Twitter i salut mental: com s’arriba a banalitzar la depressió o l’ansietat en 180 caràcters? - Diari de Barcelona
És difícil quantificar el nombre de persones que pateixen trastorns com la depressió o l'ansietat i, encara més, comparar-les respecte al passat. Al llarg la història, sempre hi ha hagut algú que patia de gran tristesa, pena o dolor, però la manera de tractar amb aquests sentiments ha variat amb els anys. Abans s'expressava a través del paper, fos literatura o cartes dirigides a algú proper, però com ho fem en l'actualitat? Doncs a través de les xarxes.
Les generacions nascudes en l'era digital han aconseguit utilitzar les xarxes socials com una eina d'expressió i reclam de l'altre, de la mateixa manera que ho feia la missatgeria o la literatura en el passat. Segons Jaume Funes, psicòleg expert en adolescents i joves, "tan important és la identitat digital com la identitat presencial. Quan els joves es troben amb una dificultat, una de les primeres coses que fan és contactar a través de l'espai virtual amb algú que també passi pel mateix. És veritablement un canal de comunicació".
Les xarxes com a 'banalitzador' de la realitat
Si més no les xarxes socials poden servir com un canal de comunicació, també és fàcil caure en la banalització de temes. Quan es començava a parlar del coronavirus i la pandèmia, es va fer viral per Twitter un compte que personificava el virus i li posava veu; amb els conflictes entre l'Iran i els Estats Units a principis d'any, Internet parlava d'una possible Tercera Guerra Mundial i bromejava sobre el tema.
Yo también estoy de acuerdo en que hay que llegar a la gente más joven.
— Coronavirus (@CoronaVid19) August 20, 2020
Idc what y’all say, the WW3 memes was the funniest day on twitter
— lightskin Lil Wayne (@fbgwayne) August 16, 2020
Trastorns com la depressió o l'ansietat també tenen el seu lloc en l'espai de banalitzacions a Twitter, i inclús en la vida real. Funes, entrevistat pel Diari de Barcelona per conèixer com es tracten aquestes malalties per les xarxes socials, ens explica que la banalització de la depressió o l'ansietat apareix quan menyspreem el dolor d'una persona: "Hi ha expressions populars per definir moments en què no estem bé. Els humans, i també els joves, no ens hem parat mai a discriminar les nostres emocions, a entendre el que realment sentim, i ho simplifiquem amb una frase del tipus: estic depre".
No tengo covid pero tengo depresión y ansiedad
— fabri (@fabri_ceballos) August 5, 2020
— Razones para llorar (@lloromucho) June 30, 2020
Domingo con D de Despierto pero a que precio
— piña sin pizza (@skereunpesado) August 9, 2020
I és que en l'actualitat, aquest tipus de tweets, on fàcilment s'admet que tens depressió, ansietat o ganes de morir, són cada cop més freqüents.
Exhibicionisme social
Funes relaciona aquest desig d'exposició a les xarxes socials amb el món capitalista: "Hi ha una necessitat d'exhibicionisme implacable en què tothom es passa el dia explicant la seva vida a Twitter". Ell remarca que, vivint en un món narcisista amb tantes ganes de demostrar qualsevol cosa als altres, els adolescents també tenen dret a participar-hi i ho fan a través de les xarxes.
Tot i això, Funes sí que considera necessari analitzar i trobar les fonts d'estrès o les causes de depressió que hi ha en la nostra societat. De nou, ell troba l'origen en les idees capitalistes: "Les darreres generacions es troben en un món on la definició de l'èxit està pressionada externament, dictaminada pel mercat i subjecta a allò que un altre espera". També està d'acord amb aquesta opinió l'escriptor i teòric cultural, Mark Fisher, que ho explica en una conferència sobre la depressió entre els joves. En ella exposa el concepte de "paràsits socials" que, segons ell, són persones que no han inventat res però saben produir diners, com Steve Jobs o Simon Cowell. Fisher assegura que aquesta necessitat de tenir diners i assemblar-nos als "paràsits" és la raó per la qual els joves es senten més pressionats que mai.
La realitat
Publicar un Tweet com els anteriors és qüestió de minuts. Penses una frase més o menys eloqüent, hi afegeixes una referència a un trastorn mental i ho resumeixes en 180 caràcters. T'has parat mai a pensar com li pot afectar aquest tipus de missatges a algú que passi o hagi passat per una depressió
La Clàudia Iglesias, de 20 anys, va ser diagnosticada amb TDM (Trastorn Depressiu Major) a segon de batxillerat. Va acudir a un psiquiatra quan els seus pares van començar a veure que alguna cosa no anava bé i, gràcies a un contacte de la seva família, va poder accelerar el procés. La Clàudia defineix aquell moment com 'l'època fantasma'. "Anava a classe però no era conscient de què feia, prenia apunts sense pensar i sense raonar, si em preguntaves què havíem fet a classe ni ho recordava, era com si el meu cap no estigués allà" explica. Havia perdut les ganes de fer res i, per ella, cada dia significava un "esforç monumental".
Durant una temporada, per recomanació del psiquiatra, els pares de la Clàudia es van haver de quedar amb ella a casa durant les 24 hores del dia; no va tenir intents de suïcidi físics, però sí que ho va pensar. "Creia que tothom estaria millor si jo no existís i pensar això fa molt mal, però el fet de veure patir als meus pares, i notar com es preocupaven per mi, es va convertir en un motiu per seguir vivint".
buenos días hoy es jueves con j de joder otra vez me he despertado vivo
— Razones para llorar (@lloromucho) April 30, 2020
En preguntar-li a la Clàudia sobre aquest tipus de tweets, es mostra escèptica al respecte. Considera que és necessari fer difusió i parlar d'aquestes malalties però afirma que cal fer-ho des d'un punt informatiu i positiu, sense banalitzar ni generalitzar la depressió. "Tweets com els anteriors no ajuden a ningú, i tampoc reflecteixen bé el caràcter d'aquestes malalties. Cal reflexionar sobre el tema, però no utilitzar termes com 'quina ansietat' o 'estic depre' a la lleugera", explica.
Vinyetes que parlen
El Toni és l'administrador del popular compte d'Instagram, @bajonasso. Amb gairebé 85.000 seguidors, les seves vinyetes amb missatges tristos, melancòlics o sobre el dolor han arribat a molts. En una entrevista amb el Diari de Barcelona, ens explica que aquest compte va sorgir en un moment en què no es trobava emocionalment bé: "vaig intentar buscar una vinyeta que reflectís què sentia i l'endemà vaig decidir crear el compte".
Molt lluny del món ideal d'Instagram, el Toni va tirar endavant aquest projecte com a reacció d'un món que desitja vendre una imatge d'èxit constant. "Volia dir que tots som vulnerables i que no passa res per ensenyar-ho. He mostrat el costat que Instagram intentava amagar", explica- Igual que la Clàudia, ell també creu que és necessari parlar sobre sentiments com la tristesa o el dolor i el sorprèn que a aquestes altures ens sembli incòmode abordar com ens sentim.
L'administrador de Bajonasso considera que el compte ha tingut tanta acollida perquè genera un "sentiment d'empatia immediat". Ell defensa que, gràcies a les vinyetes i a les situacions que plantegen, la gent ja no es troba tan sola, "veuen que la seva preocupació és compartida i els hi genera una sensació d'acompanyament".
Però també coneix els seus límits. Entén que imatges com les seves poden tenir dues sortides, ajudar a veure-ho tot d'una altra manera o convertir un problema en una simple estètica i banalitzar-lo. Durant la quarantena, no sabia si el seu perfil podia arribar a suposar una càrrega afegida per la gent i fins i tot va consultar-ho amb una psicòloga per saber si feia el correcte, "és un aspecte que em qüestiono molt".
I doncs? Podem trobar la fina línia entre un tweet que banalitza i una imatge informativa? Doncs pot arribar a ser confusa, però existeix. Tot i estar d'acord que és necessari parlar lliurement de malalties com la depressió o l'ansietat, les xarxes estan repletes de missatges buits de contingut, però plens de desig pel clic fàcil. Els adolescents i els joves han crescut en un món digital i cal assumir que acudiran a ell quan es trobin en una situació difícil, però això ha de servir com a motivació perquè s'ofereixi informació correcta i útil, no perquè es converteixi en una eina que banalitza allò que senten.
