Llicenciat en Matemàtiques per la UPC, Ferran Utzet va decidir canviar les ciències pel teatre; ja fa deu anys que es dedica a la formació teatral. Entre les obres que ha dirigit en els darrers anys destaquen Esperant Godot, Sopa de Pollastre amb Ordi, i Dansa d’Agost. Col·labora regularment amb la companyia La Perla 29. 

En arribar a la Plaça de Vicenç Martorell, i a falta d’espai a la terrassa de l’Espai Mallorca, ens decantem pel bar Kasparo. Canviem quatre vegades de taula i conversem sobre Unes abraçades insuportablement llargues, una peça del dramaturg rus Ivan Vyrypaev que explora l’angoixa vital. Estrenada per primer cop a Moscou l’any 2015, l’obra es representa ara sota la direcció d’Utzet al Teatre Biblioteca de Catalunya.

Part 1: Sobre el teatre

Com vas passar de les matemàtiques al teatre?
Matemàtiques és una carrera molt bonica d’estudiar, perquè t’ensenya a pensar. La vaig escollir sense saber concretament a què volia dedicar-me. També perquè vinc d’una família on la ciència és molt important. Sempre havia tingut, però, una inclinació molt gran cap al món de l’art. I quan estava a punt d’acabar la carrera a la UPC, un amic em va demanar que el substituís a un grup de teatre universitari. Em vaig adonar que, allà, la possibilitat expressiva era major: allò em va meravellar.

I per què et vas decantar per la direcció teatral?
Vaig començar estudiant interpretació, però em vaig adonar que tenia més facilitat per dirigir. Des de la direcció podia fer servir millor els coneixements que m’havien aportat les matemàtiques. Potser el que et mou a entrar al món teatral és actuar, però acabes trobant altres àmbits on et sents molt feliç.

Com vas arribar fins a La Perla?
Havíem muntat amb dos amics la companyia Teatre Portàtil: la idea era portar el teatre a les cases de la gent. Representàvem l’obra Novecento, d’Alessandro Baricco, i vam arribar a fer una seixantena de funcions. Quan van començar a trucar-nos desconeguts, però, vam pensar que el projecte perdia aquesta idea inicial de ser un regal per als nostres amics. Així, vaig anar a la seu de La Perla per trobar un espai on poguéssim continuar representant l’obra. I en aquella reunió vaig conèixer l’Oriol Broggi. 

"Potser el que et mou a entrar al món teatral és actuar, però acabes trobant altres àmbits on et sents molt feliç"

Com va anar aquella trobada? 
Broggi era el director que més admirava de tot el panorama català, la persona que feia el teatre que a mi m’interessava. Li vaig demanar directament fer-li d’ajudant de direcció, i justament ell n’estava buscant un. Vaig estar quatre anys a la companyia. A La Perla em vaig sentir molt còmode, i vam començar a proposar-me també muntatges de direcció. 

Per què has decidit ara dirigir Unes abraçades insuportablement llargues de Vyrypaev?
Quan fas un muntatge com a director és perquè es donen tres coincidències: un sacseig íntim, la idea que és interessant llençar el missatge d’aquella obra a la societat actual, i la creença que la societat vol rebre aquest missatge. La peça em va impressionar molt quan la vaig veure per primer cop a un festival de dramatúrgia a França, i vaig considerar que capturava d’una manera molt especial l’angoixa contemporània creada pel canvi climàtic, la guerra, la pandèmia…

I pel que fa al tercer factor?
Aquest és el més imprevisible de tots. Vaig pensar que, últimament, s’estava fent un teatre més aviat pedagògic i documental, i hi havia una certa decadència de la ficció. I vaig tenir la sensació que una obra com aquesta, que celebra, precisament, la ficció, podia funcionar com a contrapès. El teatre ha d’anar evolucionant a la mateixa velocitat que evoluciona la societat. 

Finalment, com està essent la rebuda per part del públic?
Justament ara hi ha una crisi majúscula d’espectadors a Barcelona, i tenim menys públic del que ens pensàvem, però jo estic satisfet del tipus de rebuda que està tenint. És cert que és una obra amb la qual és possible no connectar gens, perquè et convida a fer un viatge que pots no tenir ganes de fer. Si hi connectes, però, la sensació és molt forta. I tot i que no ho facis, considero que vius una bona experiència teatral: una part dels espectadors surt molt emocionada i trasbalsada, i una altra surt satisfeta.

Part 2: Sobre les abraçades

Vaig tenir la sensació que és una obra molt absorbent. Com vau pensar l’espai escènic per tal d’aconseguir aquest clima?
A mi m’agrada molt buscar al text pistes que m’indiquin com ha de ser l’escenografia; en aquest cas, amb l’escenògraf Ignasi Camprodon vam partir del xamanisme que es desprèn l’obra. És a dir, la idea que hi ha una realitat ordinària, on estem ara nosaltres, i una realitat extraordinària: un lloc, fora de les normes de la raó, on les persones que s’hi aventuren van a buscar una informació que els pugui ser útil. Vaig aprofitar la profunditat de la Biblioteca per a evocar a aquest lloc oníric i màgic, també amb l’ajuda de la llum i el vídeo. 

Com s’accedeix a aquesta realitat extraordinària? 
Els personatges d’Unes abraçades insuportablement llargues hi accedeixen d’una manera molt brutal per a nosaltres: agredint-se a ells mateixos i sense cap mena d’espiritualitat. Nosaltres hi podem accedir a través dels somnis, de certs rituals, de la música…

"Els cinc intèrprets se’n van a una realitat desconeguda mentre fan la funció, i és molt màgic veure’ls"

La música de Jordi Busquets Rovira ens ajuda, per tant, a entrar en aquesta realitat extraordinària des de la Biblioteca? 
Absolutament. Als rituals xamanistes sempre hi ha música, perquè fa d’intermediària entre els dos mons: pertany a l’ordinari, però també s’escolta des de l’extraordinari. A més, a la lectura dramatitzada que vaig veure a França també hi havia un guitarrista, i, cap al final de l’obra, els personatges parlen d’una música que senten dins dels seus caps. El Jordi va entendre aquesta feina de seguida, i ha fet una feina meravellosa component la música i interpretant-la amb una sensibilitat prodigiosa. La connexió que té amb els actors també és brillant: els cinc se’n van a una realitat desconeguda mentre fan la funció, i és molt màgic veure’ls. 

Ha estat difícil treballar amb un text on gairebé no hi ha acció?
És l'obra més difícil que he dirigit fins ara. El teatre és un art que reposa en la imaginació, tants dels actors com dels espectadors. I aquest és el joc teatral: proporcionar una sèrie d’elements des de l’escenari per tal que el públic s’imagini la realitat que estàs explicant. L’absència d’una realitat dramàtica fa que tot sigui més fràgil: tot depèn d’una mena de telepatia molt forta entre els intèrprets i els espectadors, com si es construís un fil invisible entre ells. 

En cert punt, l’angoixa existencialista de l’obra va traslladar-me als personatges de Txèkhov…
Entenc aquesta connexió, potser per com hem interpretat Txèkhov aquí. Hi ha una diferència entre ambdós dramaturgs, però. Els personatges de Txèkhov estan aclaparats pel tedi vital, i mai no aconsegueixen alliberar-se’n. Vyrypaev, en canvi, els fa atravessar aquest infern i s’inventa una manera perquè en puguin sortir. Aquesta idea d'afrontar les dificultats i oblidar el pessimisme en relació amb el futur és molt necessària. 

Part 3: Sobre la vida 

En aquest sentit, què et sembla el final d’Unes abraçades insuportablement llargues? - Avís d'SPOILERS en aquesta resposta.
Pertorbador i desconcertant, inclús després d’haver-lo treballat tant. La manera que he tingut d’explicar-me’l és, precisament, a través de les crisis existencials: la mort dels personatges esdevé metafòrica. Darrere la gestió del problema de parella de la Mònica i el Charlie, que comencen separant-se i, al final, es retroben i se suïciden junts, hi ha la idea metafòrica que cal deixar enrere la manera que tenim de relacionar-nos i apostar més fort. Això és així: constantment, les parelles han de fer passos endavant. L’art ens ajuda a entendre el que passa al món. 

Quantes crisis existencials has travessat al llarg de la teva vida? 
Les resumiria en tres grans crisis: una durant l’adolescència, una altra coincident amb aquest pas de la ciència al teatre, i, per últim, una crisi sentimental. Totes coincideixen cada 10 o 15 anys. 

Les sonades crisis d’edat?
Jo mai no he estat crono-normatiu, i hi estic una mica en contra: crec que la idea que hi ha una edat per a cada cosa fa sentir malament moltes persones. Em fa l’efecte que, quan hom té una crisi, l’únic que pot fer és canviar. El que em molesta és la sensació que, per a dur a terme aquest canvi, has de deixar enrere allò que potser et definia o et feia feliç. Les crisis d’edat són certes, sí, però moltes vegades són causades per la pressió social.

"Per aconseguir aquesta serenitat o felicitat, has d'anar passant per la vida estimant tant com puguis, i deixant-te estimar"

Aquesta pressió social es veu molt, per exemple, en la decisió de tenir fills o no. Hi ha la idea que si no tens fills, no ets una persona realitzada. I no té per què. 
Exacte. Al final, cada vida és una vida meravellosa, plena de paisatges, de viatges, de relacions… Quan les convencions socials es converteixen en tenalles i en picadores, el patiment emergeix amb més facilitat. L’altre dia vaig escoltar una entrevista a Benjamín Labatut on deia que l’ansietat i el patiment són part de la vida, que una vida sense crisis és estranya. M’agrada molt com Unes abraçades insuportablement llargues tracta aquestes qüestions allunyant-se de la pedagogia, i des de la ficció. El cert és que tampoc m’agrada gaire l’autoficció, tot i que, evidentment, els que ens dediquem a aquest món parlem de nosaltres i de com veiem les coses, en certa manera.

És difícil separar l’obra de l’autor? 
Aquesta és una qüestió eterna. Cada obra d’art parla de tres moments temporals: del moment en què es va escriure, del moment en què s’ubica l’acció de la trama, i del moment en què la societat rep aquest objecte artístic. Entendre i posar en diàleg aquests tres moments temporals és un plaer, però no crec que sigui necessari.

Els personatges d’Unes abraçades insuportablement llargues busquen ser feliços. Què és per tu la felicitat? 
Més que la felicitat, jo diria que busquem viure millor, cadascú de formes diferents: el Kristoff busca la calma a través del plaer; l’Amy la intensitat, està sempre al cim; la Mònica deixar de tenir por del futur i viure al present; i el Charlie calmar la fúria. Tothom es pot sentir una mica reconegut en els quatre. Per mi, aquesta serenitat o felicitat s’aconsegueix vivint amb el màxim de calma i amb el mínim de retret intern. Anar passant per la vida estimant tant com puguis, i deixant-te estimar, i intentant fer del món una mica millor. I que quan miris enrere, pensis: “En aquell moment no ho sabia, però era feliç”.