Aquesta setmana en què els infants tornen a les escoles, arriba als cinemes Uno para todos, una proposta que aprofundeix en la importància de les relacions socials a les aules.

L’Aleix és un professor interí que s’ha de fer càrrec de la classe de sisè de l’escola d’un poble d’interior. S’haurà d’enfrontar a la difícil situació de reintegrar a un alumne malalt de càncer a la classe. La tasca no serà fàcil perquè, a més, els companys del noi malalt no volen que torni a l’escola. 

Uno para todos és una proposta ben interessant. D’una banda, compte amb un personatge central, l’Aleix, interpretat per un genial David Verdaguer. L’actor català broda el personatge de professor seriot però entranyablement i personalment crec que és l’ànima de la pel·lícula. Aquest personatge humà i proper ens arribarà al cor i de ben segur que quan acabi la pel·lícula desitjarem que hagués sigut el nostre professor quan érem petits. 

D’altra banda, ens presenta un conflicte molt particular. El fet que el professor intenti fer tornar a classe a un alumne malalt de càncer ja és una situació prou dramàtica, però és que a sobre els seus companys no el volen tornar a veure. Des de l’òptica del professor, ens aproparem al complicat món emocional dels nens que entren a l’adolescència i veurem com intenten superar les seves diferències. D’aquesta manera l’Aleix intentarà cohesionar el grup, esquerdat pel maltractament d’un company. 

La pel·lícula ofereix una visió subtil i ponderada del bullying a l’escola mesclat amb el drama del càncer infantil. No us preocupeu, la pel·lícula no és un melodrama lacrimogen sobre el càncer d’un nen. Al llarg de tota la pel·lícula es manté un to lleuger però emotiu que fluctua entre la comèdia i el drama. La reflexió sobre com superar l’assetjament i la importància d’estar junts és un dels aspectes més notables del film. 

Totes aquestes idees es presenten amb una fotografia correcta i una banda sonora amb una tonada maquíssima, que recalca el punt més tendre de la proposta.

Malauradament, la pel·lícula decau a mesura que s’apropa el final. El factor dramàtic es redueix notablement i quan arriba l’últim quart d’hora de metratge sembla que tingui pressa en acabar la història, ja que tots els arcs narratius es tanquen sense més. A la resolució de la pel·lícula li falta potència; es troba a faltar un bon remat per una història que comença i es desenvolupa perfectament i que es presenta amb una subtilesa i una naturalitat que inexplicablement no trobem al final del film. 

Tot i així, Uno para todos és una proposta necessària en aquest curs absolutament estrany. Ara que els pares dubten de portar els nens a l’escola i hi ha un terror estès i silenciós sobre com evolucionarà la situació sanitària a les aules, el missatge clar i directe de la pel·lícula ens recorda que portar els infants a escola és el més important, perquè només així es cobreix la necessitat bàsica dels més petits d’estar envoltat dels seus iguals, fins i tot en l’adversitat.