- opinió -
El 'totis' ja existia abans de Tània Verge
Ona Sindreu Cladera
El 'totis' ja existia abans de Tània Verge
Si el català normatiu exclou la realitat no binària, el més normal és que es busquin alternatives per fer-la visible
Publicat el 30 de juliol 2021

Començo avisant que no sóc lingüista, així que aquest article no es basarà en cap argument lingüístic. El que sí que sóc és una dona trans no binària i una parlant de la llengua catalana, i m’expressaré com a tal. 

Quan la ministra Irene Montero va fer un discurs emprant la paraula niñes, fent referència a persones no binàries menors d’edat, la dreta espanyola capitanejada per Rocío Monasterio ja la va acusar “d’inventar-se realitats que no existeixen”. Quan la consellera Tània Verge, en diverses intervencions i comunicacions del Departament d’Igualtat i Feminismes, ha reivindicat la paraula totis i ha defensat el llenguatge no binari, el perezrevertisme català l’ha acusat de fer el mateix.

L’argument principal de la crítica és que cap ministra ni consellera pot imposar modificacions lingüístiques “des de dalt”. No ho discutiré, ja que comparteixo que les llengües les creen les persones que les parlen, i no cap institució. El gran problema és considerar que el llenguatge no binari es vol “imposar des del poder”, obviant així que formes com elle, en castellà, i elli, en català, porten molt de temps existint en espais LGTBI+ (especialment, la fórmula castellana). Que no se n’hagin adonat abans, no és culpa nostra.

Per resumir-ho ràpidament, persones LGTBI+ castellanoparlants van adoptar l’elle com a alternativa no binària als pronoms él i ella. Així, per parlar sobre persones no binàries, en lloc de declinar els adjectius amb -o o -a, ho fan amb -e. Él es alto, ella es alta, elle es alte. Com ja sol passar, les persones no binàries catalanoparlants van adoptar aquesta terminació -e. Però aquesta fórmula no funcionava bé, ja que les formes plurals es confonien amb el gènere gramatical femení. Així doncs, va sorgir l’elli: ell és alt, ella és alta, elli és alti

Que part de l’acadèmia lingüística descobreixi ara l’ellis i que cregui que és una ocurrència del Departament d’Igualtat i Feminismes demostra la desconnexió absoluta entre l’acadèmia i lis parlants, més concretament, aquellis que existeixen en espais LGTBI+. Les acusacions contra Montero i Verge per “inventar paraules” no són més que una gran ofensa cap a totes les persones que ja les utilitzaven des de feia temps i que han estat completament ignorades per l’acadèmia. Irene Montero i Tània Verge no han inventat res, simplement han donat una miqueta (no ens passem) de visibilitat a un llenguatge que ja existia en el si d’un col·lectiu oprimit.

Perquè, no ho oblidem, el col·lectiu LGTBI+ és un col·lectiu oprimit. Deixant de banda les discriminacions més materials i tangibles, que formen probablement el principal eix d’opressió, també se’ns exclou de l’imaginari col·lectiu, que determina què és vàlid i què no ho és. El masculí genèric no representa tothom, i el desdoblament (pares i mares, per exemple) segueix deixant fora moltes persones. I és que la naturalesa binària de les llengües romàniques deixa fora, per força, moltes persones no binàries, però també exclou altres realitats canviants, com la criança sense marcar el gènere d’una criatura, quelcom impossible en el marc binari del català normatiu.

Hi ha qui compara el llenguatge no binari amb mots anglosaxons adaptats al català com crinx, xipeig i txil, per tal de rebutjar la normalització de l’ellis. A parer meu, hi ha dues diferències principals entre el llenguatge no binari i aquests anglicismes. La primera és que no hi ha absolutament ningú que vulgui incloure crinx al diccionari. La segona, i la més important, és que l’ellis fa referència a unes persones que, sense aquesta paraula, no tindrien cap manera d’autoreferenciar-se, d’expressar les seves realitats. No entraré en si la llengua fa la cosa o la cosa fa la llengua, però és evident que la incapacitat d’anomenar una realitat que ja existeix per culpa de limitacions lingüístiques és una barrera contra la visibilitat i la inclusió. Si el català normatiu exclou la nostra realitat, el més normal és que busquem altres maneres d’anomenar-la.

No, ni Irene Montero ni Tània Verge han inventat el llenguatge no binari, ni han inventat l’existència de les persones trans. Les persones trans hem existit sempre però, segurament, fins que cap institució ens ha fet una mica de cas, ningú ha fet l’esforç de reconèixer la nostra existència. I no, les persones trans no remenem les cireres. No tenim cap capacitat d’imposar coses des de dalt, i mai l’hem tingut. De fet, les persones cis (és a dir, que no són trans) sempre han decidit per nosaltres sobre aquelles qüestions que ens afectaven. Sigui o no la seva intenció, acusar-nos de voler imposar modificacions lingüístiques des de dalt de les institucions només genera encara més rebuig cap al col·lectiu LGTBI+. 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —