"Tocar i parar", d'Isabel M. Ortega Rion  - Poema de la setmana
Per Redacció
Publicat el 19 d’abril 2021

Tocar i parar

Uni, dori, teri, cateri,
mata la veri, viri, viron,
compta’ls bé que dotze hi són.

Sempre et toca parar! Els companys fugen
de la plaça on jugueu. I tu t’hi quedes,
braços en creu, intentant reconèixer
l’espai que ha canviat en un instant,
intentant córrer sense moure’t de lloc,
com en els somnis. Tot t’és estrany,
estrany i cert. Oh, el vell Plató, que ha mort!

¿I qui et creurà quan tornis i els expliquis
que els has vist tots absents de la infantesa
-miratge que empresona la nostàlgia-,
amb el pas cec dels vells, perquè la llum
ja no és una bombeta incandescent
ni el temps un fil continu o un fet cíclic
sinó aquest trencament de la matèria
que ens obliga a parar quan algú ens toca?

Au, doncs, fes com si res: vés-hi i encalça’ls;
que reculin els crits, les corredisses,
que reneixin els riures, les caigudes,
les mans brutes de fang i les ferides.
Espolsa els cabells blancs que t’han quedat
enganxats a la roba i no pregonis
que has estat al llindar de les respostes;
l’encanteri del món es desfaria.

(del llibre Cues de sargantana, Tres i Quatre, 2019)

 

"Sempre m’expresso millor per escrit que parlant", diu mig de broma Isabel M. Ortega Rion (Tarragona, 1955) quan atén per telèfon al Diari de Barcelona. Va començar estudiant Psicologia però no li acabava d’agradar, sentia que s’havia quedat "com a coixa". Aleshores va estudiar Filosofia i es va treure les oposicions per ser professora de català. Ha impartit classes en un institut de Cornellà durant 34 anys, on ha procurat formar “bilingües actius, no passius”, fer que l’alumnat utilitzi l’idioma, "que llegeixi llibres que l'atrapin i que estimi la llengua".

Un poemari sobre records

Ortega ha firmat publicacions acadèmiques, ha traduït textos de filosofia i també, motiu pel qual la tenim avui de convidada, ha escrit poesia. Explica que el poema 'Tocar i parar' forma part del llibre Cues de sargantana, “un poemari sobre records, alguns reals i d’altres inventats però que podrien haver passat”.

Més que la nostàlgia, els seus versos els impregna la lucidesa, una lucidesa que li fa reconèixer que "la infantesa no sempre és el paradís perdut". Prova d’aquesta reflexió sobre la infantesa són les cançons infantils que la poeta incorpora a l’inici dels poemes, com és el cas de 'Tocar i parar'.

Com cues tallades d’una sargantana

Ortega, en el poema, torna a moments de la infantesa "per estirar-los fins al present i fer una reflexió sobre el temps i sobre la creació del propi relat". Diu que els records "són com les cues tallades d’una sargantana: es mouen, però no són la sargantana. Creiem retenir el temps amb el record i només en retenim miratges".

La seva poesia és capaç de parlar dels engranatges del temps, de la memòria i de si mateixa. En aquest sentit, poemes com 'Tocar i parar' mostren com "la pròpia història és un relat construït a partir de retalls dispersos del passat: els donem coherència perquè necessitem donar sentit a la nostra vida quan l’expliquem. Fins i tot inventem records, potser inconscientment, per omplir els buits".  

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —