Els únics campaments on els nens no haurien de ser a l'estiu - Diari de Barcelona
La Nayat té 12 anys i viu al campament de refugiats de Smara, un dels quatre assentaments a Tindouf, una ciutat algeriana propera al Sàhara occidental. L’estiu passat va poder gaudir d’unes vacances amb la família Gallart-Garcia lluny dels gairebé 50 ºC de casa seva. La Nayat va arribar a Catalunya amb uns altres 450 infants dins del programa Vacances en Pau, un projecte que possibilita a la població infantil dels campaments de refugiats sahrauís sortir de les dures condicions estivals de la regió i passar els mesos de juliol i agost amb famílies residents a l’Estat espanyol.
Toni Guirao, membre de l’Associació Catalana d’Amics del Poble Sahrauí, explica que el projecte Vacances en Pau va néixer amb l’objectiu de treure els nens dels campaments sahrauís durant l’estiu, “allà les temperatures arriben als 55 o fins i tot als 60 graus cada dia”, explica.
Però el projecte també advoca per potenciar els lligams històrics que uneixen el poble sahrauí amb l’espanyol, i sobretot, pretén conscienciar la societat local sobre el problema que pateixen els sahrauís des de fa més de 40 anys. D’aquesta manera la gent té constància que “hi ha un poble que viu refugiat al sud-est d’Algèria.”, reivindica Guirao.
Altrament, Vacances en Pau suposa una oportunitat per proporcionar als infants sahrauís un equilibri nutricional que els permeti recuperar els nivells de nutrients necessaris, i també, realitzar reconeixements mèdics que resulten complicats de dur a terme als Campaments. La família Gallart-Garcia explica que van portar la Nayat al dentista i a l’oculista i li van posar ulleres.
El projecte va néixer fa més de 30 anys, de la mà d’associacions de Madrid, Sevilla i Mataró. El primer any es va habilitar un hotel a Arenys de Mar pels nens i hi anaven voluntaris a ajudar, explica Guirao. Aquests tres nuclis es van anar expandint i avui en dia a Catalunya venen entre 450 i 500 nens, mentre que a tota Espanya oscil·len entre els 7.000 i els 8.000.
Tot i això, diu que aquests últims anys han pogut venir menys nens. “A l’hora d’acollir, les famílies han de poder mantenir una altra persona durant tot l’estiu, per tant, el component econòmic és important” diu Guirao. Si la cosa va millor econòmicament, hi ha més famílies que s’hi apunten. Tot i així, cada any demanen de venir més del doble de nens dels quals finalment es poden acollir. “En les èpoques en què havíem tingut més famílies, encara n’hi havia hagut que s’havien quedat allà”. Després de la crisi econòmica, el projecte va perdre moltes famílies, i podria ser que la crisi econòmica provocada pel coronavirus agreugi encara més la situació.
Vacances cancel·lades
Enguany les vacances han quedat estroncades per la crisi sanitària del coronavirus i molts nens hauran de passar l’estiu als campaments. Malgrat les dificultats per tirar endavant el projecte, Vacances en Pau ha preparat alternatives. Les associacions han organitzat activitats per fer als campaments. Toni Guirao comenta que “aquestes activitats funcionaran com campaments pels nens que havien de venir a Catalunya”.
A aquestes estances s’hi inclouran esmorzars, dinars i sopars que es finançaran amb els diners del projecte. També es destinaran recursos per comprar material i tenir monitors i algú que estigui per ells. “Hem transformat el projecte que es feia aquí i l’hem portat cap allà”.
Ara mateix als campaments s’hi viu una situació molt complicada, no tant perquè hi hagi molts contagis, sinó perquè les ajudes humanitàries estan deixant d’arribar-hi. Toni Guirao explica que els diners de l’ONU i els països europeus no hi estan arribant, “tots els recursos els volem destinar a reconstruir la societat i això fa que les ajudes que s’havien de destinar allà quedin molt limitades.”
La Habiba, una noia que viu a la wilaia d’Samara explica que de moment no hi ha hagut casos de coronavirus al campament on es troben, però que els nens s’ho estan passant malament per la calor. “S’ho passen molt bé quan viatgen però ara no hi ha cap manera d'anar-hi”. A més, diu que no poden entrar ni sortir dels camps perquè a Algèria hi ha molts casos.
En Mohamed Ali, el cosí de la Habiba, havia de participar en el projecte per última vegada aquest any però finalment s’ha hagut de quedar a Smara. L’any passat va ser acollit per una família de Barcelona i explica que va gaudir molt de la platja.
Un estiu diferent
Tot i les alternatives que proposa l’associació, els nens passaran un estiu molt diferent del d’altres anys. La família Gallard-Garcia de Canyamars (Dosrius) l’any passat va acollir la Nayat, una nena sahrauí. L’Anna, l’Àngel i els seus fills (la Queralt, la Itzel i en Llàtzer) era el primer cop que participaven del projecte, sempre els hi havia interessat la cooperació i coneixien les dificultats i el desplaçament del poble sahrauí; així doncs quan van saber que l’associació necessitava famílies acollidores, no van dubtar a apuntar-s’hi. Durant dos mesos, la Nayat va passar a formar part de la família.
Expliquen que allò que els va sobtar més d’entrada va ser veure-la arribar només amb el que portava posat: una muda (la samarreta de Vacances en Pau, unes vambes i uns mitjons) i una bossa amb nanses de corda on hi duia regals per a la família.
Família Gallart-GarciaIntercanvi cultural
Tant els nens com les famílies han de passar un procés d’adaptació els primers dies, sobretot els nens que participen per primera vegada del projecte. La Nayat no era la primera vegada que venia, tot i això, l’Anna explica que les primeres setmanes van ser difícils: “El primer dia la sensació és estranya, perquè de cop t’entreguen una nena amb qui passaràs dos mesos, a qui no coneixes de res i que gairebé no entén l’espanyol”.
Coincideixen que la Nayat és una nena molt espavilada, és la petita de 8 germanes i està acostumada a col·laborar amb totes les feines de casa i ajudar sempre que pot. Recorden que el primer dia estava molt nerviosa i plorosa, però que tan bon punt va arribar a casa, el primer que va fer va ser tancar-se al lavabo i dutxar-se, sense demanar res a ningú. Els va sorprendre la facilitat amb què es va anar adaptant. “Va resultar ser una nena molt riallera, molt simpàtica, juganera i molt bromista”, diu l’Àngel.
Les primeres setmanes van passar moments difícils, sobretot quan la Nayat s’enfadava o es neguitejava per alguna cosa. “Són moments que també passes amb els teus fills, però no saps com reaccionarà ella, no saps consolar-la perquè no ho pots fer amb paraules, però a poc a poc, amorosament, sense paraules però amb gestos, mirades i abraçades ho acabes resolent”, explica l’Anna.
A priori, una de les barreres culturals és l’idioma. Tot i que en Toni Guirao comenta que “aquests infants aprenen castellà als campaments” i que “és com la seva segona llengua”, moltes vegades amb això no n’hi ha prou. Tanmateix, explica que “són d’una cultura molt acostumada a tenir tracte amb altres cultures” i en aquest sentit, tenen molts mitjans per fer-se entendre. Aquest fet “facilita molt que les dues o tres primeres setmanes hi hagi una comunicació acceptable”. Amb el temps, els nens i nenes adquireixen una gran capacitat per utilitzar les paraules i la seva expressió oral millora.
D’aquesta manera, una de les coses que valoren més positivament de l’experiència és l'intercanvi de cultures. Tot i que a vegades hi ha xocs culturals que els sorprenen. Per exemple l’ús que fem de l’aigua. “Per ells l’aigua és un bé molt especial, molt limitat i que han de cuidar”. El Toni comenta que “el fet que nosaltres ens dutxem cada dia, obrim l’aixeta i deixem córrer l’aigua és un xoc”.
Als infants més petits els sorprèn que hagin de dormir en una habitació sols, “allà dormen tots en un mateix espai” o també els edificis amb escales o les portes que s’obren soles. Un altre dels cosins de la Habiba, en Salma, que també viu al campament de Smara i que va fer el projecte ara fa 15 anys, explica que el que més li va xocar van ser els ascensors, “no sabia ni que existien”, comenta. Tot i així Guirao, explica que ara la cultura és més globalitzada i que per tant, “abans hi havia més xocs”.
Què passa al Sàhara Occidental?
El poble sahrauí fa més de quatre dècades que viu a l'exili, des que el 1975 Espanya es va retirar de la zona deixant-los en mans del Marroc, que ja havia reclamat la zona y la van ocupar. El gener de 1992 es va fixar com a data per la celebració d’un referèndum que encara no s’ha celebrat. Actualment és un dels 17 territoris no autònoms sota la supervisió del Comitè Especial de Descolonització de les Nacions Unides.
Més de 150.000 sahrauís viuen avui en els campaments de refugiats de la Hamada algeriana de Tindouf, al sud-oest d'Algèria, considerat el territori més àrid i inhòspit del desert del Sàhara.
“Si es troben en aquestes condicions és perquè en el seu moment els europeus van fer una mala descolonització, no els hi van permetre decidir si volien independitzar-se”, comenta Toni Guirao, “Ells volien decidir el seu futur i la ONU els hi ha reconegut el seu dret.” Darrere de tot això hi ha tot un poble, un poble dividit, que separa famílies des de fa més de 40 anys, uns a les zones ocupades del Marroc i els altres als campaments de refugiats.
Els membres de l’associació insisteixen en què “no ens podem oblidar de la gent que pateix al món encara que sigui també un moment difícil per la nostra societat.” Encara els fan falta moltes famílies perquè tots els nens que ho desitgin puguin participar del projecte.
Tots coincideixen en què l’experiència de participar en el projecte és molt positiva. Tan les famílies com els nens en fan molt bones valoracions. A banda de marxar amb alguna joguina i llapis de colors nous, s’emporten un gran record farcit de bons moments, amics i una altra família que els espera amb candeletes per rebre’ls l’estiu següent.
