[ENTRADA →], diu el cartell, imprès en un full estàndard d’impresora, un DIN A-4, que dona la benvinguda a l’exposició El Millor Disseny de l’Any. Al costat n’hi ha un altre, més gran i florit de colors, però el primer que veig és aquest, molt més petit, escrit en Arial i majúscules. 

Els dos cartells de l'entrada, l'oficial, al fons; el funcional, en primer pla a l'esquerra / Tomeu Mascaró Barceló

Som al Museu del Disseny de Barcelona i hem vingut a veure la selecció de les 400 peces finalistes i guanyadores dels Premis FAD (Foment de les Arts i del Disseny). Aquí s’exposen els projectes més punters de l’any anterior en disseny gràfic, industrial, arquitectura i disseny d’art i d'interiors. Tot i això, tot i estar en la punta de llança del sector, l’espai no està gaire senyalitzat i quan un entra a l’Edifici Disseny Hub Barcelona, al costat de la Torre Agbar, no sap ben bé cap a on dirigir-se. Potser aquesta primera desubicació és intencionada i forma part de l’experiència o del disseny del Museu del Disseny, qui sap. 

L'exposició, a l'Edifici Disseny Hub Barcelona / Tomeu Mascaró Barceló

“Sembla que s’arriba a la perfecció no quan ja no hi ha res a afegir, sinó quan ja no hi ha res a amagar. Al termini de la seva evolució, la màquina es dissimula”, escrivia  Antoine de Saint-Exupéry, qui, a més d’autor d’El petit príncep, també fou pilot d’aviació professional. Ho deia en una refexió sobre les cobertes de les avionetes, que amb el temps s’havien anat fent més subtils, més aerodinàmiques, sense engranatges ni reblons a la vista. I afegia: “més enllà de l’eina, a través d’ella, retrobem la vella naturalesa, la del jardiner, del navegant o del poeta”. 

El disseny és omnipresent, tot ha estat dissenyat. Des d'un cotxe fins a les bosses de paper i els gots de cafè per emportar / Tomeu Mascaró Barceló

“El disseny —m’explica el Ricardo, un estudiant d’arquitectura que passejava pels aparadors— és la presentació d’una idea, però també és una forma de concretar-la, de fer-la possible”. Li havia preguntat per què serveix el disseny, en altres paraules, quin sentit té tot això que ens envolta. “Si tu fabriques, per exemple, una cadira —continua explicant— el disseny et pot ajudar a fer-la més útil, més bonica, diferent a la resta de cadires que ja s’han construït. Si no és així, mai es pot anar més lluny, ens quedem estancats, sempre al mateix nivell”.  

“Més útil o més subtil?” li pregunto, confós per un moment per l’accent italià. “Més útil”. Li dono les gràcies i cadascú segueix pel seu camí, però em quedo pensant en com seria una “cadira més subtil”, perquè és el primer que havia entès i no és pas fàcil oblidar-se d’una primera impressió. No m’imagino una cadira “subtil” com una cadira diminuta, ni invisible o amagada, sinó més bé com un moble eficaç, ni gran ni petit, que acabi fent-se entranyable a cops de no molestar.  

Butaca construïda amb xarxes i corda de pescador. No s'hi pot seure però en teoria és funcional / Tomeu Mascaró Barceló

El president del FAD, Jordi Montaña, declarava a l’ACN que sovint s'oblida que tot el que tenim al nostre voltant "està dissenyat, bé o malament", i que l'exposició funciona com a una guia "del que diuen els experts que està bé" pels no entesos. Crec que la omnipresència del disseny és el que més petjada deixa de l’exposició, almenys en el col·lectiu dels “no entesos”.  

Entrar en una mostra i veure un pack de llaunes amb un nou sistema per subjectar-les, una bossa de paper d’una pastisseria, una cadira o una cafetera especialment llustrosa, pot impressionar més que una “intervenció” profundíssima en un espai, explicada en un text molt llarg, amb lletra petita i frases massa llargues, on per molt que un miri la foto no deixa de veure quatre panells enmig d’un descampat. 

El disseny del cartró que subjecta els packs de sis cervesses, en substitució de les anelles de plàstic, també és un dels projectes nominats. Pot ser un dels pocs on el contingut interessa més que la forma / Tomeu Mascaró Barceló

Deambulant entre les prop de 400 propostes de tots els àmbits i colors, hom pot entrar en una voràgine de desig continu, com de viatge fractal, un orgasme del disseny on tot és bonic i tot fa ganes de comprar-ho. Però també es pot acabar gaudint contemplativament d’objectes com una cadira, parar-se un moment a cada objecte, somriure davant de l’ocurrència, i a seguir.  

Hi ha un risc real d’acabar-se sentint com passejant pels passadissos d’IKEA, sense el risc de comprar uns accessoris per a la casa que en el fons no volies però que són tan ben parits que, per què no. I sense la il·lusió dels hot dogs a preus ridículs que t’esperen a la cafeteria, al final de la processó.

Una cadira de fusta que es vendria com un retallable. Enginyós, fa que la fusta contraxapada sembli cartró / Tomeu Mascaró Barceló

En qualsevol cas, el museu és ple d’objectes curiosos i les impressions que n'hem ofert han estat des de l'estricte desconeixement. Quedi dit que, de tot el que s'ha exposat, només les fotografies són fiables.