Parlem amb el compositor Joan Magrané i ens fixem en alguns detalls, que potser t'han passat per alt, de peces musicals que han fet història
Publicat el 13 d’agost 2020

Sovint, quan pensem en l’art com a via per explicar històries, ens limitem a parlar sobre la literatura o la pintura. Des de ben petits, aprenem a encasellar la música com a una manera de transmetre emocions.

A l’escola, el primer contacte que tenim amb la teoria musical rau en la dualitat alegria-tristesa que, en certa mesura, transmeten els modes major i menor, respectivament. D’alguna manera, s’assoleix una espècie de binarisme de gènere, en aquest cas, musical que ajuda a situar a la criatura a l’inici d’un nou camp d’aprenentatge.

El problema arriba quan el coneixement només pot madurar si l'infant té la possibilitat d’explorar-la fora del sistema acadèmic. La resta aprèn a conviure amb aquesta mena d’infantilisme musical, tot i que l’abstractesa que comporta la música els fa gaudir del seu disc favorit o dels concerts i festivals d’estiu.


“Tendim a reduir la música a l'entreteniment, a passar l'estona; i, com tot, hi ha un món de possibilitats molt més gran”


Desconec si existeix un elitisme pel que fa a l’educació musical i tampoc sé per què em podia preparar els exàmens de selectivitat de literatura o història de l’art a l’institut i pel d’anàlisi musical havia de recórrer al conservatori. El compositor Joan Magrané creu que “tendim a reduir la música a l'entreteniment, a passar l'estona; i, com tot, hi ha un món de possibilitats molt més gran”.

Pot semblar que la música hagi quedat reduïda a l’àmbit emocional o que se subestimi la seva capacitat “literària”. I és cert que, segons Magrané, “la música és la més abstracta de les arts, ho és per definició”; però, és capaç de donar més detalls dels quals ens adonem. Magrané continua dient que “més que una història, el que la música pot transmetre és una idea, una aparença de discurs, de relat”. I, en aquest procés, l’oient i la seva cultura juguen un paper molt important.

Donar vida a la mort

Quan ensopeguem amb algun amic o conegut familiaritzat amb el violoncel, no se salva de tocar, sobretot als dinars de Nadal, el Preludi de la primera Suite de Bach o Le Cygne de Saint-Saëns, també en Sol Major, ja que són les dues peces més demanades als cellistes.

 

Amb cosa de tres minuts, Saint-Saëns és capaç de retratar la mort d’un cigne. De fet, Le Cygne està basat en la llegenda de “la cançó del cigne” una creença romana i grega sobre com el cigne, el més bonic dels animals, roman en silenci fins als seus últims moments de vida, quan canta les cançons més boniques.

Les primeres tres notes descendents són cabdals, ja que s’aniran repetint al llarg de tota la peça per interpretar l’elegant plor del cigne. A més, mentre el violoncel segueix un ritme calmat, les corxeres del piano són consistents. En un sentit figurat, el cello representa el cigne en si mateix i el seu elegant moviment, a la vegada que sense esforç, fent-se pas a l’aigua. El piano esdevé els peus ràpids del cigne, amagats de la visió de la superfície.

Finalment, l’alternança d’acords amb la que la peça acaba (VI – I) no és més que el descans que ve amb la mort de l’animal, una sensació d’ingravidesa que evoca la imatge del cigne allunyant-se i apaivagant-se.

 

La mort gentil és un tema observable en altres peces clàssiques molt famoses com passa a Moonlight Sonata de Beethoven. El primer moviment comença en Do# menor figurant una marxa fúnebre. A mesura que avança, va modulant a diverses tonalitats, de les quals Mi Major pren importància, representant l’esperança. No obstant això, la mort no va enlloc, ja que al final torna a Do# menor demostrant, així, que el dol és una cosa repetitiva.

Beethoven va compondre aquesta sonata poc després de complir trenta anys, quan començava a perdre el sentit de l’oïda i es trobava en una transició del seu estil. Segons la música Allysia Marie de pianoTV, no es tracta necessàriament d’una pèrdua amorosa, sinó de mort i confusió.

Patrons i onomatopeies sonores

Existeix una sèrie de recursos emprats de forma majoritària per aconseguir descriure una idea com les mencionades anteriorment. Magrané creu que “tot ve del final del renaixement i el barroc, de la retòrica musical que es va desenvolupar en aquells temps i que encara ens influeix”. El compositor explica com “hi ha certs gestos musicals que ens remeten a situacions i emocions: una escala cromàtica descendent pel lament, les notes repetides per a l’exaltació...”


“Hi ha certs gestos musicals que ens remeten a situacions i emocions: una escala cromàtica descendent pel lament, les notes repetides per a l’exaltació...”


Aquest és un exemple que apareix a Les quatre estacions de Vivaldi, l’obra de música programàtica per excel·lència, que té per objectiu evocar imatges i estats d’ànim. En ple estiu, podríem escoltar el quart concert de L’hivern i carrisquejar de dents, una acció que els violins del principi intenten imitar.

 

Ja no només es tracta de dur la ment a lladrucs de gossos o a tempestes d’estiu, sinó que ens presenta personatges i el seu rol a l’estació. Per exemple, La tardor és una celebració de la collita per part dels camperols, tal com explica el youtuber divulgador Jaime Altozano. La dinàmica E Vbrianco (embriac, borratxo) indica com han de tocar els violins. És per això que a partir del minut 01:10 sentim un violí sota els efectes de l’alcohol, un camperol festejant a qui li costa mantenir l’equilibri.

 

El subllenguatge del cinema

Vivaldi ja va preveure el que esdevindrien les bandes sonores amb Les quatre estacions. L’èxit d’una producció cinematogràfica es troba, en gran part, també en la música. Les sagues El Senyor dels Anells, Star Wars o Harry Potter han passat a la història gràcies a la màgia de la seva banda sonora, que associa temes musicals amb personatges i, a vegades, deixen entreveure com avançarà la trama, un fenomen conegut com a “presagi musical”.


La banda sonora associa música amb personatges i, a vegades, deixen entreveure com avançarà la trama, fenomen conegut com a “presagi musical"


Fins i tot, l’òliba d’en Harry, Hedwig, té el seu propi tema, compost per John Williams. Segons el tècnic en animació i edició Javed L Sterritt, aquest tema només sona en moments de coratge o seguretat, fet que el dota d’un significat d’esperança. A l’última pel·lícula de la saga, la més fosca, només sona quatre vegades. Quan Ron i Hermione entren a la Cambra dels Secrets, per exemple, no acaba de completar-se (minut 00:23), l’esperança s’ha trencat i no tornarà a aparèixer.

 

L’univers paradigmàtic de Rosalía

En el repertori clàssic, “el que dona més joc pel que fa al significat és el tractament de la part instrumental”, diu Joan Magrané. “El paper del contingut de la lletra s’acostuma a deixar a l’acompanyament i pel cant sobretot s’intenta que el text sigui intel·ligible”, desenvolupa. Són possibles, doncs, aquestes rondalles musicals en altres temps i estils?

Rosalía està creant un univers visual, musical i sonor amb personatges, històries i emocions mai vistos abans. A De aquí no sales d’El mal querer (2018), Rosalía utilitza sons de motocicletes, motors i sirenes que poden significar una trucada a la policia, tal com exposa Altozano en un altre dels seus vídeos. La barreja de trap, flamenc i ara reggaeton no és l’única innovació de l’artista. Sons de ganivets, vidres esmicolant-se, eliminar aguts per guanyar intimitat amb l’oient... evidencien que en la música tot té un perquè.

 

Aquells qui vam tenir l’oportunitat, vam descobrir que els modes menor i major no eren una espècie de pallassos Micolor en què un estava trist i l’altre content, sinó que en la música tot va de tensions i distensions, que és el que realment fa emocionar l’espectador. Seguint amb les paraules de Magrané, “l’emoció ha estat sempre troncal en la creació musical; fins i tot, en les avantguardes s’escrivia “en contra” de l’emoció, és a dir, que aquesta hi estava present encara que fos per negar-la”.

Possiblement, moltes de les idees representades a la música acaben remetent a temes transcendentals com la mort i l’amor, el que semblen pilars emocionals. Més aviat, però, no diria que “la música transmet emocions”, sinó que t’explica com t’has de sentir. Et trasllada a un món en concret, posant al límit l’autoconeixença dels teus sentiments. Però tot això és només una història, caldrà trobar banda sonora a la tempesta del 2020.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —