“Nosaltres som 5.000, ells quatre gats. Hem d’entrar i fer que ens demanin perdó de genolls”. En sentir aquestes paraules m’adono que, potser, avui serà una jornada d’aquelles que fan història, o que, com a mínim, serveixen per omplir les columnes d’opinió dels diaris durant un parell de setmanes, una mica a l’estil de l’assalt al Capitoli. Però ni són 5.000 ni són trumpistes furibunds capaços d’entrar per la força a cap parlament. La majoria dels concentrats davant el Palau Montecitorio (seu de la cambra baixa italiana) són restauradors que només volen poder tornar a treballar com sempre ho han fet i no dedicant-se exclusivament a fer menjar per endur, única activitat que, per ara, els és permesa.

Aquí ningú no porta pistola -ja va bé- i l’emprenyamenta acumulada, que és molta, es resol amb una ensopegada trivial amb la policia que no deixa ferits greus i que es queda en això, en una ensopegada protagonitzada per senyors de cap rapat amb barba prominent, ulleres de sol i tatuatges tribals que prefereixo no desxifrar. A la plaça hi ha de tot, des d'euroescèptics que en qualsevol mal hi veuen la mà negra alemanya, a negacionistes confessos, passant, fins i tot, per un èmul italià de l’home-bisó de Washington.

Paolo Bianchini, però, se’n desmarca. Aquest hostaler de Viterbo, líder de M.I.O. Italia (Movimento Imprese Ospitalità), s’ha afanyat a condemnar els incidents produïts, de qui responsabilitza a “quatre radicals que no tenen res a veure amb les famílies que s’estaven manifestant pacíficament”.

M’atén, l'endemà, al restaurant Margot, un dels locals que, seguint la iniciativa del seu moviment, ha decidit obrir de forma unilateral. “És una qüestió de supervivència” diu amb aquesta mescla entre excitació i serenitat tan pròpia dels italians i que encara no sé ben bé com catalogar. Les seves afirmacions vénen reforçades per en Gabriele, l’amo de l’establiment, que fuma mentre nega témer la possible arribada de la policia. “A la vida cal tenir collons”. La seva dona, la Daniela, és més diplomàtica i assegura que, en cas que es presentin les forces de l’ordre, els oferirà carbonara. Molt bona, per cert.

Tot i ser un dels gremis més colpits per la pandèmia o, si es vol, per la gestió política d’aquesta, la majoria d’hostalers italians han seguit complint, avui com ahir, amb una normativa que escanya i ofega, però que, davant l’amenaça d’una multa, sovint és preferible acatar. Passejant per Roma hom no ha tingut la sensació d’estar sent testimoni de cap revolució, però qui sap... Dinio Di Marino, director general d’Italgrob (Federació Italiana de Distribuïdors d’Hotels, Restaurants i Cafeteries) creu que aquest és el primer pas d’una lluita que anirà per llarg. “No ens queda una altra”. Bianchini també és optimista i parla de diversos restaurants que han obert a ciutats com Milà, Nàpols, Torí o Palerm, a alguns els han obligat a tancar, a d’altres no, tampoc m’ho aclareix gaire...

Sigui com sigui, avui el Margot no s’ha omplert. Més enllà d’un parell d’amics dels propietaris, entre els quals una representant de Fratelli d’Italia, formació aliada de Steve Bannon i únic gran partit que fa oposició al govern Draghi, la sala és gairebé buida. Entre els presents només s’hi compten tres clientes, tres senyores bien que passen l’estona entre copes de vi i riures a l’espera que arribi la tele, concretament la presentadora i els dos càmeres de Rete 4, canal propietat de Mediaset, que ha volgut donar veu a les espases principals de M.I.O Italia mentre servidor intentava prendre notes difuses sobre el que acabaria essent aquest article.

Amb els micròfons encesos, Bianchini ataca durament a Roberto Speranza -mai un ministre de Salut havia tingut un cognom tan contraproduent- alhora que aprofita per reclamar més ajudes i l’obertura immediata dels locals. La connexió dura poc, però li serveix per deixar clar el que volia dir i acomiadar els periodistes satisfet, convençut d’haver causat una bona impressió entre uns teleespectadors a qui, després d’un any de restriccions i, a no ser que treballin en una UCI, els deu ser difícil no empatitzar amb ell.

El rellotge segueix avançant i fa estona que s’ha iniciat el toc de queda, rigor legal que no importa gaire a cap dels parroquians. La policia no fa acte de presència i, cap a mitjanit, els amotinats decideixen celebrar la conjuntura favorable amb uns xarrups de licor que a algú li podrien semblar desesperats, a un altre, irresponsables i, al de més enllà, merescuts. Jo prefereixo no mullar-me, tampoc no caldria, tampoc no sabria què dir. De moment, deixeu-me brindar, que qui sap quan podré tornar a fer-ho, que qui sap si en sortirem, d’aquesta, que qui sap si demà no serem tots morts.