Ens hem resignat a hipotecar un any, que ens ha obert un munt de cicatrius i ens ha despertat un carrusel d'emocions salvatges que ningú no ens havia ensenyat a domesticar prèviament. I, per això, em pregunto: Ubi sunt? És a dir, on són tots aquells plans per trencar amb la monotonia que ens permetien agafar aire per capbussar-nos de nou en la rutina? La incertesa s'ha convertit en el pa nostre de cada dia, on ens hem aferrat a petits brins d'esperança per a no perdre la il·lusió. El meu salvavides sempre ha sigut l'humor que, per sort, sempre em fa surar quan sento que m'ofego.

S'acosta, per fi, el moment d'acomiadar aquest terrible 2020 i, com assenyala la tradició, cal fer balanç de tot allò que hem viscut. És cert, encara queda un mes (o dues pròrrogues de restriccions), però no us podeu imaginar les ganes que tinc de deixar enrere el 2020. No sé com us ha anat l'any, però en el meu cas, es podria resumir en una paraula: "cancel·lat". I en dues? "Tot cancel·lat". I en quatre? "No em facis parlar..." 

Dels creadors del "tot anirà bé" arriben els "quan tot això passi ens hem de veure". Haig de confessar que soc col·leccionista d'aquestes puntades de peu cap endavant que mai no s'acaben complint i que, simplement, et donen falses esperances. Un munt de plans futuribles que queden marginats en un bloc de notes del mòbil i que queden diluïts en el marc espaciotemporal, perquè per una cosa o altra, mai no és el moment oportú.

Hauríeu d'haver vist la cara que se'm quedava cada cop que el Google Calendar m'enviava un recordatori d'un concert o una quedada que tenia planificada des de feia temps, però que per culpa de la maleïda pandèmia (oh, sorpresa) s'havia anul·lat.

Ara posem-nos seriosos, de debò crèieu que serem capaços de no entrebancar-nos de nou amb la mateixa pedra? Aconseguirem seguir passant de fases com qui passa un nivell d'un videojoc per tornar a la normalitat? Què coi és la "normalitat"? Deixarem morir els petits comerços locals? Per què celebrem el Black Friday si amb prou feines hem celebrat el Sant Jordi?

El 2020 m'ha ensenyat que he de gaudir dels petits plaers de la vida, així que en el 2021 ja em conformo si es creen unes mascaretes amb les quals no se m'entelin les ulleres, perquè ja tinc prou amb ser miop i haver "viscut" l'any 2020.

PD: Aquesta breu reflexió la vull dedicar a tots aquells qui, com jo, no vau poder celebrar el seu aniversari (virtualment no es pot celebrar res, no sigueu conformistes) i els hi van dir: "No et preocupis, que ja ho celebrarem". Veieu! No m'oblido de vosaltres!