"Trobar allò que et fa dir 'ostres, soc literalment jo' ens genera un plaer particular" - Diari de Barcelona
Hi ha coses que, encara que no ho sembli, comencen per casualitat. Com les vinyetes del Martí Melcion. Si no hagués estat per una idea i una tarda avorrida potser no haurien vist mai la llum. “Un dia se’m va ocórrer la història d’un home que per no pagar mai l’autobús, porta moltes T-10 caducades i les va picant totes fins que arriba a la seva parada sense haver gastat cap viatge”, explica el jove il·lustrador en una entrevista al Diari de Barcelona.
Recorda que la va penjar innocentment, “ja no sabia que posar a Instagram i, com que hi ha la idea que hem de penjar coses a les nostres xarxes per no quedar-nos endarrere, vaig publicar això”. De sobte va veure que agradava i molta gent va dir-li que n’havia de fer més. Dit i fet, després d’aquesta en van venir moltes d’altres.
Al principi totes eren històries que passaven al transport públic, al metro o l'autobús. “No sé per què tenia aquesta premissa una mica absurda, però ràpidament vaig començar a tocar altres temes”, explica. Amb tot, encara que d’aquest inici no en fa ni dos anys, el nom de Marti Melcion (BARCELONA, 1995) comença a fer-se un lloc.
Hem volgut parlar amb ell.
Cada vegada tens més seguidors a les xarxes. Com ho portes? La veritat és que bé, perquè ha sigut bastant progressiu. En aquest sentit de vegades em sento una mica amb la síndrome de l’impostor, perquè tampoc sento que tingui tants seguidors. Hi ha gent que m’ha arribat a dir, una mica seriosament, que ara soc famós. Però un moment, no soc famós: tinc uns 6.000 seguidors i això no és tan fort. Em comença a semblar significatiu, però a poc a poc.
Dibuixes des de petit. Què ha significat per a tu el dibuix? Jo era el típic nen que dibuixava bé de la classe, sempre he sigut una persona artística i creativa. A l'ESO, per exemple, recordo que dibuixava molt a les llibretes i els meus apunts n’estaven plens. D’alguna manera el dibuix és una cosa que sempre m’ha acompanyat. Tot això em va portar a estudiar un curs de còmic a l’escola Joso. Era graciós perquè hi anava amb gent de 40 anys, mentre que jo en tenia uns 16 o així. Aquesta és l'única formació de còmic que he fet, però té poc a veure amb el que faig ara, perquè era un estil molt de còmic europeu i molt acadèmic. Després sí que vaig fer el batxillerat artístic i un màster en Il·lustració, però ja mai centrat en el còmic.
Per què a tu el còmic t’agradava especialment? Realment no gaire, mai he sigut un friki dels còmics. No era per res el típic nen que en llegeix moltíssims, m’agradaven molt més els dibuixos animats i les sèries. Com a molt, quan fa uns dos anys vaig començar el màster en Il·lustració, sí que venia d’un moment en què m’havia donat molt fort per uns il·lustradors de còmic americans, dels anys 80 i 90. Això és el més friki que he pogut ser. Al final, sempre penso que faig còmics com podria fer una altra cosa. Una mica és com al cine: hi ha cineastes que s’han passat la vida veient pel·lícules, en saben moltíssim i et poden dir mil referències; però després n’hi ha d’altres que senzillament un dia els va donar per fer una pel·lícula, sense tenir cap background.
Com és el teu procés creatiu? Les idees em venen de maneres molt diferents, és una cosa que no puc controlar gaire. Això és molt frustrant i és la part amb la qual ho passo pitjor. Quan se m’acudeixen idees és fantàstic, però sinó es fa difícil, perquè realment no sé quan em vindran. En algun d’aquests moments he intentat forçar-me a escriure, però si no tinc cap idea de la qual partir no puc. Es tracta d’esperar. Una vegada tinc la idea sí que la redacto, que és quan acaba d’agafar forma, i després faig una mena de storyboard. És a partir d’aquest esquema, que realment només entenc jo, que creo la vinyeta definitiva.
El to de les teves il·lustracions d’alguna manera et connecta amb la gent. Les teves vinyetes són una mica el retrat d’una època. Com definiries la nostra generació? Crec que som una generació avorrida. Sí, amb tot el que això implica: menjar-se el tarro constantment i plantejar-se moltes coses. Però bé, jo sempre pensava que la nostra generació passaria sense pena ni glòria. Mirava les generacions anteriors i creia que havien sigut l'hòstia, totes tenien moltes coses a dir. Les generacions dels 60, els 70 o els 80 em semblaven emocionants i molt romantitzables. En canvi, la nostra em semblava la més normal del món. Però, últimament, penso que potser som una de les generacions més interessants que ens podem trobar.
Melcion: "Quan a Catalunya hi va haver les protestes en contra de la sentència del judici de l’1-O, em va semblar un moment molt bonic i estimulant. Es va veure molta gent de la nostra generació mobilitzant-se i fent coses al carrer"
Què diries que és el pitjor que tenim? Encara que soni molt tòpic, crec que el pitjor és que estem molt apalancats. No tenim gaire consciència col·lectiva, no més enllà del que ens pot ser còmode. En aquest sentit, quan a Catalunya hi va haver les protestes en contra de la sentència del judici de l’1-O, em va semblar un moment molt bonic i estimulant. Es va veure molta gent de la nostra generació mobilitzant-se i fent coses al carrer. No era només penjar un post i quedar-se tan ample, va ser tota una anomalia.
I el millor? Per mi el millor és que, arran d’internet, tot va molt ràpid. En el bon sentit, perquè normalment es parla de la part negativa d’aquest frenesí. El que vull dir és que si ara passa alguna cosa, al cap de res ja hi ha gent que n’ha tret conclusions enginyoses o n'ha fet un mem super bo. Crec que al final això també demostra una part col·lectiva de la nostra generació, però més digital. Pot semblar una col·lectivitat que no és real, però jo trobo que és molt genuïna.
Quins són els temes que et criden més l’atenció últimament? Ara mateix, el que més m’està interessant és la idea de la tendresa versus l’agressivitat. Alhora, també m’interessa la recerca de les coses reals, que és un aspecte que sempre m’ha obsessionat. És a dir, la contraposició entre allò real i allò impostat. Això es veu una mica a l’última vinyeta que he publicat, on apareix el prototip de mare que va de moderna i hippie, però que en el fons té molta ràbia a dins. Enfront d’aquesta figura hi ha les persones genuïnes, que no estan corrompudes. Serien aquesta gent que de vegades pot semblar més sosa, però que és real. I bé, tot això a nivell més profund, però després em venen mil tonteries al cap. Al final, el tema que més m’interessa és la cultura pop, entesa en un sentit ampli, i sempre hi faig referències.
La pandèmia forma part de les teves il·lustracions. Totalment, sobretot les mascaretes. L’altre dia estava al carrer i de sobte em vaig abstreure una mica, procurant veure la situació des de fora. Em va semblar realment molt fort i molt estrany que tothom anés amb mascareta: des de la senyora que arrossega el carret de la compra fins al noi que passeja el gos. Em va fer molta gràcia, perquè si ho penses és com una escena molt cutre. També, per exemple, vaig fer un còmic que era una mena de realitat on la pandèmia no existia. No ho vaig especificar molt, però era 2020, ningú portava mascareta i la gent anava a Apolo. Fugir d’aquesta realitat també pot ser una funció de la ficció. Tot i que no sé què preferim: sèries i pelis on es mostri la pandèmia o on aquesta no existeixi?
Quin és el teu personatge recorrent preferit? La professora d’ètica és la que fa més temps que faig i és un dels personatges a qui li tinc més apreci. Després també hi ha l’Elma, que aquesta és com una tia que podria ser amiga meva. Al final a tots els personatges recurrents els tinc carinyo. De vegades em fa gràcia imaginar-m’ho, encara que sigui una mica flipat, com si jo fos com una mena de Hollywood i ells fossin les estrelles, els actors que van repetint papers. Alguna vegada he pensat que molaria fer un còmic d’això, com si fora de les vinyetes aquests personatges fossin famosos. Però bé, això si de cas més endavant i quan n’hagi fet més.
Melcion: "A nivell artístic tampoc em considero un gran il·lustrador. A mi el que més m’interessa és explicar una història i el còmic és només el mitjà per explicar-la"
Quines són les vinyetes amb què has tingut més feedback? La que més èxit va tenir és precisament una que se surt una mica del meu estil, que és com un mem recreat o un metamem. Jo em pensava que passaria sense més, però la veritat és que va agradar. Reflecteix la idea que moltes experiències que primer sentim com a úniques, quan les comuniquem veiem que són compartides. Crec que vivim en una època on la gent busca sentir-se identificada. Trobar allò que et fa dir, “ostres, soc literalment jo” ens genera un plaer particular. Crec que això no sempre ha sigut així, o com a mínim no tant com ara. Jo ho lligo molt a internet.
L’humor és important per a tu? L’altre dia un noi em va preguntar una cosa que em va cridar l’atenció, perquè em va plantejar si sempre faria humor. Aquest és important per a mi, però la veritat és que no m’ho havia plantejat tant. Jo he anat fent sobre la marxa, una mica el que ha sorgit. A mi m'agrada que les històries tinguin humor, però que alhora vagin més enllà, que tinguin una mica de fons.
Principalment crees un contingut específic d’Instagram, en què el màxim són 10 vinyetes. Aquest format em va bé, perquè a més és una graella on ho vas deixant tot i, per tant, és acumulatiu. També crec que em va bé tenir un límit de vinyetes, perquè sinó, de vegades faria històries que serien infumables. Fer-ho a Instagram m'obliga a fer-ho curt i a mi m’agraden les coses curtes. Per exemple, una bona peli que se m’hagi fet més aviat curta em sembla molt millor que no una que s’acaba fent pesada.
I t’agradaria fer alguna cosa diferent? Sí, una cosa que m’agradaria és fer un llibre. Però tampoc no tinc pressa, ja ho veuré. Em ve de gust fer un còmic llarg, que quan el llegeixis tinguis la sensació de realment haver viscut una història molt més treballada i uns personatges més profunds. També tinc ganes de fer una història que no sigui amb un ritme tan picat, en què hi pugui haver vinyetes on no passi res ni hi hagi cap broma. Però ho vull fer quan tingui una idea que realment m’agradi i n’estigui convençut.
Quins referents artístics t’han inspirat? Realment n’hi ha moltíssims i es fa difícil destriar. Quan vaig començar a fer els còmics m’estava llegint un llibre de José Sanz que em va agradar molt. El tipus d’històries que explicava em van fascinar, sobretot la manera com les concentrava, ja que algunes són molt curtes. Vaig pensar que volia fer alguna cosa així. De manera semblant també m’han inspirat les històries de Quim Monzó. Per altra banda, m’agrada molt la música i, en aquest sentit, els Magnetic Fields són un grup que he escoltat molt. També hi va haver una època que vaig escoltar molt pop espanyol, com Los Punsetes. D’ells m’encanten les lletres, que gairebé funcionen per si soles encara que hi treguis la música. I la cultura pop, en general, sempre m’ha inspirat. Al final, he de dir que a nivell artístic tampoc em considero un gran il·lustrador. A mi el que més m’interessa és explicar una història, i el còmic és només el mitjà per explicar-la.
