A la curta edat de sis anys, Carla Simón va quedar òrfena de pares per culpa de la sida. Aquest fet va obligar-la a traslladar-se del seu poble matern, Les Planes d’Hostoles, a la Garrotxa, amb els seus tiets i la seva cosina. Aquesta va ser la base d’Estiu 1993, el seu primer llargmetratge. Una pel·lícula crua i dolça on parlava sobre com explicar una mort propera a un infant, i el procés d’adaptació i de dol. 

Va ser amb aquest film que van arribar els reconeixements. Primer a la Berlinale, on el 2017 guanyava el guardó a la Millor Òpera Primera. Mesos després, esdevenia l’escollida per l’Acadèmia d’Arts i Ciències Cinematogràfiques d’Espanya per a representar a Espanya als Oscars del 2018. 

D’aquí que el sou nom a Berlín no fos desconegut dimecres, quan el jurat anunciava que Alcarràs, el seu segon llargmetratge, s’enduia l’Os d’Or. Un altre cop amb un film rodat en català, i un altre cop una història inspirada per les seves vivències. En aquest cas, un homenatge al seu avi i a la seva família, que viuen en aquest poble del Segrià.

El film explica la vida rural en el sector agrari, inspirant-se en la vida dedicada als cultius de fruita de manera artesanal del seu poble. Combina actors professionals i amateurs de totes les edats i ha trigat en rodar-se 6 anys.

En aquesta ocasió, Simón s’ha hagut d’enfrontar a la diversitat dels sets, les limitacions de la pandèmia i la dependència de treballar segons les temporades de collita. El premi testimonia que ha superat el repte amb escreix.

Però més enllà de Berlín i dels dos llargmetratges amb què hi ha triomfat, la directora barcelonina criada a la Garrotxa ja tenia un bagatge professional post-universitari que girava a l'entorn de les experiències vitals.

És el cas de Born Positive, documental en què ensenyava un grup de joves malalts del sida, i la seva lluita per combatre la malaltia. Posteriorment, al curtmetratge Lipstick, explicava la història de dos germans de curta edat que se n’adonen que la seva àvia no està dormint sinó que ha passat a millor vida. De nou, un apropament molt directe a la mort en una edat d'innocència. De nou, ecos del seu propi passat. 

És difícil assegurar que les vivències personals no tornaran a ser el punt de partida d’algun dels seus propers treballs. Del que no hi ha dubte és que la seva història inspirarà a altres creadors audiovisuals. Ella mateixa ho deia, Os en mà: “Aquest premi és per als qui venen darrere, que ni dubtin que poden fer cinema”.