Protestes
Per Pol López i Mar López-Tomàs
Publicat el 29 de gener 2021

10 anys després de la Primavera Àrab, les protestes reviuen a Tunísia. Grups de joves i activistes han sortit al carrer aquestes últimes setmanes per criticar la manca de respostes dels successius governs davant les perspectives de canvi que s’havien plantejat amb la revolució. Moltes d’aquestes expectatives no s’han complert i el país, malgrat que va ser capaç d’assolir una transició democràtica, segueix patint els efectes de la polarització política i la crisi econòmica.

El govern va decretar el toc de queda i un confinament de quatre dies, el darrer 14 de gener, aniversari de la caiguda del dictador Ben Alí l’any 2011 i dia en el qual els tunisians aprofiten per protestar contra els polítics. Una mesura presa arran del pic en els contagis de covid-19 que ha assolit el país, però que un sector de la població va interpretar com una manera de reprimir les manifestacions amb l'excusa de la pandèmia.

Segons Ricard Gonzalez, periodista i politòleg especialitzat en el món àrab, hi ha dos tipus de protestes a Tunísia. Les primeres són les protagonitzades per joves dels barris de la perifèria que es mouen més per la “ràbia i la desesperació, sense un component polític clar.” Aquestes, però, “han estat amplificades per unes segones protestes que ja tenen lloc al centre de la capital per part d’activistes polítics de partits de l’oposició, propers a aquests partits o detractors del govern actual".

Una dècada de mancances

El panorama polític i social no ha millorat des que, el 2011, el venedor ambulant Mohamed Bouazizi s’immolés davant les oficines del governador. Un acte que va esdevenir origen i símbol de les protestes contra la desigualtat i la corrupció del règim tunisià. Arran d’aquestes rebel·lions, el dictador Zine el Abidine Ben Alí va haver d’abandonar el país després de decretar l’estat d’excepció.

Les manifestacions populars es van estendre per tot el territori àrab, fent de l’alçament civil un fet generalitzat. Primer va ser Tunísia amb Ben Alí. Però més endavant van ser Egipte amb Hosni Mubarak i Líbia amb Moammar al-Gaddafi. Un seguit de protestes amb l’objectiu d’enderrocar les dictadures establertes als països àrabs i aconseguir reformes polítiques i justícia social. Tot i això, la revolució que semblava que ho canviaria tot, no va aconseguir consolidar-se a cap nació de la manera que s’esperava.

Policia disparant gasos lacrimògens a Tunis

Nostàlgia de la dictadura

La desesperança dels ciutadans ha portat a l’enyorança del règim de Ben Alí. El Partit Desturià Lliure (PDL), nostàlgic d’aquesta dictadura, està vivint un augment de la popularitat entre la població tunisiana. Això es deu, segons Gonzalez, a què no s’hagin assolit les expectatives de prosperitat i llibertat que es prometien amb la revolució. “Hi ha un sector de la població que està buscant una alternativa, algú que representi un canvi, i un dels pocs partits que no ha estat al poder és el PDL.” Aquest fracàs en les perspectives de la revolució també porta alguns a mirar “amb uns altres ulls el passat” de la dictadura.

Els joves manifestants reivindiquen que el poder segueix en les mateixes mans. Gonzalez assegura que no és del tot així, ja que després de l’enderrocament de Ben Alí, els partits van incloure gent que estava a l’exili o que estava a la presó. Sí que és cert, però, que hi ha hagut casos de “quadres mitjans de l’antic règim que s’han canviat la jaqueta  i han fet una espècie de camaleonisme per adaptar-se als nous temps.” Per tant, en certa manera, aquesta gent segueix manant. “No hi va haver una purga ni de la policia ni dels alts càrrecs dels ministeris”, conclou.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —