Un dels grans de la història, de bigoti bufó i cabell mai pentinat degudament va dir que "la cosa més maca que podem experimentar és allò misteriós", però abans d’arribar a cert punt d’efecte, l'estrany ens pot arribar a provocar tota mena de reaccions negatives. Aquest és el cas dels protagonistes d’avui, qui demostren que l’essencial no sempre es porta bé entre si: el curt retrata el procés entre dos pols oposats (el dia i la nit) des d'una completa hostilitat cap a la comprensió d’alló desconegut i contrari a un mateix. Es tracta, doncs, d’entendre les diferències entre un 'jo’ i un ‘altre’ i fer d’aquests punts per connectar, i no per enfrontar. 

Tornar als clàssics com aquest és també buscar (i trobar) d’on venen les raons de sempre, els referents i les idees que ja envolten tota una cultura del ‘veure’ i ‘gaudir’. És un curt que no per ser curt és tractat amb menys intenció i creativitat, fent ús de la fórmula ‘pixariana’ que combina el plantejament de conceptes complexos amb imatges d’estils plens de vida i confort. És una píndola que concentra tot allò que l’espectador vol i espera d’uns dels estudis més reconeguts de la història de l’animació, i si se’m permet, del cinema; no és pas poca cosa. 

Day and Night (Estats Units, 2010), dirigit pel llavors novell director Teddy Newton, es va estrenar conjuntament amb Toy Story 3 (un dels plats forts de la companyia) i va rebre immediata acollida per part de la crítica, sent inclús nominada a Millor curt animat a l’edició 83 dels Òscars (un bell record d'aquells vells i utòpics temps en què Pixar no guanyava tot allò que tocava...).