Anys 90 a un poblet rural de Gran Bretanya. En Nathan i en Terry, dos amics de la infància, s’ajunten amb un criminal psicòpata anomenat Gaz per robar a la casa d’una parella d’innocents ancians, els Huggins. La xicota d’en Nathan, la Mary, es veurà implicada al cop. Tot es complicarà quan els propietaris de la casa es mostrin menys inofensius del que es pensaven els joves lladres.

La història de The Owners, basada en el còmic Une nuit de pleine lune, comença amb força. La pel·lícula ens presenta als personatges quan ja estan a punt d’entrar a la casa. El robatori tindrà lloc pocs minuts després. Aquest inici directe i potent sembla una declaració d’intencions: la pel·lícula no farà concessions; serà un viatge salvatge des del minut u.

Val a dir que durant la primera meitat del film sembla que així serà. El ritme àgil de la proposta realça encara més l’escalada de violència que es produeix a la casa dels Huggins i que, recordem, és típica del gènere. Pel que fa als personatges, tot i no ser gaire profunds, estan ben construïts i la sinergia entre ells (en Gaz que va pressionant als dos amics perquè vagin més enllà, o la Mary que es veu forçada a participar en el robatori...) està ben reeixida. Fins aquí, sembla que l’òpera prima de Julius Berg a pantalla gran no decebrà.

De sobte, però, tot comença a anar-se'n en orris. La pel·lícula, després d’un petit clímax deliciós, fa un viratge cap al gènere del terror i comença a desinflar-se. La raó d’això és deu a una senzilla raó: per generar terror necessites un component de sorpresa i si aquesta pel·lícula té una carència, és la seva capacitat per sorprendre a l’espectador. Per què? Senzillament perquè no es fa cap esforç per mantenir un cert suspens.

Els girs de guió de la segona meitat del film són absolutament previsibles i el desenllaç es fa evident massa d’hora. La qüestió és que el que comença essent una pel·lícula força entretinguda acaba convertint-se en un compendi de clixés del cinema de terror domèstic dels darrers anys rematat amb un clímax final sense força.  

Oportunitat perduda

El problema de fons de The Owners és que no sap exactament cap a on anar. La pel·lícula té uns referents clars (Get Out, The Visit...), una premissa sòlida i bons actors que donen vida als personatges. El to del guió, però, està poc definit. Les escenes de terror no són el centre de la proposta. Tampoc no s’aposta completament pel gore i la violència desenfrenada, ni per l’humor negre i encara menys per la crítica social.

Julius Berg i Mathieu Gompell, autors del guió, temptegen molts camins possibles sense acabar de fer un pas ferm cap a una direcció concreta. El resultat és una amalgama d’idees pobrament desenvolupades que converteixen a The Owners en una oportunitat perduda.  

Els actors protagonistes, que són el millor de la proposta, no tenen massa marge per lluir-se; les seves respectives trames s’acaben ràpidament i, tot i que ens ofereixen unes actuacions correctes estan lluny de quedar pel record. Ni tan sols la voluntariosa actuació de Maisie Williams aconsegueix aixecar el film.

Personalment crec que els fans del gènere gaudiran de la proposta sempre que moderin les seves expectatives. The Owners és una pel·lícula entretinguda amb un parell de moments estel·lars que, tot i això, no aconsegueixen acabar de compensar un guió poc inspirat. La manca de suspens i la previsibilitat dels girs de guió llastren encara més el film, que perd potència en cada minut que passa fins a arribar a un desenllaç descafeïnat que deixarà freds als espectadors.