Les manifestacions arran de l’assassinat racista de George Floyd han deixat de record imatges històriques. Estàtues i d’altres símbols que rememoren un passat racista, colonialista, esclavista i imperialista han estat pintades, decapitades o enderrocades pels manifestants; i, en ocasions, directament extretes per les administracions arreu dels Estats Units i Europa. La destrossa de símbols d’aquest tipus és una pràctica usual històricament parlant, però la mediatització que se n’ha desprès aquesta vegada ha obert el debat al voltant de la relació entre l’espai públic, el racisme institucional i la memòria històrica i la dificultat de reescriure-la.

Símbols als Estats Units: un passat confederat i esclavista

Des de l’inici de les protestes anti-racistes per l’assassinat de George Floyd, un gran nombre d’estàtues han despertat plenes de pintades, trencades o inclús decapitades o derrocades per part dels manifestants. Totes elles eren símbols del passat esclavista de l’època confederada o de la Guerra Civil estadounidenca, o del passat colonial del territori.

“Colom representa el genocidi”, deia un cartell a la base on abans hi havia l’estàtua de Colom a Richmond, Virginia. I és que tot el país és ple d’estàtues de Cristòfor Colom, i moltes d’elles han aparegut després de les manifestacions amb un aspecte semblant a aquesta, que va ser pintada, cremada i abocada a un llac. Les estàtues del navegant a Miami, Boston i New Jersey van córrer la mateixa sort. 

 
El passat colonial dels  Estats Units també ha vist enderrocats alguns dels seus símbols, com per exemple l’estàtua de Juan de Oñate, a Alcalde, Nou Mèxic, que va governar-hi la colònia espanyola i és conegut per la seva guerra sagnant contra els nadius del territori. L’alcalde de la localitat, Tim Keller, ja va anunciar que la retiraria. Especialment després de la protesta que va deixar l’escultura plena de pintades vermelles i una persona ferida greu a causa d’un tiroteig causat per un grup armat de civils. L’aspecte de l’escultura abans de ser retirada no era massa diferent al d'aquesta de Ponce de León, que fou governador de Puerto Rico, Miami.

                                                  Estàtua de Ponce de León a Miami

Però el focus més important pels manifestants del Black Lives Matter han estat els símbols i personalitats associats a l’esclavisme i el passat confederat dels Estats Units. I especialment a Richmond, Virginia, on s’han destrossat i retirat estàtues com les dels generals confederats Williams Carter Wickham i Robert E. Lee; o el president dels Estats Confederats durant la Guerra Civil d’EUA, Jefferson Davies; o monuments com el monument a la Confederació. Però també en d’altres Estats s’han produït accions així, com a Louisina, a Nova Orleans, on una manifestació va retirar el bust de l’esclavista John McDonough.

                                                   Estàtua de Williams Carter Wickham

                                                        Monument de Jefferson Davies

  Estàtua de John McDonogh amb uns cartells on s'hi llegeix "Confieu i escolteu als líders trans negres"

Algunes d’aquestes estàtues ja han estat retirades, després que els protestants incloguessin paraules com “esclavista” o “racista” a les seves plaques. D’altres encara continuen dempeus, i d’altres que no havien sigut objectiu dels manifestants han sigut retirades per les administracions públiques o les entitats privades que les posseïen. En són exemples l’estàtua de Raphael Semmes, un almirall confederat, a Mobile, Alabama; o el monument ‘Esperit de la Confederació’, a Houston, Texas, que serà transportat al Museu de Houston de la Cultura Afro-Americana.

Arreu d’Estats Units es poden veure símbols de l’època de la confederació i l’esclavisme, inclús al mateix Capitoli, on hi ha 11 estàtues de representants, líders i soldats confederats de la Guerra Civil de 1860. Nancy Pelosi, membre de la Cambra de Representants dels Estats Units, ha demanat al Congrès la seva retirada: “Les seves escultures fan un homenatge a l’odi, no a l’herència”.

                                       Estàtua d'Alexander Hamilton Stephens al capitoli

                                                   Estàtua de Jefferson Davies al Capitoli

Europa: memòries del colonialisme

El passat colonial d’Europa també s’ha vist sota el focus mediàtic durant les protestes del Black Lives Matter. L’espai públic de gran part dels països europeus compta amb un simbolisme hereu del seu passat imperialista. Al Regne Unit, estàtues i monuments de comerciants d’esclaus i personatges de la colonització han estat enderrocades o, com a mínim, pintades. Un dels casos més coneguts és el de l’estàtua d’Edward Colston, que ha tingut un final similar a la de Colom a Richmond. Colston va ser acusat d’haver estat relacionat amb el tràfic de més de 80.000 esclaus. Feia uns 125 anys que estava a Bristol, fins que un grup de manifestants la va arrencar del pedestal fa unes setmanes i la va tirar a l’aigua.

                                 Manifestants tirant l'estàtua d'Edward Colston a l'aigua. 

A la capital anglesa les protestes també han esclatat contra aquests símbols. En alguns casos, com és el cas de l’estàtua de l’esclavista Robert Milligan, la mateixa administració ha pres la decisió de retirar-la. De la mateixa manera, però, les autoritats van decidir protegir l’estàtua de Churchill a la Plaça del Parlament, després que durant la manifestació es pintés al pedestal: “Churchill era un racista”. I és que si bé per molts britànics la figura de Churchill és la d’un heroi, els seus detractors l’assenyalen per les seves actituds racistes cap als africans i els natius-americans; i culpen les seves polítiques per l’onada de fam de 1943 a Senegal, on van morir tres milions de persones.

                                     L'estàtua de Robert Milligan després de ser retirada.

                                   L'estàtua de Churchill a Londres abans de ser coberta. 

                                                    L'estàtua de Churchill protegida. 

A Bèlgica, la figura del rei Leopold II i els símbols dedicats a ell han portat la discussió més enllà de les protestes. L’antic monarca ha estat criticat per les seves pràctiques al Congo, però les seves estàtues omplen el país, i pels activistes no és més que un símbol del passat colonial brutal del país. És per això que una de les seves estàtues, després de ser desfigurada pels manifestants com moltes altres, va ser retirada d’Antwerp.

El polític Wouter Vermeersch, del Vlaams Belang, un partit obertament racista, va expressar que aquestes estàtues són “part de la història de Bèlgica”, i que ells no són “persones que vulguin enderrocar estàtues, canviar noms de carrers o esborrar l’herència cultural”. És quelcom amb què la historiadora Ana Lucia Araugo no està d’acord: “Són sobre la memòria, són sobre moments particulars de quan els monuments van ser creats, normalment per mantenir, per donar suport, a l’agenda d’un grup particular”. Així, “el fantasma del passat, del passat colonial, encara embruixa aquests espais”.

                                                 L'estàtua de Leopold II a Brussel·les

Una figura considerada inclús heroica, en el seu moment. Quelcom semblant al que passava amb Piet Hein, un almirall holandès del segle XVII relacionat amb l’esclavisme, però considerat un dels grans herois naval. De fet, al voltant de l’objectiu de desmuntar el seu mite i el d’altres figures històriques es va crear el grup anomenat “Helden van Nooit”, herois del mai. Que és precisament el grup d’activistes que s’ha atribuït l’autoria de les pintades vermelles de l’estàtua de Piet Hein a Rotterdam.

            Un treballador esborrant la pintada vermella de l'estàtua de Piet Hein a Rotterdam

Unes pintades molt similars a les de l’estàtua d’Indro Montanelli, periodista italià, després de la manifestació a Milan. Montanelli va comprar una nena de 12 anys d’Eritrea perquè fos la seva dona quan es trobava servint a la Segona Guerra entre Guerra i Etiòpia el 1936. Després de la protesta a l’estàtua es podien llegir les paraules “racista” i “violador”, i el cos es trobava cobert de pintura vermella.

                                          L'estàtua d'Indro Montanelli, coberta de vermell

Els “herois” que no moren: les estàtues que segueixen dempeus

La desaparició d’un dia per l’altre d’estàtues amb aquest recarregament històric a la vegada que ideològic ha despertat el debat al voltant d’aquelles que es mantenen de peu. I el repensament de la memòria col·lectiva i la seva representació.

França, per exemple, compta amb una llarga història d’enderrocament d’estàtues. Així mateix Emmanuel Macron ha advertit que no es retiraran monuments, ni tan sols el de Jean-Baptiste Colbert, qui va ser en el seu moment el redactor del Codi Negre, que regulava l’esclavitud al territori colonial francès. L'obra es troba a la mateixa Assemblea Nacional.

                       L'estàtua de Jean-Baptiste Colbert, a davant de l'Assemblea Nacional

Un monument semblant és el de Rodolfo Graziani a Affile, Itàlia. Es tracta d’un mausoleu dedicat a un feixista que va ser figura pivot en l’annexió a Itàlia de Líbia i Etiòpia durant els anys 30. La seva brutalitat en contra dels rebels del territori el van fer guanyar-se el sobrenom de “el carnisser de Fezzan”. El mausoleu, construït el 2012 va ser públicament condemnat, i l’oficial local responsable, enviat a presó.

Tanmateix, el monument continua dempeus, com també ho fa l’estàtua de Cecil Rhodes, imperialista i supremacista blanc, a Oxford, al Regne Unit; o la de Jan Pieterszoon Coen, a Hoorn, als Països Baixos, un colonialista holandès, governador general de la Companyia de les índies Orientals Holandeses, i responsable del genocidi el segle XVII dels pobles natius de les illes indonèsies de Banda.

                               L'estàtua de Jan Pieterszoon Coen, envoltada de terrasses de bar

Un emblema de la ciutat o una representació colonialista?

Hem començat aquesta peça parlant de les diferents estàtues de Colom que han estat enderrocades o pintades als Estats Units arran de les protestes per l’assassinat de Geroge Floyd. Però, què passa amb la que tenim a la nostra ciutat? La pertinença o no de l’estàtua de Colom de Barcelona és un debat que porta cua, i el final d’algunes de les estàtues dels Estats Units ha fet ressonar de nou la discussió.

El 2018, la CUP va proposar retirar-la junt amb la d’Antonio López, un esclavista que comptava amb un monument al final de la Via Laietana. Finalment l’ajuntament decidí retirar només la segona. Ara, la mobilització global sembla que ha demanat de nou al consistori aixecar la veu en relació al característic pilar que retalla el cel de Barcelona.

Gerard Pisarello, secretari primer de la Taula del Congrés i diputat de  En Comú Podem, va explicar en una roda de premsa el dimarts passat que l’alcaldessa, Ada Colau, ja té pensat “contextualitzar” el monument amb una placa, perquè encara que estàtues com la de Colom formen part del “patrimoni cultural” tenen “elements clarament discriminatoris o racistes”. Perquè representen el “colonialisme” i “l’explotació d’altres pobles” en el passat per part d’Europa. L’explicació de la placa hauria d’anar enfocada a “la seva realitat, el que suposa i a quina ciutat responia segles enrere”.

La simbologia colonialista, eugenèsica i supremacista a l’espai públic va més enllà de les estàtues. Noms de carrers, com el del “Barri Africà” a Berlín, ple de noms recordant el passat colonial i imperial alemany; o els noms de uns 200 espais parisencs rememorant conquestes i personatges imperialistes i esclavistes, són només dos exemples de la necessitat de repensar la configuració de l’espai públic. I la seva importància en l’imaginari popular del futur, instal·lant símbols que no eliminin la memòria històrica si no que en canviïn els narradors.