És una nit de dissabte i les tres amigues del grup que comparteixen pis han convocat a fer unes copes a casa. És un pla habitual des que ens trobem en temps de coronavirus i les festes als bars de Marina i els balls a les tarimes de Wolf són història. Mentiria si digués que no es troba a faltar la vida nocturna però el nou pla de cap de setmana dóna lloc a converses úniques que potser mai haurien vist la llum fora d’aquest context. També apropa a les persones que comparteixen històries i es coneixen com probablement no ho haguessin fet d’altra manera.

Els qui poden responen a la convocatòria, mai més de deu. Quan arriben es preparen una beguda i seuen al petit balcó a xerrar. La nit avança entre anècdotes, riures d’experiències rutinàries que posen al dia de la situació de cadascú: professional, econòmica, de salut, universitària, fins que arriba la inevitable conversa sobre amor i vida sexual. No sé per què, però és una conversa que en un moment o altre sempre surt. Un diàleg obert, sa i sense pèls a la llengua que demostra que les noves generacions trenquen els tabús establerts. Aquest és el moment de reomplir la copa.

Com l’estil de vida en general, la cultura del lligar ha canviat considerablement amb els anys. De les generacions dels meus avis que s’enviaven cartes d’amor i en què conèixer algú implicava una seriositat molt formal,  fins a la dels meus pares, ja més alliberada, però encara arrelada a la tradició més conservadora. Després, la de les meves cosines grans que en una discoteca podien conèixer gent amb qui quedar per prendre alguna cosa un altre dia i enviar-se missatges de SMS. I tot, per arribar a l’actualitat, on en un local d’oci nocturn és més difícil trobar algú interessant que aprendre’s un ball de Tiktok, i que si no és entre coneguts de coneguts o cercles d’amistats, conèixer gent és viable, gairebé només, a través d’aplicacions com Tinder.

Assegudes al balcó i amb la copa reomplerta en parlem. Tothom coneix gent que ha trobat l’amor a Tinder, també algú que ha conegut una parella sexual esporàdica apta i amb qui ha passat una bona nit. Tothom coneix històries de com Tinder és útil per a gent que simplement vol fer amics quan arriba nova a una ciutat, o que vol trobar un company amb qui jugar un partit d’hoquei. Però m’atreviria a dir que són una minoria. Per a moltes Tinder és un pal. Una aplicació que es descarrega i desinstal·la amb la mateixa rapidesa segons l’espai d’emmagatzematge lliure al mòbil. I és que, no ens enganyem, el moment en què toca entaular conversa no té cap atractiu. El que enganxa és el joc. El swipe right i swipe left. Això sí que és un super like.

I és que, tot i que parlar per xat és la nova normalitat del lligoteig, implica un desgast mental important. Cal pensar en com i què respondre per no semblar el que no vull, per atraure  i mantenir l’atenció de l’altre, per ser interessant i divertida, alhora, fer les preguntes idònies per assegurar-te que no estàs parlant amb un energumen. I tot això, amb tantes persones com facis Match. L’objectiu: que amb alguna flueixi tan bé la conversa que acabi en una birra despreocupada. I encreuar els dits perquè la realitat física no sigui una decepció i flueixi l’entesa com perquè et vingui de gust una segona trobada, una tercera, i les que convingui i més enllà. Siguem sinceres, quin pal. Totes sabem que el millor de Tinder no és pas la trobada.

Una de les amigues té l’aplicació instal·lada aquest dissabte a la nit. Ja tenim el joc servit. Comencem a remenar perfils. La persona runner, l’estrangera, l’animal lover, el que busca mamacitas, la parella que cerca el trio perfecte, la sense rostre, viatgera... Hi ha qui es ven amb més gràcia, i qui ho fa amb menys. Comentem i debatem sobre la vàlua de cada perfil. Ja ho diu el refrany: Per a gustos, colors. Les copes es van buidant. Riem indagant en la superficialitat de tot plegat. De sobte, contra tot pronòstic, totes coincidim en un aprovat. Llavors comença la segona part del joc: Stalkejar. Mirar la música que la persona en qüestió ha vinculat al seu perfil, buscar a Instagram i mirar totes les fotos. Sobretot les antigues perquè tothom sap que són les millors. Pots acabar trobant el perfil de Linkedin molt curiós de contrastar amb el de Tinder. La investigació en profunditat, a vegades, acaba convertint el swipe right en un clar left. Mare meva, si en Cupido ho veiés, se’n faria creus. L’enamorament comença en un mercat de compravenda de perfils.

Per a moltes Tinder no és l’aplicació que ens permetrà trobar a qui sigui que busquem i pel que sigui que la volem trobar, potser ens hem quedat endarrerides en les innovacions del món del lligoteig. Si bé, al final hi ha molt més darrere. És un joc de rol i de misteri d’allò més entretingut. No hi ha res millor que el moment en què descobreixes els plot twists de l’aparent perfecció de la gent. Aquella persona que semblava que ho tenia tot i de sobte... D’acord, potser nosaltres no lligarem ni farem amics i companys d’esport a Tinder, però les nits de rialles estan assegurades. Navegar entre les possibilitats a la venda amb un gintònic a la mà és un pla desinhibidor i molt divertit per a una nit de dissabte en temps de coronavirus.