Tot allò que no et vaig dir
Publicat el 09 d’agost 2020

Tothom té aquella “espineta”, allò que mai va poder arribar a dir-li a algú, ja fos per un trencament en la relació, per la separació, per la mort, o simplement per vergonya o por. Ara, tens l’oportunitat de dir-ho, de cridar-ho als quatre vents, de perdre la por i que tothom sàpiga els teus secrets; això sí,anònimanent. @jazducca i altres comptes d’Instagram d’arreu del món publiquen els missatges mai pronunciats, perquè tothom pugui veure’ls i, fins i tot, trobar-hi una identificació personal. 

Aquest projecte rep el nom de Left Unsaid Project i es va originar a causa d’una exposició a Londres anomenada Life. Death. Whatever. l’octubre del 2016. Aquesta exposició buscava canviar la percepció de la mort des de la vida a través de cartes mai enviades. L’exhibició es mostrava a la National Trust Sutton House, i a les escales de l’espai, la gent hi deixava notes anònimes per als seus familiars, amics, parelles, o qualsevol persona amb qui haguessin tingut un vincle que hagués mort. La idea sorgeix d’aquests escrits que, tant a l’exposició, com els visitants que n’aportaven els seus, es va formar un gran nombre de missatges mai escrits i mai expressats.


Una de les frases que es van deixar a l’exposició Life. Death. Whatever. a la National Trust Sutton House, a Anglaterra.

La iniciativa ha travessat fronteres i ha arribat arreu del món. Jazmín Ducca (@jazducca) és una artista madrilenya que ha portat el fenomen #leftunsaidproject a les xarxes. Qui ho necessiti, li ha de fer saber el missatge que vol enviar anònimament al món. Ella, aleshores, escriu aquests textos a la part de fora d’un sobre, fa una foto i la penja a Instagram. El perfil de Ducca té, actualment, més de 847 mil seguidors, i les seves publicacions arriben als 67 mil likes.

El seu estil es basa a escriure el missatge que els seus seguidors li envien amb un retolador i en majúscules a la part de fora d’un sobre. D’aquesta manera, trenca amb la concepció de la típica carta, que estaria dins del sobre, i que duria fora escrits el nom del destinatari i del remitent. Com que en aquests textos, normalment, no hi ha ni destinatari ni remitent, són anònims i per a persones anònimes (o, de vegades, mencionades amb les inicials).
 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

#leftunsaid #leftunsaidproject

A post shared by Jazmín Ducca (@jazducca) on

Publicació de @jazducca a Instagram. 

A més d’escriure-ho fora del sobre, el missatge pren una nova dimensió. Els sobres on escriu els textos són arrugats. Això demostra, un cop més, que les paraules tenen por de ser escrites, de ser pronunciades, de sortir a la llum. Que el sobre estigui arrugat, mostra l’última barrera abans d’expressar un sentiment, l’últim obstacle que queda entre la ment i la vida de la persona que vol dedicar unes paraules a algú. @jazducca, i els altres comptes d’Instagram són els encarregats de traslladar els pensaments d’una altra persona, per la por, encara present fins a l’últim pas: la publicació de la foto a Instagram. 

Amb totes les experiències, missatges i situacions que la instagrammer madrilenya ha viscut, ha publicat un llibre titulat Lo que no te dije: Proyecto Left Unsaid. Aquest llibre pretén que els seus lectors se sentin identificats amb les frases i puguin reunir la valentia i el coratge per expressar els seus secrets, per treure allò que porten dins. Al cap i a la fi, @jazducca pretén ser un trampolí per deixar enrere aquests escrits, i que la gent perdi la por a dir, en veu alta, el que sent.
 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

#leftunsaid #leftunsaidproject

A post shared by Jazmín Ducca (@jazducca) on

Publicació de @jazducca a Instagram. 

Una versió "més eco-friendly"

Un altre mètode per donar a conèixer aquest fenomen ha estat, en un format més digital, el que ha donat forma María Angélica Sánchez, de 23 anys, amb la seva pàgina d’Instagram @mensajenoenviado.mx. Seguint el model de #leftunsaidproject, que es basa en quelcom més manual, ella pren el moviment per portar-lo a les xarxes del tot. En lloc de tractar-se de sobres de correu tradicional, la creadora de contingut mexicana els transforma per a tornar-los missatges de text, cosa que ella anomena “un projecte més eco-friendly”.

 Ella és escriptora amateur, i va sorgir-li la idea a partir d’una història personal que va escriure. Estava mantenint una relació a distància, i quan es va acabar, va iniciar una sèrie de cartes on “li deia tot el que no li podia dir en el moment”. A mitjans del 2018 va acabar el llibre, data en la qual també va descobrir a @jazducca i s’hi va inspirar.

El projecte va prendre forma a Facebook sobre aquella època, inspirant-se en l’artista madrilenya, però també en l’exposició londinenca. Va veure que tenia més poder a Instagram i va abandonar el compte de Facebook per dedicar-se únicament a l’aplicació de fotos: ”La pàgina d’Instagram va veure el creixement exponencial dels seus seguidors durant la quarantena, perquè una ment ocupada no troba a faltar ningú, però, què passa quan no està ocupada?”, diu María Angélica Sánchez.

A l’hora de preguntar-li pel mètode que feien servir els seguidors per enviar les seves frases, la mexicana explica que n’hi ha dos. Per un costat, la manera que respon a l’objectiu del projecte, que “és fer un copia - enganxa del missatge que m’envien”. Per altra banda, fa una funció de “psicòloga”, en la qual els seguidors no se senten capacitats d’escriure un únic missatge i recorren als coneixements de la María Angélica.

Els seguidors li expliquen com se senten i ella intenta traduir les seves experiències en una frase: “El missatge que publico és escrit per mi, però darrere hi ha els sentiments d’una altra persona”. A més, els escrits amb un fons de color vermellós, són textos propis seus; per tant, s’hi inclou un mètode més.

Captura de pantalla del feed de @mensajenoenviado.mx a Instagram.

 

La iniciativa, a més de la història personal que hi ha darrere, també inclou tocs originals com, per exemple, la gestió dels colors: “Busco que el meu feed es vegi bonic. Reflecteixo la meva personalitat al projecte tot i que no mostro la meva cara”. A part de posar-li l’ànima, la María Angélica també defensa que aquest tipus de comptes d’Instagram han de tenir una forta càrrega anònima: “Jo no puc saber qui són ells, i ells tampoc saben qui sóc jo. Ho faig així perquè no se sentin jutjats i puguin expressar el que senten de manera natural”.

Tot i això, no pot evitar sentir responsabilitat per les persones que envien els seus textos: “M’han arribat missatges amb els que he pensat que es tractava d’una relació codependent i he intentat opinar perquè tinc el deure moral amb les persones”. La María Angélica intenta que el seu compte no se centri únicament en missatges nostàlgics i negatius, sinó que busca animar “mitjançant dinàmiques, mems, històries d’Instagram en les quals interactuo amb els seguidors”. Justifica la temàtica del seu feed perquè “la felicitat és més fàcil de gaudir i no d’escriure”. 

A l’hora de pensar sobre la pèrdua d’originalitat i personalitat que significa que sigui un missatge i no una carta, Sánchez respon que “és molt millor escriure un missatge que no escriure’l, independentment de si és en una carta o en un missatge”. Explica que costa molt enviar-se missatges amb persones perquè “no només comparteixes paraules, sinó que també comparteixes emocions”.

Ella, jo, i tu tenim missatges escrits o pensats que mai enviarem. No hi ha cap problema amb reservar els sentiments i guardar-se secrets per por a la resposta. Segons María Angélica Sánchez, administradora de @mensajenoenviado.mx, “mentre la persona a qui vagi dirigida el missatge segueixi amb vida, comparteix els teus sentiments abans que sigui massa tard”.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —