L’actual crisi sanitària és també una crisi social, que exigeix, per part de totes les administracions, i a tots els nivells, l’aplicació de mesures extraordinàries. En un moment en què es demana a la població que es quedi a casa, hi ha persones que queden fora del paraigües d’aquesta heroïcitat construïda al voltant d’un hashtag. I és que hi ha persones que no tenen cap casa on confinar-se. És per això que les administracions de diferents municipis, en coordinació moltes vegades amb la Creu Roja i Protecció Civil, han obert espais perquè les persones sense llar puguin passar-hi el confinament. És el cas del complex esportiu municipal del Masnou, que el passat 10 d’abril es transformà en un alberg amb aquesta finalitat. Com a voluntària de la Creu Roja i periodista, vaig poder veure els primers moments de funcionament de l’espai. 

L’entrada és una lona amb el logo de la Creu Roja, darrere la qual espera un equip de sanitaris. Sento que diuen que obriran a la una. A dins hi ha un moviment frenètic però molt assajat. A fora, en canvi, hi ha una fila d’unes disset persones, esperant dempeus, pacients, l’obertura de l’alberg. La primera, carregada amb una gran motxilla i brandant un bastó per caminar, porta allà ja una estona, i ja ha saludat un parell d’agents de protecció civil que el coneixen i el saluden pel seu nom. “Com anem, Ricardo?”, li diu un que passa cap a dins de l’alberg. 

En Ricardo veu que m’hi he fixat, i, sense sortir del seu lloc a la cua, comença a explicar-me un acudit rere un altre, i em diu que me’ls apunti. Quan li pregunto com ha sabut que existia aquest alberg em diu que un veí de Masnou, que sempre li acostava menjar, li ha recomanat que vingués. I així ho ha fet, deixant enrere, això sí, dos sacs amb els quals, diu, dorm la mar de bé al ras: “Els he hagut de deixar allà, sota el pont, no sé si encara hi seran quan torni”. 

Li demano què en pensa de l’alberg i em diu: “això està molt bé, però a veure quan ens deixen sortir”. Seguim parlant, m’explica que ha estat a molts llocs d’Espanya, però que ell és de Talavera de la Reina. Em diu que sol vendre espàrrecs i bolets per poder-se comprar menjar, i que mai no s’ha saltat cap àpat. Assegura que en sap molt, d’anar pel camp, perquè va viure uns anys a la Cerdanya, treballant als horts de la zona. 

També em diu que li agrada molt caminar, que ha fet el Camí de Santiago tres vegades, des de punts diferents. Dedueixo, però, que fa ja un temps que no camina gaire, a jutjar pel bastó i el vaivé que fa mentre camina. Sembla que em llegeix la ment, perquè em comenta que porta unes pastilles per la gota, que pren cada vuit hores. Em demana per l’hora i descobrim que ja són dos quarts d’una i encara no han obert: “Se’ns farà de nit”, comenta. M’explica un parell d’acudits més, i poc després una voluntària de la Creu Roja el fa passar. 

Sota la lona, li prenen la temperatura i li pregunten si té cap malaltia o al·lèrgia. Respon que no, que només la gota, i que té unes pastilles. Un cop fet el control, els voluntaris guarden en un barracó amb el rètol “consigna” la motxilla que portava penjant, però li deixen el bastó per caminar. Li recorden que no podrà sortir fins que el confinament  no s'acabi: “Està bé, està bé”, respon. Un cop dins, li assignen el primer llit, li donen una tovallola i roba per canviar-se i el dirigeixen a les dutxes. Li perdo la pista. 

Aquesta nit potser serà la primera en molt de temps que en Ricardo passi sota un sostre. Compartirà aixopluc amb, com a màxim, 71 persones més, que és el total de places que té l’alberg masnoví. A en Ricardo li han assignat una llitera i una cadira a l’espai d’habitacions A. Els llits ja estan col·locats, alineats a la pista del complex, on les grades amb cadires de colors contrasten amb el vermell de les lliteres, l’estora i els separadors que parteixen l’espai d’habitacions en quatre; el roig de la Creu Roja envaeix tot l’interior de l’edifici.

En total hi ha cinc habitacions: quatre es troben a la pista i són per a homes. Una altra amb sis llits per a dones és a les entranyes del complex esportiu. En el mateix passadís hi ha la infermeria, petitíssima, i una sala amb quatre o cinc llits més, on ha d’anar la gent que sigui diagnosticada de Coronavirus. Allà hi ha un espai perquè els positius en Coronavirus puguin esperar-se abans de ser traslladats a un altre lloc aïllat al qual poder seguir el tractament. Al cap i a la fi, allò no és pas un hospital de campanya: és un alberg perquè les persones sense llar puguin passar-hi el confinament, el temps que duri. 

A l’espai hi haurà voluntaris les 24 hores fent seguiment dels usuaris, i no podran sortir més enllà de la petita zona per fumar, que comparteix espai amb una fila d’uns cinc o sis lavabos portàtils. Fora de la zona esportiva, a la part de dalt, hi ha el menjador, que consisteix en unes vuit taules allargades, la zona de cuina, una televisió i la zona wifi. 

A les parets de tot el poliesportiu hi ha penjats uns papers que indiquen la rutina que se seguirà cada dia. A les vuit es llevaran. Després hi ha torns per dutxar-se, esmorzar, dinar, berenar i sopar, amb diferents hores d’oci entremig. A les onze de la nit tothom ha de ser al llit i en silenci per dormir.

Em sento feliç de veure com en moments com el que vivim administracions i d’altres entitats es coordinen per intentar pal·liar els efectes que té una crisi d’aquestes dimensions per a tothom. Així mateix, no puc evitar pensar què passarà el dia que el confinament s’acabi i es desmantellin els albergs com el del Masnou. I ja no parlo de mesures, que d’aquestes en falten, sinó del moment precís en què es digui que aquests allotjaments ja no són necessaris perquè la quarantena s’ha acabat. Ja no són necessaris, per a qui? Assistirem aleshores a la imatge d’aquestes persones que han passat 30, 45 o 60 dies sota un sostre, que ara roman tancat, sortint-ne igual com van entrar? Sense cap solució real. Sense cap canvi per a la seva situació. I mentre hi rumio em reboten al cervell tots els acudits que m'ha explicat en Ricardo. Faig l'esforç de recordar-los.