L'última conversa amb Pau
Publicat el 29 de setembre 2020

“És que ara no em va bé anar-me'n, em fot, però què hi farem”. Pau Donés parla amb un fil de veu, a poc a poc, però parla. S'acomiada així de la vida. Dona de forma involuntària i dolorosa la benviguda a la mort. Ningú, crec, està preparat per això. Estem algun cop preparats per marxar? Com és allò de què no et vingui bé la mort? 

La primera impressió és dura. Encara que ho veiéssim en fotos, encara que el veiéssim demacrat en el seu últim videoclip, el documental Eso que tú me das, codirigit per Jordi Évole i Ramon Lara, i produït per Producciones del Barrio, ens aproxima  de ben a prop a un home que li costa respirar, connectat amb una sonda gàstrica. És la imatge d'algú que se'n va.

A l'impacte inicial s'uneix el silenci d'Évole: “No sé què preguntar-te”. Pau riu: “Jo vull parlar. Parlar de la vida”. En aquest moment comença una conversa, l'última conversa. L'aspecte de la persona que està parlant passa a segon pla, et centres en intentar no parpellejar i escoltar totes i cadascuna de les paraules de Pau Donés perquè saps que quan acabi allò, se n'haurà anat per sempre. Perquè saps que les últimes paraules d'algú a punt de morir s'assemblen molt a la dels nostres que també van marxar, o marxaran en algun moment.

Eso que tu me das és aquesta conversa final, la prèvia al dol, l'angoixa i l'espera de l'acomiadament. La mort des d'un punt de vista cru, observacional, però no lacrimogen. Ja s'ha plorat abans i es plorarà després, però en aquest moment només cal escoltar.

“Ara no t'has de preocupar del que diran els haters”, diu Évole. “Què són els haters?”, contesta Pau. En aquesta última conversa Pau no té filtre i diu frases com que les sardanes li semblen un ball molt avorrit. Parla de la relació amb la seva família, amb altres músics que li cauen “de puta mare”, sobre la vida i sobre el càncer. 

L'entrevista acaba amb Jordi i Pau asseguts a la Vall d’Aran, on Pau va passar els seus últims dies. El paisatge es converteix en un element més del documental. Aquest paisatge que l'ha vist créixer i del qual, diu, li fa ràbia no tornar a veure'l de color taronja quan arriba la tardor. “Aquí les coses passen quan han de passar, al seu degut temps, així hauria de ser tot”, explica.

Amb la clarividència que tenen aquells que ja no tenen més temps ,Pau ens convida a viure el present, a no tenir por, a gaudir de la vida. “Moltes gràcies per tot. A la vida en general. Ho he passat molt bé. He tingut moments més durs, però gràcies”.

S'encén la llum al pati de butaques. I allà quedem nosaltres, els vius. Què hem de fer amb la nostra vida? Com preparar-se per a la mort? Gràcies a tu Pau, fins sempre.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —