Molts observatoris al món estan tancats pel confinament. Però el telescopi Joan Oró del Montsec continua treballant. És el telescopi més gran de Catalunya i és robòtic, funciona de forma totalment automatitzada. Amb 80 centímetres de diàmetre, és un dels més tecnològicament avançats del món. Captura imatges del cel durant tota la nit i les envia als observadors. Durant la seva vida, ha col·laborat amb l’Agència Espacial Europea i amb la NASA per verificar els descobriments de nous planetes més enllà del sistema solar.


La nebulosa del cap de cavall, una nebulosa fosca de la constel·lació d'Orió. El vermell s'origina pel gas hidrogen ionitzat. Els punts brillants a la base són estrelles joves en procés de formació.

Parlem amb l'astrofísic Enrique Herrero, que fa investigació sobre planetes extrasolars i és un dels membres que dirigeix aquest ull espacial. Ens explica que el telescopi el poden utilitzar investigadors d'arreu del món. Especialment durant aquest dies de confinament, astrònoms de molts països han explorat l’espai a través de les seves lents.

La mida del telescopi Joan Oró queda lluny dels 10 metres de diàmetre dels telescopis de les Canàries i de Xile, que necessiten força personal treballant-hi per fer-los funcionar. A causa de la pandèmia, però, han estat aturats, la qual cosa ha suposat que cada nit es perdés l'oportunitat d'observar el cel. Una oportunitat que al Pallars, en canvi, no han deixat escapar.

La vocació del doctor Herrero és mirar a través del telescopi per descobrir i comprovar exoplanetes i supernoves que es troben en galàxies llunyanes. I és que, de petit, al "Kike" —així li diuen familiars i amics— li atreia la natura del seu entorn en un sentit molt ampli. Els pares, que eren biòlegs, li van cuidar aquesta curiositat. I només li va caldre un llibre de Carl Sagan sota el braç i un telescopi en l’adolescència per voler ser astrofísic. Ara viatja per l’espai amb els ulls.

Explica que, per contra del que pot semblar, el confinament i la disminució de la contaminació ambiental —o la poca presència de persones rondant pels boscos— no han representat cap avantatge per a la observació de les estrelles. Això es deu al fet que no s’ha reduït la contaminació lumínica, que és la que condiciona l’observació de la volta celeste. “Es podrien haver pres mesures, però això no ha passat”, explica Herrero amb un to de certa indignació.


La nebulosa del cranc, resultat de l'explosió d'una supernova. Les nebuloses són regions interestel·lars formades per gas i pols.

Observacions d'abast mundial

Durant la seva història, el telescopi Joan Oró ha col·laborat amb la missió espacial TESS, de la NASA, per comprovar l’existència d’exoplanetes, i des de l’Agència Espacial Europea (ESA), emet imatges d’asteroides. De fet, fa poc va registrar la sonda espacial BepiColombo en el seu pas prop de la Terra direcció Mercuri.

D'altra banda, l'agost del 2019 el telescopi Joan Oró va col·laborar en l’observació d’un exoplaneta gegant al costat d'una estrella molt petita. El descobriment va sorprendre la comunitat científica, ja que l’estrella era vuit vegades més petita que el nostre astre, el Sol, i per contra, el planeta era més gran que Júpiter, que equival a 1.500 vegades el planeta Terra. Aquesta investigació, liderada per l'Observatori de Calar Alto (Almeria), va sortir publicat a la revista Science.

Com comentava Herrero, en aquests dies de confinament els amants de les estrelles no han d’esperar sorpreses, més enllà de les efemèrides anuals. Però no deixem de mirar el cel. I és que més enllà de la pluja d’estrelles de les Lírides, que és menor, aquests dies al crepuscle mirant cap a l’oest es podrà veure el planeta Venus en la fase més espectacular de l’any. Mentre duri el confinament i més enllà, el telescopi Joan Oró seguirà les estrelles.

Us oferim algunes imatges més captades pel Joan Oró:


La galàxia M82 amb la supernova SN2014J destacada amb unes línies grogues. Les supernoves són explosions estel·lars que corresponen a l'última etapa de determinats estels, en la qual tenen la major lluminositat de la seva vida.


El cúmul globular M5, un grup esfèric d'estrelles velles que orbita entorn d'una galàxia com si fos un satèl·lit.


Interacció de galàxies Arp316. La gravetat d'una galàxia en pertorba una altra; pot desembocar en una col·lisió galàctica.


Nebulosa planetària M57, formada per l'emissió de gas incandescent i plasma ionitzat en expansió expulsat en l'etapa final de la vida d'una estrella.