“La salut mental sempre ha estat la Ventafocs del sistema sanitari”, diu Andoni Anseán, president de la Fundació Espanyola per a la Prevenció del Suïcidi (FSME) i director del Màster en Prevenció del Suïcidi de la Universitat Pablo d’Olavide. “Es calcula que aproximadament només un 5% del pressupost sanitari està dedicat a salut mental. Per fer-nos una idea, es calcula també que una de cada quatre consultes en atenció primària està relacionada amb la salut mental. La depressió és el segon motiu de baixa laboral; i una de cada quatre persones tindrà un problema de salut mental al llarg de la seva vida”. 

Respecte als suïcidis postpandèmia encara no es pot parlar de xifres oficials, ja que l’Institut Nacional d’Estadística (INE) no aportarà les estadístiques fins al desembre de 2022. Així i tot, els experts en suicidiologia donen per fet que hi haurà un augment de la conducta suïcida arrel de la pandèmia. “En primer lloc, per una relació directa amb el coronavirus, però també a conseqüència d’una crisi econòmica important que ja tenim al damunt –hi ha un decreixement d’un 18% en l’economia del país–. Anseán assegura que l'increment dels suïcidis està vinculat a les crisis econòmiques: "Un 1% en l’augment de l'atur equival, més o menys, a un augment d’un 0,8% en les taxes de suïcidi”, explica l'expert a Diari de Barcelona.

“Un 1% en l’augment de desocupació laboral equival, més o menys, a un augment de les tasses de suïcidi”

José Manuel Dolader, director de l’associació La Barandilla -entitat que té un telèfon contra el suïcidi (911385385)– afirma que, a falta de xifres oficials, ja ha pogut observar aquest augment de la conducta suïcida: “Estic veient com han augmentat els suïcidis i la ideació suïcida de forma exponencial". L'expert es basa en l'estudi en ciutats petites, que són ara mateix les més controlables. A Sevilla, per exemple, es van suïcidar quatre empresaris el mes de maig –dos d’ells eren hotelers–, explica. Logronyo també és un cas força il·lustratiu: des de finals de maig fins a finals de juny es van suïcidar nou persones mentre que l’any passat, durant el mateix període, només es va suïcidar una. 

Més enllà d’un problema de salut mental

Tots els professionals coincideixen en el fet que la conducta suïcida es tracta d’una problemàtica invisibilitzada. “Està clar que el suïcidi està estigmatitzat i rodejat de tabú”, denúncia Anseán, “hi ha certs prejudicis cap a les persones que moren per suïcidi o ho intenten; i fins i tot, cap a les persones del seu entorn. Aquest hermetisme té una repercussió negativa. No existeix una visibilitat del problema, que no és només un assumpte sanitari, sinó també educatiu, social e institucional", afegeix. 

“Hi ha certs prejudicis cap a les persones que moren per suïcidi o ho intenten, i fins i tot, cap a les persones del seu entorn”

El comportament suïcida –tant la ideació, com els intents i les morts– no està únicament vinculat a malalties de salut mental. Entre un 70% i un 90% de les persones que es suïciden tenen alguna patologia mental, però hi ha molts altres factors que intervenen. D’acord amb Anseán, “la conducta suïcida la pot tenir qualsevol persona davant de determinades circumstàncies. I si aquestes circumstàncies s’agreugen, encara tindrà efecte sobre més població”.

Sergio Garcia és psicòleg de la Fundació Ajuda i Esperança i afirma que els suïcidis són “multifactorials”, i no es poden atribuir a una única causa: “La situació de confinament, la crisi econòmica, la incertesa, les tensions familiars… són estressors ambientals que se’n van acumulant fins que arriba el moment que la persona comença a no veure solució als seus problemes i acaba optant per aquesta via, per deixar de patir.”

Belén González (25) va patir les conseqüències d'un sistema de salut mental públic deficient. Va començar amb problemes de depressió als 18 anys perquè no sabia què estudiar ni quin camí seguir i es comparava amb la gent del seu entorn. Al seu parer, tothom evolucionava mentre ella no ho feia. “No volia sortir de la meva zona de confort, que era el meu llit”, recorda.

Va intentar suïcidar-se tres cops, i també s’autolesionava. Després del primer intent, la van portar a teràpia amb una psicòloga de la seguretat social: “Anava només un cop al mes, i la cita es resumia en explicar-li com me n’havia anat el mes. No em va ajudar gens.” Després, van derivar-la al psiquiatre. “Em sentia com si fos una càrrega, m’anaven passant dels uns als altres. Era com ‘com això no funciona, t’enviem al psiquiatre, a veure si així podem accedir a pastilles. Al final, et duen pel camí fàcil, que són les pastilles, i hauria de ser l’últim recurs. Tenen tanta gent que necessiten treure-se-la del damunt”.

“Em sentia com si fos una càrrega, m’anaven passant d’uns a altres. Al final, et duen pel camí més fàcil, que són les pastilles, i hauria de ser l’últim recurs”

Belén és un dels milers d’exemples que demostren que sí hi ha una sortida. Malgrat que no va trobar al sistema sanitari públic el suport que necessitava, tornar a fer batxillerat i conèixer nous amics la va ajudar a superar la depressió que tenia i a aconseguir les eines necessàries per fer front a les dificultats. “Ara tinc aspiracions i metes”, conclou. 

