En un món on sembla que les desigualtats de gènere ja haurien d’estar més que superades, les dades només fan que demostrar el contrari. En aquesta sèrie de reportatges ens centrarem en el món del teatre, i farem una radiografia del paper que tenen les dones tant dins com fora de l’escenari. Des de dramaturgues fins a directores, passant per actores i tècniques, parlarem amb dones que han viscut aquestes desigualtats en primera persona.

Per parlar de paritat, el primer que cal tenir present és que el 21 de juliol de 2015 es va aprovar a Catalunya la Llei d'igualtat efectiva de dones i homes, una norma que segueix vigent avui. En el seu article 24 la llei diu, entre altres coses, que les administracions públiques han de “potenciar que els centres de creació cultural afavoreixin la creació i la difusió de les obres culturals d’autoria femenina” així com “garantir la representació equilibrada en els diferents òrgans consultius, científics, jurats i de decisió existents en l’organigrama artístic i cultural”.

La llei és d’obligat compliment per als teatres de gestió pública, però els privats tampoc no en queden exempts. Nombrosos teatres privats de la ciutat reben ajudes i subvencions de les administracions. És per això que la responsabilitat de vetllar per una paritat efectiva ha de recaure en totes les sales, independentment de la titularitat. Però la realitat és que el paper de les dones en el món del teatre és minoritari, en molt pocs casos s’afavoreixen les obres d’autoria o direcció femenina i la representació equilibrada en els òrgans de presa de decisió és, de moment, una utopia.

L’actual directora artística de la Sala Atrium, Patricia Mendoza, creu que aquesta desigualtat es deu al fet que “encara bevem una mica de la por de les dones de posar-nos al davant d’un lideratge. Sembla ser que els homes són més líders, no perquè sigui innat, sinó perquè està més aprovat socialment i reforçat per una societat que beu de l’heteropatriarcat”.

El fet que l’home hagi dominat sempre l’espai públic ha provocat cert desempoderament en les dones, cosa que es coneix com la síndrome de la impostora, una falsa creença que sovint fa que les dones pensin que potser no són prou bones en allò que fan. Mendoza creu que això es deu al fet que la societat patriarcal en la qual vivim educa les dones sense referents femenins i amb unes habilitats que no encaixen amb allò que s’espera dels llocs de poder masculinitzats.

De fet, la baixa presència de dones al capdavant de les direccions artístiques dels teatres de Barcelona no és cap novetat: en tota la història del Teatre Nacional de Catalunya, un dels teatres de titularitat pública amb més renom de la ciutat, només hi ha hagut una directora artística: Carme Portaceli, que just s’acaba d’estrenar en el càrrec. Al Teatre Nacional de Catalunya, la seva directora executiva, Mònica Campos, afirma que “tot i que al principi els directors artístics es triaven a dit, ara es fa un concurs públic per decidir-los, i guanya el millor projecte artístic”. Per tal de ser el més justos possible, aquest concurs és cec, és a dir, l’avaluació del projecte es fa sense saber qui hi ha darrere.

A més, la directora executiva del TNC també reivindica la seva feina al teatre: “sempre es diu que al capdavant del TNC hi ha un home, però també hi soc jo. I si hi ha perspectiva de gènere al nostre contracte programa és perquè hi soc jo, i si hi ha mesures de conciliació dins el TNC és perquè hi soc jo”.

Però no totes les sales de Barcelona es troben en la mateixa situació que el TNC. Des que el 2005 el Grup Focus va assumir la responsabilitat de gestió de La Villarroel, el teatre ha tingut quatre directors artístics, dos homes i dues dones. Un altre exemple de paritat és l’Antic Teatre, del qual l’actriu i ballarina Julijana Tomic Fajdetic, coneguda artísticament com a Semolinika Tomic, n’és la directora des del 2003, moment en què el teatre va obrir les seves portes.

A més, Patricia Mendoza reconeix que “a poc a poc les dones ens estem traient les cuirasses i anem veient que una dona és igual de capaç que un home de liderar qualsevol projecte, o més. Sobretot, les noves generacions s’estàn petant tots aquests clixés, per sort”. Tot i aquestes excepcions, la direcció artística dels teatres de Barcelona s’ha trobat sempre majoritàriament en mans d’homes.

Mònica Campos considera que un dels motius pels quals hi ha tan poques dones al capdavant de teatres és la conciliació: “Curiosament, a l’Institut del Teatre entren més dones que homes i surten més dones que homes. Però al cap d’uns anys, treballen més homes que dones, per tant, alguna cosa passa en el camí. Quan preguntes a les persones què passa en el camí, sovint té a veure amb temes de conciliació, no tant per la cura de fills, sinó pels treballs de cura en general”.

Sigui quina sigui l’explicació, en ple segle XXI s’ha de treballar conjuntament i en totes les direccions per fer desaparèixer aquestes desigualtats i perquè el món del teatre sigui de tots i mostri totes les perspectives. Mònica Campos sentencia que “la societat està mal muntada, i tots hem de forçar una mica la màquina, perquè sinó no ens en sortirem”.

SABIES QUE… Fins el 2004, no es va admentre l’entrada de dones al Cercle del Liceu

Un dels exemples més clars de masclisme al segle XXI dins el món del teatre és el cas del Cercle del Liceu. El club privat, fundat l’any 1897, no va acceptar l’entrada de les dones fins fa tot just 16 anys. No va ser fins el febrer del 2004 quan els membres del Cercle, format llavors per 1.127 socis homes, van decidir encetar un debat per reformar els estatuts. Ho van fer en una assemblea tensa que va comptar amb la participació de fins a 700 socis. Després d’unes llargues vuit hores de reunió, l’entrada de les dones al club es va aprovar per uns 400 vots a favor. Una xifra lluny d'allò que cabria esperar ja al segle XXI.

Malgrat aquest primer pas d’obertura, les evidències del masclisme d’aquest sector són, anys després, encara evidents. No només pel fet que encara ara no hi ha hagut cap dona com a presidenta, sinó que a més, dels 28 socis honoraris, tots són homes. Només el nom d’una dona s’inclou com a “sòcia d’honor”: Cristina de Borbó.

El Cercle, tot i ser independent del teatre, és encara avui un lloc de referència de la vida social i cultural de la burgesia catalana.