no ho hagi gaudit els anys anteriors, però al 91 estava com un flam i recordo que vam fer les proves de so, i teníem molt temps abans del concert, i me’n vaig anar al cinema per no estar allà. I a més, en aquell moment va agafar una dimensió molt bèstia, i crec que va ser el rècord de públic en un espai interior, ara no es poden posar les 22 o 23.000 persones que es van posar en aquell moment. Això també ha canviat en la música ara. I després, el 2011, quan vam fer els 3 concerts al Sant Jordi per celebrar els 25 anys, era gros i els nervis eren brutals. Encara, de vegades, recordem la sensació de sortir a l’escenari i no veure res, com si hi hagués una tempesta de sorra i fins a la segona cançó no sentíem les cordes. Era una energia tan bèstia i jo crec que ara podria gaudir-ho més.

J: Segurament. Tu ho sents més com una cosa més teva, un espai que ja és teu. I no deixa de ser un repte perquè val, nosaltres hem fet tres Sant Jordis, però ara qui ens dius que podem fer o omplir un. Però com sempre hem funcionat per reptes, són coses que ens fan il·lusió, i encara que de fora puguin semblar les coses molt programades, i sí que les pensem, però vull dir al final el que importa és llançar-se a l’aventura i començar una cosa i res t’assegura que acabarà passant alguna cosa. Llavors ja t’hi poses perquè el que passi sigui interessant, però qualsevol projecte que comences és 0, no hi ha res, l’has de construir. I és primer plantejant el repte, després omplint-ho de significat quan les coses surten. 

"És fàcil al cap dels anys que vagis repetint circuits, llocs comuns, cançons, discos… les mateixes dinàmiques i formes, i cal trencar amb tot això per mantenir-te viu, despert i creatiu"

Teniu 30 anys de trajectòria, com ho fa un grup que porta tant de temps per no quedar-se estancat, renovar-se però el just per no passar-se?
G: Una de les dificultats més grans és poder seguir sent creatiu en la repetició. Busques coses que no hagis fet mai, que siguin estimulants, allò que parlàvem abans dels reptes. I és fàcil al cap dels anys que vagis repetint circuits, llocs comuns, cançons, discos… les mateixes dinàmiques i formes, i cal trencar amb tot això per mantenir-te viu, despert i creatiu. I sempre hem anat fent o provocant-nos a nosaltres mateixos, provocant situacions.
 

"Ara tinc ganes de trobar la manera de solidificar sense ser una caricatura, sense fer coses que semblin que ets tu…"

​​És que, porteu 30 anys ja…
G: 36! Hahaha, ho sento. Us deu sonar… és que, són més anys dels que teniu. Però sí, és difícil. Sobretot com renovar i no deixar de ser. 

Clar, no passar-se tampoc.
G: Pot ser que renovis i al final la gent et digui que això no és Sopa de Cabra. I, així i tot, penso que hem tingut tres etapes clares dintre la trajectòria. Ben Endins és quasi el tancament d'aquella primera, amb els Somnis de Carrer que vam fer després. Després bé més una etapa de recerca que coincideix amb l'època amb la discogràfica multinacional LG Ariola i de mirar de fer coses que no havíem fet; ser més rockers del que érem, no sé com dir-ho [riuen].

Experimentar...
G: Sí, sí, explorar els límits. L'últim disc que vam fer i l'únic disc en castellà inaugura una nova fase dins de Sopa de Cabra, però busquem molt els límits, intentem fer coses que no hem fet mai i que potser no sabem fer. I això, l'única manera de saber-ho és provant. I, després, aquesta tercera etapa de més de senat [riuen], que t'emociones amb altres coses, també has escoltat altra música... De tant en tant continues provant coses, i jo ara tinc ganes de trobar la manera de solidificar sense ser una caricatura, sense fer coses que semblin que ets tu... Ara som conscients de massa coses.

Qüestionari ràpid a Sopa de Cabra