La guerra és el moment perfecte, tot i ser tràgic, per descobrir la naturalesa humana, ja que les persones són més obertes i desprotegides quan són a la guerra, segurament igual que quan estan enamorades.

Svetlana Aleksiévitx, periodista d’investigació i escriptora bielorussa, descriu d’aquesta manera els conflictes bèl·lics, posant en relleu l’organicitat de les persones en una situació tràgica com pot ser la guerra.

La naturalesa humana és el punt de partida de l’obra d’una autora nascuda i formada en l’època soviètica. Aleksiévitx és, en paraules del traspassat director del diari Ara Carles Capdevila, una escriptora que “grata les ànimes, penetra en les quotidianitats i ens ajuda a entendre les persones per sobre de les ideologies i per sota de les guerres”. Aquest vessant tan humanista impossibilita acotar la seva obra a la idea clàssica d’un periodisme d’investigació, ja que a l’autora se la considera tant periodista com escriptora de literatura de no ficció.

Marta Rebón i Ferran Mateo, autors de l’epíleg de Temps de segona mà. La fi de l’home roig (2013) descriuen la seva obra com “la barreja de la mirada d’una escriptora amb el rigor del reporter”. L’autora es balanceja entre el periodisme i la literatura, dues formes d’expressió que convergeixen en la paraula. Svetlana Aleksiévitx s’envolta de paraules per plasmar la desfeta de l’URSS en la seva extensa obra que comprèn l’era soviètica i postsoviètica.

En total, té publicats cinc llibres: La guerra no té rostre de dona (1985), Últims testimonis (1985), Els nois del zinc (1989), Encisats per la mort (1993), La pregària de Txernòbil (1997) i Temps de segona mà. La fi de l'home roig (2013). La seva obra es basa en el recull d’entrevistes periodístiques, que combina amb el relat històric i social del moment.

L’autora es balanceja entre el periodisme i la literatura, dues formes d’expressió que convergeixen en la paraula

A més, Aleksiévitx és autora de vint-i-un guions de documentals i tres obres de teatre, interpretades a França, Alemanya i Bulgària. Com a reconeixement de la seva tasca, el 2015 va guanyar el Premi Nobel de Literatura per “la seva escriptura polifònica, un monument al patiment i al valor en els nostres temps”.

Els llibres d'Aleksiévitx. Foto: Fira Literal

De l’auge a la caiguda

L’obra d’Aleksiévitx s’emmarca en el context de l’esfondrament de l’URSS, que fa referència a la fi de les estructures polítiques federals i, per tant, del govern central de la Unió Soviètica entre els anys 1990 i 1991. Aquest fet va suposar la dimissió del president d’aquell moment, Mikhaïl Gorbatxov, la dissolució del Partit Comunista, la independència de les quinze Repúbliques de la Unió Soviètica i la fi de la Guerra Freda.

Per endinsar-se en aquest context, és imprescindible la lectura de Temps de segona mà. La fi de l'home roig (2013). L’autora recull les veus d’aquells que creien fermament que el règim soviètic era l'única forma ètica de vida. Aleksiévitx divideix els soviètics en quatre generacions: Stalin, Khrusxov, Bréjnev i Gorbatxov. Ella se situa en la darrera etapa, la dels anys noranta, i apunta que forma part dels qui van acceptar l’esfondrament comunista perquè no van viure l’època de l’auge.

Qui també es posiciona en aquesta generació és Llibert Ferri, excorresponsal de Tv3 i especialista en l'Europa de l'Est, la Unió Soviètica i el postcomunisme. Ferri va ser a Moscou entre 1987 i 2007 i va viure el procés de la perestroika (reestructuració econòmica de Gorbatxov), així com de la transició a la democràcia i a l'economia capitalista.

El periodista anomena l’època d’Svetlana com una “teràpia de xoc”: es va millorar l’economia i es va apostar per un canvi en sentit positiu, però s’havia iniciat “el començament del final de l’URSS”. Aquest final va ser accelerat l’agost de 1991, quan el govern de Gorbatxov va patir un intent de cop d’estat per part pels mateixos militars soviètics que estaven ressentits amb la perestroika.

L’esfondrament de l’URSS fa referència a la fi de les estructures polítiques federals i per tant, del govern central de la Unió Soviètica entre els anys 1990 i 1991

L’autora remet el cop d’estat en un capítol de l’obra La fi de l’home roig, on pren protagonisme una seguidora de Gorbatxov, que descriu la seva reacció el dia que va veure desfilar els tancs per sota de casa:

Un vell cridava tot indignat: “Els comunistes m’han robat la vida! Deixeu-me almenys morir dignament!”. “Foti el camp, avi…”. Ara diuen que érem allà per defensar el capitalisme. No és veritat. Jo defensava el socialisme, però un socialisme diferent, per dir-ho així… No soviètic… I el vaig defensar! Això és el que pensava. I com jo, d’altres. Al cap de tres dies els tancs van abandonar Moscou, eren ja tancs bons. Havíem guanyat! I ens fèiem petons, petons i més petons!

La fi de l’home roig. Editorial Raig Verd. p. 45

Més endavant, el testimoni d’Ielena Iúrevna explica el desencantament de la vida capitalista i la comparació que els socialistes feien amb el model xinès, el qual volien imitar:

Ha estat una farsa! Una bufonada! Si el Comitè Estatal d’Emergència hagués guanyat, ara viuríem en un altre país. Si Gorbatxov no s’hagués acovardit… no estaríem pagant la gent amb pneumàtics i nines. O xampú. Si una fàbrica produeix claus, paga la gent amb claus. Si fa sabó, paga amb sabó. No em canso de repetir-ho a tothom: mireu els xinesos… Van a la seva. No depenen de ningú, no imiten els altres. I ara tothom els tem…

La fi de l’home roig. Editorial Raig Verd. p. 9

Després de la intervenció, Iúrevna es dirigeix a l’autora per dir-li que està segura que l’últim que ha dit ho treurà i Svetlana respon d’una manera que il·lustra la seva tasca com a ‘notària del temps’:

No vull ser una historiadora amb les sangs calentes ni una que brandeix una torxa encesa. Que ho jutgi el futur. El futur posa les coses al seu lloc; però no el futur pròxim, sinó el llunyà. Un futur en què nosaltres no hi serem. Sense els nostres prejudicis i passions.

La fi de l’home roig. Editorial Raig Verd. p. 98

Aquests exemples són mostra de l’escriptura de l’autora. Es tracta d’un estil que combina el relat periodístic, històric i literari que recull el sentit més humà de la paraula.

La ‘novel·la de veus’

El gènere literari propi de l’autora dona veu a gent corrent per tal de dibuixar la història de l’antiga URSS. L’ús d’aquesta tècnica no és per res aleatòria, sinó que té a veure amb el canvi de perspectiva que ella es proposa fer amb la seva tasca periodística.

El 2016 l'escriptora va participar en una conferència a Barcelona en el marc de la Fira Literal

Amb la ‘novel·la de veus’, Svetlana aconsegueix dissoldre la línia entre l’autor i el narrador, segons explica el professor Aliaksandr Novikau en un dels seus articles. Ella no vol explicar la història política del seu entorn a través de discursos globals i nacionals, sinó fer-ho mitjançant les narracions individuals. Novikau afirma que Aléksievitx creu fermament que els relats orals personals tenen molt poder, ja que, d’una banda “recuperen l’experiència dels individus no documentada” i alhora també desvelen i problematitzen les “històries dominants”.

De fet, tot i comptar amb un estil únic, al llarg de la història hi ha hagut ‘altres Aleksiévitx’ que han utilitzat un estil semblant o han tractat qüestions similars a la seva obra. El periodista polonès Ryszard Kapuscinski, per exemple, escrivia amb un estil directe comparable al d’Aleksiévitx, que combinava informació política amb la descripció de la vida de la gent. Va ser un gran cronista de l’Europa de l’Est i, la gran majoria dels seus coneixements sobre el món soviètic, queden recollits al llibre Imperium (1998).

L’autora Chimamanda Ngozi Adichie, per part seva, critica els relats culturals construïts des de la simplificació i a partir d’una visió estereotipada i dominant de la societat al llibre El perill d’una història única (2018), igual que intenta fer Aleksiévitx quan emfatitza les discrepàncies entre el discurs gloriós de la Unió Soviètica i les històries dels supervivents.

L’eix vertebrador de l‘obra d’Aleksiévitx es basa en la reproducció de veus que han estat ‘robades’ i, segons apunten els escriptors Max Rosochinsky i Oksana Maksymchuk, Svetlana aconsegueix entendre el comportament de les persones en el context soviètic sense fer treballs “polits ni autònoms”, sinó amb una escriptura que tracta episodis de l’activitat humana “viva”.

Ho aconsegueix, per exemple, fent ús de canvis de to en el redactat, per així recrear la veu d’una persona entrevistada que ha abandonat la “narrativa autohistòrica” que la protegia per a enfrontar-se a la “incomoditat”.

Els relats orals personals recuperen l’experiència dels individus no documentada i desvelen i problematitzen les històries dominants

A les seves entrevistes, Svetlana pregunta per l’amor, la gelosia, els pentinats, els balls… Tot allò aparentment superficial, però que per a l’autora és la veritat del conflicte. Tal com explica la doctora Julie DeGraffenried, Aleksiévitx “captura veus de persones ordinàries en situacions extraordinàries combinant fets, emocions crues, política, patiment i reflexió”. La seva escriptura sempre té com a objectiu descobrir els records i sentiments individuals més amagats.

“El dolor és la prova de la vida passada. Les paraules sovint ens han conduït lluny de la veritat i entenc el patiment com la més alta forma d’informació”, explica Aleksiévitx al seu llibre La guerra no té rostre de dona (1985). Svetlana reformula el discurs de la tragèdia bèl·lica i el recompon en escrits on es mesclen moltes veus i no se’n prioritza mai cap.

La professora Helga Lenart-Cheng considera que el més rellevant als textos d’Aleksiévitx és “l’atenció que para al silenci”. Un silenci que es trenca amb els testimonis que entrevista. Com la mateixa Aleksiévitx va dir al discurs del premi Nobel de literatura el 2015, ella mai està sola: l’acompanyen sempre centenars de veus.

Perspectiva de gènere en l’obra d’Aleksiévitx

A la seva obra, Svetlana parla de “la caiguda” de l’Homo Sovieticus, un concepte que va ser popularitzat per l’escriptor i sociòleg soviètic Aleksandr Zinovyev, i que fa referència a un home amb esquemes mentals socioeconòmics derivats de l’adoctrinament comunista.

Segons explica l’excorresponsal a Moscou Llibert Ferri, l’obra d’Aleksiévitx és també important perquè, enfront d’aquest “mascle esperpèntic en l’estructura de l’Estat que pregona Putin” -que és l’Homo Sovieticus-, ella dona veu a “dones molt dignes dins d’una guerra indigna”.

D’aquesta manera, Aleksiévitx tracta la caiguda de l’arquetip estereotipat soviètic amb perspectiva de gènere: tot i que es tracta d’un personatge fictici, ella es decanta per separar el comportament dels homes i les dones en un mateix context totalitari.

Llibert Ferri: “Enfront d’aquest mascle esperpèntic en l’estructura de l’Estat que pregona Putin ella dona veu a dones molt dignes dins d’una guerra indigna”

Aleksiévitx té textos explícitament dedicats a la figura femenina en temps de guerra. De fet, posa èmfasi en el fet que la guerra té efectes concrets per les dones. Aliaksandr Novikau explica que, per a Svetlana, tot i que les dones són partícips a les guerres de moltes formes, “solen romandre invisibles en la formulació de polítiques militars, reflectint així els punts de vista tradicionals sobre les relacions entre la guerra i el gènere”.

A més, a l’antiga Unió Soviètica, aquest tipus de discurs es va veure encara més reforçat pel totalitarisme i és per això que “es tractava el paper de la dona d'acord amb el discurs soviètic de l'heroisme nacional”.

Un escenari de veus: Aleksiévitx en l’actualitat

El nom d’Svetlana Aleksiévitx segueix ressonant en el periodisme i la literatura de no ficció, perquè la història de l’Europa de l’Est segueix repleta de molts silencis per resoldre i poca gent s’atreveix a aixecar la veu amb l’actual repressió del president de Bielorrússia, Aleksandr Grigórievitx Lukaixenko, qui ocupa el càrrec des de 1994.

De fet, l’autora ha estat perseguida pel règim i va haver d’abandonar el país l’any 2000. La Xarxa Internacional de Ciutats de Refugi va oferir-li asil i durant la dècada següent va viure a París, Göteborg i Berlín. El 2011 Aleksiévitx va poder tornar a Minsk.

Tot i que són poques les entrevistes que ha concedit des de llavors, la periodista argentina Hinde Pomeraniec va conversar amb ella el 2019 i de la seva trobada destaca la sensibilitat de l’autora amb la qual transmet històries d’una manera humana. “És la millor transcripció oral a la llengua escrita. Quan la llegeixes, escoltes les veus”, conclou.

La guerra no té rostre de dona. La Perla 29 (desembre 2020)

Hinde Pomeraniec: “És la millor transcripció oral a la llengua escrita. Quan la llegeixes, escoltes les veus”.

La veu de l’autora, així com les que recull en els llibres, va arribar al teatre de la Biblioteca de Catalunya (Barcelona) el desembre de 2020. La companyia La Perla 29 va fer una adaptació de La guerra no té rostre de dona. Oriol Broggi, director de l’espectacle, va portar a escena els textos d’Aleksiévitx amb les interpretacions de Clara Segura i Guillem Balart. A la primera escena de l’obra, Clara Segura, que fa d’Aleksiévitx, conversa amb un periodista, el qual la convida a reflexionar sobre l’eix central del seu gènere: l’ésser humà.

Sempre m'ha turmentat el fet que la veritat no s'allotja en un únic cor, en una sola ment. (...) Sempre m'he sentit atreta per aquest espai petit: l’ésser humà, el malson individual… En realitat, és allà on tot passa. M'interessa l'home petit. El gran petit home, com jo l'anomenaria, perquè el sofriment l'engrandeix.

La guerra no té rostre de dona. Fragment del guió. La Perla 29

La figura d’Stvetlana Aleksiévitx és una mostra que el periodisme i la literatura comparteixen el poder de la paraula, amb la qual l’autora bielorussa socorre la història de la societat de l’Europa de l’Est, la qual va caure en l’oblit pel país i encara més pel món capitalista que avançava ferotge a inicis dels noranta. La novel·la de veus és el rescat de totes aquelles veus oblidades en un Estat de silenci eixordador.