- Si quan vas a dormir em trobes amb els auriculars posats, treu-me’ls, si us plau.
- Vas a dormir amb la ràdio engegada?
- No, escolto ASMR.

Aquesta conversa l’he tinguda amb el meu germà uns tres o quatre cops durant la darrera setmana. El seu nivell d’addicció a aquests vídeos crec que només és comparable a la dels heroïnòmans de la Barceloneta durant els anys més foscos de la dècada dels vuitanta. Si no s’enllita amb un d’aquests vídeos, Morfeu no el visita.

L’ASMR, segons la tan vilipendiada Viquipèdia, respon a les sigles de “Resposta Sensorial Meridiana Autònoma”, i es podria definir com el formigueig que va des del cuir cabellut fins a l’inici de la columna vertebral i sorgeix a conseqüència d’un estímul, normalment auditiu o visual. En definitiva, una sensació similar a la que genera el fregament entre les vies i el tren quan hom es queda mig grogui a l'R1 a primera hora del matí.

La moda de l’ASMR va començar no fa gaire. L’auge de YouTube ha afavorit que joves amb molt temps lliure es dediquin a xiuxiuejar coses a un micròfon. Qualsevol acció que generi un so, per imperceptible que sigui, és susceptible de convertir-se en vídeo d’ASMR. Ungles de gel picant un pot de vidre, una mà anònima que rebrega un tros de porexpan, unes dents mastegant un pebrot cru... Literalment qualsevol cosa, per fastigosa que sigui, és vàlida.

Aparentment, el so que reprodueixen aquests vídeos genera una resposta sensorial que provoca una mena de calfred que recorre tot el cos. Imagino que és com el primer porro. Per desconeixement personal, però, evitaré asseverar aquesta comparació amb rotunditat.

Potser és una mica exagerat equiparar aquests vídeos de YouTube amb drogues. En la meva defensa, però, diré que no sóc pas el primer. Si cerques a Google “asmr droga”, apareixen un bon grapat de notícies que titulen coses com “Una droga anomenada ASMR”. Una capçalera digna d’un alumne mediocre de primer de carrera.

Però bé, no escric aquestes línies per demanar al govern que il·legalitzi l’ASMR (com ha fet amb totes les substàncies estupefaents que no ha pogut controlar sota l’asfíxia de càrregues impositives), sinó més aviat per oferir alternatives als joves addictes a aquesta mena de contingut audiovisual.

Crec que s’hauria de tornar a remeis més clàssics. Qualsevol guariment que t’indueixi la son i que no requereixi l’ús  d’un neologisme sempre serà millor. Sí, estic proposant als joves dues solucions: pastilla de diazepam o xopet de whisky. Vostès trien.