Descampat a Vallcarca
Publicat el 02 d’agost 2020

Cases de dues plantes marcades pel pas del temps i el desgast. Un descampat de terra amb les restes d'unes antigues obres. Un imponent bloc de pisos gris de grans dimensions amb minúscules finestres, gairebé hostil. I una gran esplanada dura, adornada amb pinzellades de color verd dels arbres. És el paisatge que s'estén davant dels ulls en sortir del metro de Vallcarca, el barri barceloní del districte de Gràcia. Vallcarca s'amaga entre els turons del Putxet i del Coll i s'estén seguint el curs de la riera que li dóna nom. Un barri que entre plantes i descampats oculta tan veritables tresors del passat com una lluita veïnal que fa dècades que dura.

"Ens trobem al que anomenem la Plaça del Metro. Abans això no era una plaça. Simplement, el que veus és part del que nosaltres considerem l'urbanicidi de Vallcarca", explica al Diari de Barcelona Jordi A., membre de l'Assemblea de Vallcarca, un col·lectiu del barri que lluita contra els enderrocs i l'expulsió dels veïns de les seves cases. "L'urbanicidi és la destrucció literal dels edificis que hi havia a Vallcarca entre 2004 i 2012", afegeix.

Plaça del Metro (Vallcarca)

Especulació immobiliària

Des de 1976 la zona urbana de l'antic i petit nucli urbà del barri de Vallcarca es troba afectada pel Pla General Metropolità. L'any 2002, però, es va ratificar l'aprovació d'una modificació d'aquest pla (MPGM). Aprofitant-se de l'impàs, el promotor immobiliari privat Núnez i Navarro se situà a la zona i "començà a comprar terrenys per tot arreu, sempre especulant", manifesta Joan B., en representació de l'Observatori de Vallcarca, col·lectiu que s'encarrega de compartir i documentar informació del barri. Per consegüent, Vallcarca va esdevenir l'objectiu d'un procés de constants enderrocs i desarrelament dels veïns del seu entorn.

"Allà on vegis un forat, eren cases", revela en Jordi A., mentre avança pels carrers estrets que encara mantenen el record de la fesomia de barri-poble que havia caracteritzat Vallcarca en els seus inicis. Els descampats, però, ara són una constant intrínseca del paisatge. "Tota la gent que hi habitava l'han posat al que anomenem el Cementiri", explica, assenyalant l'edifici gris de l'Avinguda Vallcarca, que gràcies a les seves dimensions és visible des de tot el barri.

Al fons, el 'Cementiri' de Vallcarca 

Tanmateix, els veïns de Vallcarca no es van quedar de braços plegats, i organitzant-se en col·lectius i assemblees van intentar lluitar contra la destrucció i l'especulació. Des de l'hort ocupat, passant per la plaça d'Uri Caballero fins a la reivindicada Plaça Farigola, les mostres de l'esforç comunitari no passen desapercebudes. "Veus sortir arbres o fonts del no-res, és feina dels diferents col·lectius del barri", justifica en Joan B. La placa de marbre – pagada amb una campanya de micromecenatge – de la plaça Uri Caballero o l'autoconstruïda plaça de Can Farigola en són mostres evidents.

I ja ho diuen, que qui cerca, troba. Finalment, gràcies a la perseverança de la lluita veïnal, l'exregidora de Gràcia, Maite Fandos, va acabar convocant unes jornades participatives el 2014 per fer una modificació del pla del 2002: la modificació de la modificació. D'aquesta manera, part del nucli antic – o el que en quedava – va aconseguir salvar-se. L'edifici de la Fusteria és símbol d'aquesta resistència, l'única casa en peu a la plaça a la sortida del metro: un edifici que tot i que no destaca per la seva arquitectura, des de l'Assemblea i l'Observatori consideren "patrimonial". Vallcarca "és un exemple estrambòtic que si realment apretes, l'Administració al final t'acaba escoltant", coincideixen ambdues associacions. 

Plaça Uri Caballero (Vallcarca)

La rambla de la discòrdia

Però més enllà de la modificació parcial del PGM – que "ja està més o menys aclarit" –actualment els veïns del barri de Gràcia tenen un problema molt més urgent. La polèmica rambla verda en la qual es pretén transformar l'avinguda de Vallcarca, també des de l'any 2002. El projecte preveu l'enderroc de cases entre l'Avinguda i el carrer Bolívar i la construcció de tres grans infraestructures de ciutat: un dipòsit pluvial entre el solar de La Casita Blanca i el carrer d'Agramunt, una subestació elèctrica al solar de les monges i un parc de neteja de BCNeta on ara hi ha la Bodega la Riera. "Aquestes tres construccions són una mica l'excusa per enderrocar-ho tot", critica Jordi A, en representació de l'Assemblea, gairebé cridant. Els soroll dels cotxes que circulen per l'Avinguda Vallcarca dificulta escoltar-lo. "Reivindiquem que ens diguin els números, perquè és una obra faraònica i molt costosa. Han de remoure la terra, excavar molt profundament...".

La voluntat que hi hagi un espai verd és força unànime entre els veïns. Ara bé, en la manera de crear-lo és on neixen les discrepàncies. Des de l'associació de veïns Gràcia Nord-Vallcarca defensen l'aplicació del pla original, tal com es va dissenyar el 2002: és a dir, enderrocant tots els edificis de l'illa, com ja es va iniciar amb l'esfondrament de La Casita Blanca el 2011, un reconegut meublé de Barcelona. En canvi, des de la plataforma d'afectats per l'eix verd, en la qual s'inclou l'Assemblea i l'Observatori, demanen que la rambla es faci "sense enderrocar els edificis, i conservant el comerç de proximitat". A més, reclamen que les infraestructures de ciutat es reubiquin i que es pacifiqui el trànsit. És per això que han proposat un pla alternatiu, que ha comptat amb el suport d'arquitectes i urbanistes, on han plasmat i justificat aquestes propostes.

"La idea és conservar aquestes cases, que tenen el seu patrimoni material i immaterial. Immaterial en el sentit que hi ha col·lectius que tenen tradició de 20 i 25 anys en el barri fent activitats culturals. I immaterial també perquè hi ha edificis on encara s'aprecia la traça de la riera", explica en Jordi A., mentre contempla la façana d'un dels edificis que seria enderrocat – i un dels últims exemples d'aquell primer nucli d'edificis que va créixer a banda i banda del torrent.

Fins ara, les reivindicacions dels veïns han arribat a orelles del Districte. "Estem començant a treballar una proposta per al projecte de l'avinguda de Vallcarca, tenint en compte no només la zona verda - que era l'únic element en el Pla de 2002 - sinó també la possibilitat de mantenir habitatge i la configuració de la mobilitat de la zona", manifesten des de l'Ajuntament. Així mateix, també subratllen que han mantingut diverses reunions amb diferents associacions i col·lectius veïnals, així com amb els grups polítics del Districte, amb l'objectiu de "cercar el consens veïnal". "La finalitat és que l'Avinguda sigui un eix en el qual la mobilitat sostenible guanyi terreny, que hi hagi espai públic de zona verda i que, si és possible, es mantingui habitatge. Ara per ara no hi ha més concreció", afegeix Vida. 

Un carrer amb història

En l'ascens pel carrer Bolívar, on regnen els cotxes i les voreres estretes, el pendent del passeig és inqüestionable. "La inclinació d'aquests carrers és important, si es vol fer un Eix Verd. Josep Tarradellas no seria", manifesta el Joan B. És en aquest carrer on es troben alguns dels principals tresors patrimonials del barri, que fàcilment poden passar desapercebuts. Al número 14 s'erigeix un edifici ennegrit pel fum "dels cotxes que hi passen massa ràpid", que a simple vista no li concediries una segona ullada. Però la placa de la planta baixa, que data la construcció de la casa, li atorga tot l'atractiu. "És la prova del delicte: és la casa més antiga del districte".

La casa més antiga del districte de Gràcia, a Vallcarca

Seguint el carrer Bolívar, al número 34 hi ha una finca que definitivament crida l'atenció, tant si ets amant dels gossos com si no. En una façana realment peculiar, tres caps de canins t'escruten des de les alçades. La finca, però, per molt artística que sigui, no està protegida per l'Ajuntament i si s'apliqués el pla del 2002 aniria a terra, de la mateixa manera que la casa del número 14.


La Casa Comas d'Argemir, datada de 1904, marca el final del recorregut. És un edifici modernista obra de l'arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas i en aquest cas, sí que està protegida com a Bé Cultural d'Interès Local: és a dir, no seria enderrocada. La torre circular de la cantonada i l'aspecte fortificat de la casa no deixa lloc a dubtes respecte a la seva font d'inspiració: es tracta de la recreació lliure dels châteaux francesos de l'Edat Mitjana. "L'excusa que ens posen és que amb el pla original, la façana de la Casa Comas d'Argemir es veuria molt millor. No vol dir que no ens agradi aquest edifici, però la resta d'edificis anirien a terra. Hi ha una mirada molt limitada de què és el patrimoni", manifesta el representant de l'Assemblea, enmig del rugit dels cotxes. "Te n'adones del soroll que hi ha? És molt desagradable", afegeix. Realment és difícil que el soroll passi inadvertit, que ressona entre les voreres de l'empinat carrer. 

Casa Comas d'Argemir


"Nosaltres volem que es conservin les cases, que no es facin més veïnes fora i sobretot, guanyar terreny al cotxe per fer aquest Eix Verd", demanen des de l'Assemblea i l'Observatori. "Tenim un problema que s'hauria de solucionar sense fer una altra merda. Ens ho mereixem una mica". Però davant la pregunta de si creuen que ho aconseguiran, responen (amb un somriure): "qui pot derrotar les forces del capitalisme?".

 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —