La teoria dels extrems o com modelar el terme 'antifeixista'
Publicat el 04 de juny 2020
Temps de lectura 7 MINUTS

"Als EUA designarem Antifa com a organització terrorista" és un dels clams que el president nord-americà, Donald Trump, ha publicat a Twitter durant l’onada de protestes arran de l’assassinat de George Floyd. És, tal vegada, una sentència que va més enllà dels lladrucs mediàtics del magnat, i que no només ha dut molts mitjans i personalitats a qüestionar el mot antifeixisme. També implica un debat més profund sobre el context democràtic actual, en què conviu encara el feixisme.

Les primeres reaccions, evidentment, anaven dirigides a la precisió del tuit. Per començar, pot Trump fer-ho? Segons la BBC, l’administració del president pot designar individuals o grups com a terroristes externs, però alguns experts s’han qüestionat si Trump compta amb l’autoritat per fer això amb els Antifa i etiquetar-los com a organització terrorista domèstica.

Igual que recull la BBC, segons Mary McCord, una exoficial sènior del Departament de Justícia, "qualsevol intent de fer una designació així aixecaria problemàtiques significants sobre la Primera Esmena". És a dir, el dret constitucional a la llibertat d’expressió, de religió i de reunió. La televisió pública britànica també recull que fa un any, els senadors republicans ja van proposar una resolució no vinculant per designar les organitzacions Antifa com a terroristes domèstics.

El terme antifeixista

La primera qüestió, i la que han volgut respondre molts mitjans per tal d’entendre el que implica que personalitats com Trump utilitzin aquests termes, és què significa el terme antifeixista avui dia. Històricament, el moviment antifeixista com a tal sorgeix als anys 20 i 30 com a resposta a l’auge del feixisme europeu, especialment a Itàlia. La contracció antifa es va popularitzar a mitjans dels 40, però el moviment no torna a agafar força fins a finals dels 80.

En aquesta dècada, el moviment Antifa es troba especialment lligat als Estats Units de l’època del liberalisme de Ronald Reagan, i segons l’historiador Mark Bray al seu llibre Antifa: the Anti-Fascist Handbook, estava vinculat al grup ARA (Anti-Racist Action). Aleshores, les accions del moviment anaven dirigides  a contrarestar els skinheads i els punks neonazis, però es va anar diluint fins a esdevenir un moviment bastant residual tant als Estats Units com a Europa.

Així mateix, el 2016, quan Trump va entrar a la Casa Blanca, als Estats Units es va produir un rebrot de la presència antifeixista, en tant que el magnat novaiorquès és vist com un representant de la ideologia del supremacisme blanc arran de l’auge de grups vinculats al Tea Party i a l’extrema dreta que envolten el president. De fet, des del repunt del moviment antifeixista, la dreta dels Estats Units ha respost al seu avenç amb notícies falses i responsabilitzant el col·lectiu d’atacs terroristes com el tiroteig de Las Vegas del 2017.

                
Participants de la protesta del 2016 contra la victòria de Trump. Font: AP

Si bé Trump parlava de l’antifeixisme com una organització, no compta amb una estructura jeràrquica organitzativa. Es tracta d’un moviment del qual es pot formar part individualment, i es pot ser dins un grup o entitat que s’hi identifica (i que, per tant, té la seva pròpia estructura) o no, i s’estén actualment i a gran escala a través de les xarxes socials. Alguns dels principis actuals són la defensa de les minories oprimides, la protesta contra l’acumulació de riqueses, la lluita contra l’extrema dreta i el feixisme, contra l’homofòbia, el racisme, el masclisme i la xenofòbia, els quals l’antifeixisme confronta "amb tots els mitjans que siguin necessaris".

És, doncs, un moviment fortament activista i d’esquerres, el qual moltes vegades comparteix lluites amb altres reivindicacions com ara l’okupa o, en el cas dels Estats Units, el Black Lives Matter. L'única voluntat organitzativa del moviment es troba en el sorgiment de comitès locals autònoms i independents entre ells, creats per tal de donar resposta a problemes normalment locals.

Feixisme, antifeixisme i democràcia

"Trump criminalitza l’antifeixisme per tapar la seva nefasta gestió de la crisi del coronavirus i el racisme estructural dels EUA. Podria sortir-li malament la jugada si tot demòcrata es declara obertament antifeixista, com hauria de ser, i abandona la seva habitual equidistància", publicava Miquel Ramos, periodista especialitzat en feixisme i antifeixisme, després de la publicació de Trump.

Intervencions com aquesta i definicions com les que trobem al paràgraf anterior ens porten a la següent pregunta: què gira al voltant de la relació que el feixisme i l'antifeixisme tenen amb la democràcia actual?

Mark Bray, al seu llibre, explica que el feixisme és un moviment polític "basat en el carisma, unit a un acte de fe i que està frontalment oposat a la racionalitat i als límits habituals de les ideologies”. Moltes vegades supeditat al sentiment de nació, un concepte altra vegada mitològic i amb una gran possibilitat de mutació, depenent del personatge que l’abanderi. Sigui com sigui, aquesta flexibilitat, diu, s'emmotlla a una infinitud de coses certament relacionades: persecució del contrincant, nacionalisme, fanatisme religiós, xenofòbia, desprestigi de les institucions democràtiques, atacs als mitjans de comunicació i un llarg etcètera que a la vegada pot ser adaptat al context en què es trobi.

Aleshores, el feixisme també s’adapta al context temporal? És paral·lel a la democràcia, a l’antifeixisme? O, més precisament, es pot ser feixista, avui, i tot i això formar part del panorama polític democràtic?

Ramos explica al Diari de Barcelona que el que vivim avui no es pot comparar al feixisme dels anys 30, precisament pel context en què es trobava. Tanmateix, aquest feixisme "no es va exterminar, sinó que es va reciclar, es va adaptar al nou context". I sosté que després que els ideòlegs i partidaris fugissin durant la Guerra Freda, "van continuar la seva activitat, més discretament en algunes ocasions, i amb més tranquil·litat en altres, com passa a l’estat espanyol".

És quelcom que s’ha seguit actualitzant fins a encaixar en el context actual, inclús en la democràcia: "Tot i tenir intencions totalment contràries als drets humans i a la democràcia, han sigut molt hàbils de saber inserir aquesta ideologia dins els marges que el sistema democràtic ha acceptat com a vàlids. I no només això, sinó que, o bé directament han aconseguit el poder i es troben governant com és el cas dels Estats Units, el Brasil, l'Índia, Indonèsia i moltes parts d’Europa, o bé condicionen fortament els governs que hi ha des de l’oposició, ja que l’extrema dreta és una força molt important a la majoria de països".

Un protestant contra el confinament a Michigan amb un fusell. Font: AP

En aquest context, explica Ramos, l’antifeixisme sempre s’ha reivindicat a favor dels drets humans i la democràcia, als anys 40 i ara. "El que sí que és cert", comenta, "és que, en les darreres dècades, el terme antifeixista s’ha anat abandonant per part de l’esquerra, i això al poder li ha anat molt bé, sobretot per intentar inserir-lo dins la lògica de l’equidistància i el llenguatge policial basat en la teoria dels extrems, com si, per exemple, poguéssim comparar ser racista i ser antiracista, o ser masclista i ser feminista".

És una lògica que, segons el periodista, ha afectat tota la democràcia, perquè "els nostres pares van abandonar un terme que ha estat reprès per les noves generacions". Però aquest abandonament "ha permès que es perverteixi la llei de delictes d’odi", com, per exemple, va passar a la condemna de nou joves per boicotejar un acte de Vox. Així, aquesta inserció dins la lògica de l’equidistància, l’únic que fa, assegura, és "blanquejar l’extrema dreta perquè els considera inclús víctimes de l’odi en favor dels drets humans, com si es cometessin delictes d’odi contra els nazis. És una aberració".

El periodista denuncia que, al cap i a la fi, ens trobem en un context en què l’extrema dreta "és tolerada sota una pàtina democràtica contínua mentre segueix representant els mateixos valors de reivindicar una supremacia d’uns col·lectius sobre els altres i qüestionant que hi hagi gent que tingui dret a tenir drets, quelcom que entronca directament amb el feixisme".

Equidistància, victimisme, criminalització i violència 

Diversos seguidors de Trump han expressat el mateix posicionament que el president davant d’aquest moviment durant els dies de protestes. Tom Fitton, president de Judicial Watch i comentarista a favor de Trump publicava a Twitter: "Antifa ha estat implicant-se en el terrorisme i en la conspiració sediciosa durant anys. Però l’FBI i el Departament de Justícia estaven massa ocupats per preocupar-se’n, amb els líders centrats en les seves pròpies conspiracions sedicioses contra la presidència".

Aquesta adopció del victimisme, de l’"ells" contra el "nosaltres" és una de les firmes del discurs polític feixista. Un discurs que molts analistes lliguen directament no només a l’administració de Trump, sinó a les extremes dretes europees que han sorgit durant els últims anys.

La defensa hipotètica i rabiosa contra els "altres", tanmateix, no genera únicament el victimisme discursiu, sinó també una violència tant verbal com física que troba el pic en la criminalització d’aquest "altres", els antifeixistes. Buck Sexton, periodista que protagonitza el Buck Sexton Show, un programa de ràdio de tertúlia conservadora, deia a Twitter: "Això no pararà fins que els bons estiguin disposats a utilitzar una força aclaparadora contra els dolents".

Els "dolents" són els antifeixistes, res més que terroristes domèstics, l’esquerra radical que, segons Dan Bongino, periodista conservador i antic agent del servei secret, "s’ha divorciat formalment d’Amèrica", són "enemics dels Estats Units" i hauran de ser "tractats com a tal". Però els aplaudiments a Trump no s’han quedat als Estats Units. A Espanya, Santiago Abascal, líder del partit ultradretà Vox, expressava així el seu acord amb el president:

Ramos interpreta el clam de Trump que motiva aquesta anàlisi com la cerca d’un "enemic intern, una manera d’amagar el problema real que és el racisme i la violència estructural dels Estats Units. Buscava un dimoni, però també una divisió entre els manifestants". Així mateix, el periodista considera que ha generat l’efecte contrari: "D’alguna manera ha produït que tothom es declari antifeixista obertament. Si l'antifeixisme és protestar contra el racisme i la violència policial, tots som antifeixistes". El que ha fet Trump és, doncs, és desviar l’atenció per no posar el focus on toca, "que és el fet que el racisme és estructural als Estats Units i a tot Occident".

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —