Ja t’hi recordava, assegut a la plaça del Sortidor, esperant-me com si fos el primer bar. Duies els pantalons color mostassa que tenien el botó trencat però que sempre deies, amb altivesa, que havies arreglat amb dues gomes de pollastre perquè t’encantaven i no eren enlloc més. Jo m’havia posat la pinça. La de l’estiu a Cadaqués quan ens vam fondre dins una posta que va resultar estar a la nostra altura. I poques coses hi estaven.

Ho vam fer. Vam repetir i emular aquella primera cita d'anys enrere a La Bohème, on comença el carrer Blai, a la petita rambla del Poble-sec, que a nosaltres se’ns havia fet gran després dels grans estralls vitals que no vam saber esquivar ni quan es clavaven a càmera lenta. I amb un "ei, podríem tornar a començar" i un "estàs boig però pot funcionar", intentàvem refer una història ja viscuda que sabíem que només es podia transformar en nafra i sang, i nosaltres en carnívors masoquistes.

I mentre m’insisties que et parlés de la pluja que havia plogut i de les imatges molles als miralls damunt l’asfalt, jo només podia recordar-te amb els ulls vidriosos, envejosos del dia, que sentia buides les mans. Fins i tot quan les teves reposaven sobre les meves entrellaçant uns dits que ja no eren mutus. I tu em responies que reiniciar això havia estat l’única opció de sobreviure en aquesta marea esparverant. Que ja no sabies on deixar els petons i que les carícies, orfes, ja no eren ben rebudes sota el coixí. I et reiterava, "parla’m de la vida que ha de vindre", que si ja no ens sentíem nostres, entràvem dins una espiral d’ambigüitats del que va ser i ja no era.

I llavors va ser quan em vas parlar, per primera vegada i sense cap mena de subtilesa, de tots els homes que estimen els altres homes. Que el regust de mel de la torrada dels matins feia temps que no s’extrapolava, com deies, als meus ulls incerts, ni l’olor de gessamí del xampú del supermercat de la cantonada t’acompanyava tot el dia. Que ara ho veies clar, i que havies après a estimar la vida tal com et venia, sense circumloquis absurds del verb romandre. I amb aquella confessió agosarada que eixamplava una estima que no sabia com interioritzar, et vaig reconèixer per primera vegada després de molts anys. Ens vaig veure, sense assajar, rondant entre uns personatges que detestàvem. Havíem tingut la vida en obres per por a preguntar-nos si existia la humanitat i per temor a declarar la guerra algun exèrcit d’ignorants que no entengués la teva condició sentimental.

Mira, jo ja et vaig veure plorar, i creu-me quan et vaig dir que em passava igual. I entre una abraçada que va acabar amb sopar, copa de vi, i l’acumulació dels plats d’ahir a la nit, et vas obrir de bat a bat perquè m’arraulís en un armari indecís al teu costat. Em vas estendre un: "Tinc por de posar ordre a aquesta vida, o de fer-ho quan ja sigui massa tard". I jo, que ho vaig caçar al vol, et vaig insistir perquè compressis un bitllet d’anada sense tornada, que fessis propaganda d’una vida que per fi t’omplia. I em vaig disculpar.

Em vaig disculpar per no ajudar-te a veure-ho abans, per no reflexionar i saber que l’amanyac enjòlit i amarg em volia estimar però no podia. I vam proclamar que quina sort tenir-nos, i quina sort tenir cançons per explicar-nos que a vegades som al fons. I quin luxe disposar de gomes de pollastre per arreglar pantalons, però que les mateixes gomes asfixiaven una existència impostada que s’imposava injustament. I vam decidir, sense embuts, que trauríem l’energia necessària per lluitar i sobreviure en aquest maleït món. Ple de cretins que ens obliguen a estimar com volen i no com volem. I no a qui volem.

I vam seguir parlant de tots els homes que estimen els altres homes i de les dones que estimen les altres dones i ens vam prometre que, ara sí, tornaríem a posar els peus damunt la sorra a la platja de Barcelona. Alguna nit de juliol. O agost, o setembre. I necis, sense intentar pertànyer a un amor que havíem intentat que fos de tots dos i va acabar no sent de ningú, escriuríem que no et prendrien mai més la vida, que donaríem veu a les veles quan cantéssim rumbes al port. Un port de vaixells que creuarien tot el Mediterrani per arribar on sigui. Per estimar com sigui.

O La petita rambla del Poble-sec, de Cesk Freixas, explicada des d'una altra perspectiva.

L'Avui Convido Jo és un espai de ficció de Diari de Barcelona que explora, a partir de la imaginació, les veus amagades dels productes culturals. Què passaria si els personatges de les cançons ens parlessin? A aquesta secció tot és possible