La urgència de la visibilitat

La falta de conscienciació sobre la gravetat que implica la problemàtica de la conducta suïcida és evident quan observem xifres: hi ha 80 vegades més morts per suïcidi que per violència de gènere i el doble que per accidents de tràfic, segons dades de l'INE recollides a La Vanguardia. A Barcelona, per exemple, el suïcidi és la primera causa de mortalitat entre homes de 15 a 44 anys, i la segona entre les dones, després del càncer de mama.

"A Barcelona el suïcidi és la primera causa de mortalitat entre homes de 15 a 44 anys, i la segona entre les dones, després del càncer de mama"

Garcia considera, per exemple, que durant “els últims 20 o 25 anys les morts per accidents de tràfic s’han reduït pràcticament a la meitat, gràcies a moltes accions que s’han realitzat: campanyes de publicitat, el carnet per punts…”.

“És una inversió que sí que dóna fruits. Existeixen programes de prevenció del suïcidi que sí han demostrat que redueixen els suïcidis. En canvi, es fa com si no existís. En temes de suïcidi, a nivel nacional, no s’inverteix res”, se suma a la denúncia Lucas Giner, psiquiatra expert en suïcidiologia, a Diari de Barcelona. 

Àustria i Dinamarca, per exemple, durant la crisi del 2008 –anys en els quals es van produir en Europa i els Estats Units 30.000 casos més de suïcidis que en una situació d’estabilitat econòmica– van invertir en ajudes socials i van reforçar el sistema de salut mental. El resultat és que van aconseguir baixar les xifres de morts.

“Estic convençut que si la població fos conscient de l’impacte i la magnitud de la conducta suïcida, reaccionaria"

Anseán, igual que altres professionals, defensa la necessitat de visibilitzar aquesta problemàtica per tal de crear una sensibilitat social i que es comencin a modificar els prejudicis existents i que són tan perjudicials”. “Estic convençut que si la població fos conscient de l’impacte i la magnitud de la conducta suïcida i les característiques, i l’ocultisme que hi ha… es bolcaria per solucionar-ho. Reaccionaria."

Invertir en prevenció per salvar vides

Són moltes les organitzacions que demanen des de fa anys que el sistema nacional de salut s'impliqui i plantegi una estratègia contra els suïcids, de la mateixa manera que es fa amb altres àmbits sanitaris. “S’han anunciat moltes coses –telèfons, campanyes…– però no s’ha seguit cap. El govern central no ha dedicat ni un euro a la prevenció del suïcidi en Espanya, mai”, reivindica Anseán. “No hi ha cap programa de prevenció del suïcidi a nivell nacional, i seria fonamental”, coincideix Giner. 

A nivel autonòmic sí que hi ha comunitats que s'han posat les piles, però encara queda molt camí per recórrer. A Barcelona, el passat mes d’agost, l’Ajuntament, en col·laboració amb l’Associació Ajuda i Esperança, va crear un telèfon de prevenció del suïcidi. “És una qüestió amb la qual estem treballant des de finals de l’any passat i més activament des de començaments d’aquest any”, informa Garcia al Diari de Barcelona. 

“És un recurs que no existia i que ara està donant resposta a una necessitat que hi ha a la societat. Evidentment, s’han de fer més passos, però aquest és un molt important”, explica Garcia. “La pandèmia ens ha obligat a adaptar-nos a la situació, a fer front a la demanda que hi ha ara mateix. Si comparem les trucades que rebem al telèfon de l’esperança, actualment estem rebent tres o quatre cops més que l'any passat."

“Si comparem amb les trucades que rebem al telèfon de l’esperança de contingut suïcida, estem rebent tres o quatre cops més que l'any passat"

El telèfon de prevenció del suïcidi (900925555) no és l’única mesura que ha pres l’Ajuntament de Barcelona per abordar aquesta problemàtica. També ha cedit espais a associacions com l’Associació Catalana de Prevenció del Suïcidi i Després del Suïcidi, les quals ofereixen suport als supervivents del suïcidi i també a aquelles persones afectades per la mort de familiars, o amics,  Es calcula que entre 6 i 7 persones de l’entorn d’un suïcida resulten significativament afectades per cada un d’aquests episodis traumàtics. Aquestes dues accions formen part del pla de xoc de salut mental del Consistori de Barcelona dotat amb 1,5 milions d’euros per fer front específiques a les seqüeles de la Covid-19. 

Aquest tipus d’accions, juntament amb la visibilitat de la problemàtica, són només el principi d'un camí molt llarg per tal d'erradicar o, com a mínim, disminuir aquesta plaga silenciosa. "Són moltes les accions que hem de dur a terme per part de diferents agents socials per tal d'evitar la mort per suïcidi”, considera Garcia. Tanmateix, la visibilització i desestigmatizació és essencial, ja que "no es pot solucionar un problema que no es veu", conclou Aseán.