El Juego del Calamar, la nova sèrie de Netflix que està tenint un gran èxit entre el públic, ha estat capaç de fer-nos recordar els jocs de la nostra infància, tot i que amb un gir inesperat. Els participants, en aquest cas, han d’enfrontar-se entre ells a vida o mort per intentar guanyar el premi final. El primer dels jocs, i el que s’ha fet més popular entre la gent -sobretot a través de memes a la xarxa- ha estat el conegut “pica paret”.

Però en veure el títol del primer episodi, ‘Luz roja, luz verde’, la majoria de nosaltres no reconeix de quin joc es tracta fins que comencem a veure la sèrie. Té alguna cosa a veure la traducció directa de la cançó en coreà, l’idioma original en què va ser rodada la sèrie?

Fotograma de la sèrie El Juego del Calamar de Netflix. Foto: EFE. Youngkyu Park. 

La cançó original parla d’una flor típica del país (무궁화꽃이 피었습니다) i es tradueix del coreà com “la rosa de Sharon està florint”, una traducció molt diferent de la que ens ha arribat a nosaltres. Això és degut al fet que el doblatge i la subtitulació de la sèrie al castellà no s’ha fet a partir del text original en coreà, sinó que s’ha fet des de l’anglès, on la cançoneta popular s’ha traduït com “red light, green light”.

I no només al castellà, sinó que en la majoria de doblatges s’ha partit del text en anglès. Aquestes traduccions “de segona mà” són habituals quan es treballa amb idiomes amb menys volum de traductors o especialistes, però quan hi apareixen termes culturals o populars, poden comportar més inconvenients que avantatges. 

D’altra banda, aquesta traducció no implica que tothom arreu dels Estats Units li'n digui així. Durant els darrers dies, les xarxes s’han omplert de persones que han compartit com jugaven al pica paret a la seva zona. “Statues”, “1, 2, 3, Winnie the Pooh, stop”, o fins i tot “granny’s footsteps” (les passes de la iaia). I el fenomen no s’atura als Estats Units; estem parlant d’un joc que, tot i tenir les mateixes normes arreu del món, té tantes variacions que costaria endevinar que denominen la mateixa cosa. “Pepsi 7-Up” a les Filipines, “patata fregida, un, dos, tres” al Brasil, “mama, quina hora és” a Eslovènia, “un, dos, tres, pan con queso” a Costa Rica… les versions són infinites.

Les mateixes normes, noms diferents

En apropar-nos a casa, ens trobem en la mateixa situació que els nord-americans: el joc canvia de poble a poble. Si bé es podria dir que la majoria de parlants del català saben com jugar al pica paret i la melodia que l’acompanya ('un, dos, tres, pica paret', que es canta colpejant algun tipus de mur o arbre), no se li diu de la mateixa manera a cada pati d’escola.

“Un, dos, tres, petit inglès” (que ve directament de la versió castellana “un, dos, tres, escondite inglés), “un, dos, tres, platerets” a Benicarló o “un, dos, tres, botifarra de pagès” són les variants més conegudes, però de ben segur que n’hi ha unes quantes més.

Vista tota aquesta riquesa en les denominacions, ens centrem de nou en el tractament lingüístic que n’ha fet Netflix. Si la intenció de El Juego del Calamar és donar un gir fosc i macabre als jocs de la nostra infantesa, per què s’ha optat per una denominació que no ens diu res? 

La Paula Casillas, estudiant de Traducció i Interpretació a la UPF, comenta al Diari de Barcelona que “El Juego del Calamar és una sèrie que, al cap i a la fi, reflecteix la realitat de la societat coreana i els seus problemes en concret. Per això, aquesta intenció s’hagués transmès millor amb una traducció literal de la cançó original”.

Segons la Paula, hagués calgut “coherència entre les traduccions”. “Si el nom s’ha apropat a una cultura receptora a una versió, s’hauria d’haver fet a les altres, i en aquest cas sí que hagués estat molt bé que en castellà s’hagués dit ‘un, dos, tres, el escondite inglés’ o alguna altra variant”, explica l’estudiant de traducció. 

"El Juego del Calamar reflecteix la realitat de la societat coreana i els seus problemes en concret. Per això, aquesta intenció s’hagués transmès millor amb una traducció literal de la cançó original"

Així doncs, la sèrie ha aconseguit l’objectiu de transmetre la nostàlgia del passat i la innocència de quan érem petits -contrastada amb l’element macabre dels jocs- però, a l’hora de traduir-la, ha deixat enrere una part molt important que juga un paper a l’hora d’aconseguir que el públic se senti identificat amb allò que està veient.

Tot i que la sèrie va ser pensada únicament per al públic coreà, la gran varietat de versions sobre el nom d’un mateix joc és una mostra més de la gran riquesa cultural de la nostra societat -i de les societats de tot el món- i és un factor que hagués enriquit, encara més, l’experiència individual de veure la sèrie.