Molta gent no sabria què respondre si pogués triar entre saber la seva data de mort o la causa per la qual morirà. El planeta, però, ha triat. No ho ha fet per voluntat pròpia, però clarament és qui més ho necessita saber. No específicament data de mort, o de col·lapse o “destrucció” total, sinó la data a partir de la qual els canvis seran irreversibles.

El temps que queda 

Vista la situació mediambiental, Andrew Boyd i Gan Golan, dos artistes i activistes estatunidencs, varen decidir plasmar en un monument allò que té una “importància monumental”, tal com diu Golan. Així, varen il·lustrar la xifra científica que precisa el temps restant per actuar a favor del planeta en un monument de la Union Square a Nova York: el Metronome.

El  Metronome va passar a ser un “rellotge climàtic” que marcava els anys, dies, hores, minuts i segons restants per actuar abans que els canvis mediambientals fossin irreversibles. Les xifres estaven basades en els càlculs de l’Institut de Recerca de Mercator sobre el Comú Global i el Canvi Climàtic de Berlín, als quals tots els països s’haurien de sincronitzar, han afirmat els artistes.

Així doncs, dissabte dia 19 de setembre a les 15:20 la frase “La Terra té data límit” va aparèixer al rellotge digital del Metronome, el Passage, i tot seguit hi varen aparèixer les famoses xifres que marcaven els menys de vuit anys restants per actuar. El rellotge climàtic, llavors, es va apoderar de la façana del One Union Square South durant la setmana del canvi climàtic de Nova York, que va acabar diumenge dia 27.  

Els activistes expliquen que si s’aconsegueix arribar a les zero emissions de carboni en el temps marcat, es tindrà un 67 % de possibilitats d’estar sota la línia roja que marquen els científics com a límit per evitar catàstrofes. És a dir, a l’augment d’1,5 graus centígrads d’escalfament global. De fet, el projecte no significa que quan el temps marcat s’esgoti el món explotarà, sinó que “és com anar molt aviat en cotxe i estar a punt de xocar amb un mur; no es pot pitjar el fre just abans de l’impacte, s’ha de pitjar amb temps”. 

Per descriure millor el projecte, els dos activistes han creat el web climateclock.world on expliquen els dígits del Rellotge Climàtic i les seves bases teòriques i científiques, i segueixen el percentatge creixent de l’energia utilitzada que prové de fonts renovables.

Un alè d’aire pur 

Sense anar més lluny, no feia ni una setmana des de la declaració de l’Estat d’Alarma quan a Espanya les emissions ja havien baixat dràsticament, segons un estudi de Greenpeace. Encara que el canvi es notés més a les ciutats grans, com Barcelona i Madrid, els efectes varen fer-se veure per tot. La principal font de contaminació atmosfèrica als nuclis urbans prové del trànsit, i amb les carreteres buides, l’aire va poder purificar-se. 

Així doncs, les emissions van baixar i el nivell de diòxid de nitrogen de les dues ciutats va desplomar-se a uns “mínims històrics”. De fet, dimarts dia 17 de març (quatre dies després de la declaració de l’estat d’alarma), a Barcelona els nivells de diòxid de nitrogen havien baixat més d’un 45 % amb relació al dimarts de la setmana anterior. Malauradament, però, no va haver de passar gaire temps de desescalada del confinament perquè ja es veiés com els nivells de contaminació atmosfèrica es tornaven a disparar.

Incomoditat

Segons Mélanie Perpiñá, psicòloga general, sanitària i terapeuta experta en teràpies d’última generació, l’efecte del rellotge climàtic pot variar i té diferents nivells d’afectació, que depenen de la personalitat i de les estructures mentals de cada individu.

El punt intermedi de l’efecte que causa el rellotge és la conscienciació. Ara bé, l’efecte pot arribar a l’extrem de l’angoixa, o a l’altre, de la indefensió apresa. D’una banda, doncs, pot angoixar veure que es faci el que es faci no es veuen resultats, ja que en aquest cas el canvi depèn de l’acció col·lectiva. D’altra banda, “és molt fàcil caure en la indefensió apresa”, que es basa a veure els problemes sense solució i adoptar una actitud passiva al respecte. De les dues maneres, s’està imposant “una impotència que va totalment en contra del benestar psicològic”; com sempre, els extrems no són bons.

L’angoixa porta a la inconscient responsabilització dels actes dels altres, cosa que martiritza i frustra més als individus, i si s’adopta una posició més passiva, “un acaba perdent la confiança en la seva capacitat d’actuar davant una situació adversa”. I llavors, potencialment es pot desenvolupar una “simptomatologia depressiva”. A més, des dels dos extrems es pot desencadenar una actitud de rebuig a l’hora d’encarar, en aquest cas, el canvi climàtic. Això pot dur els individus a aïllar-se completament de tot allò que hi està relacionat.

Un altre element que Perpiñá destaca és el factor novetat: “Quan ens adaptem a alguna cosa, ja no ens sembla tan impactant”. Així, a l’hora de discutir la implementació d’un rellotge climàtic permanent, la resposta ja no és tan evident.

​​​​​Els experts ja saben com i quan morirà la Terra, i ho han volgut difondre per fer que tothom en sigui conscient. I encara que es tinguin eines per evitar la seva mort, com ara exhibir un rellotge climàtic, possiblement no s’estigui fent prou.