En un moment on sembla que la humanitat desitgi que la intel·ligència artificial passi a impregnar la quotidianitat, el cinema perd encara més la seva rellevància dins del marc cultural hegemònic, per passar a ocupar una posició residual i del temps passat, pejorativament parlant.

En aquest sentit, cal tenir en compte la interpretació que Pier Paolo Pasolini realitza sobre la tragèdia edípica a Edipo Re. Aquesta es basa en la relació de l'ésser humà amb el seu destí inevitable, amb allò que s'espera d'ell perquè un oracle ho ha anunciat. És una pel·lícula d'una lucidesa extraordinària, i que a través d'una cronologia ahistòrica reflexiona sobre les pretensions individualistes a l'hora de prendre decisions de caràcter predeterminat.

És precisament en aquest entorn líquid per on ens belluguem, i les circumstàncies poden tenir efectes molt perjudicials si no s'aplica una imprescindible perspectiva crítica. Els algoritmes decideixen per nosaltres, i les intel·ligències artificials aspiren a incorporar els nostres hàbits i gestos en la seva praxi, de manera mecànica i despersonalitzada. Aquesta circumstància redueix el nostre pensament autònom a una parcel·la estigmatitzada, dogmàtica i lligada a allò que més convingui per tal que la societat freni el progrés.

Estem deixant en mans de la màquina la nostra personalitat per guiar-nos davant la incertesa, i renunciem a que aquesta sigui un factor incentivador. Deixem completament d'ésser un esdevenir potencial per adherir-nos a un sentiment programat, hermètic i conformista.

Tota època de conviccions ha d'anar de la mà de grans dubtes a la seva alçada, però aquestes dinàmiques erosionen qualsevol qüestionament, perquè encadenen l'individu a una política només centrada en l'actualitat, excitada només per la novetat tecnològica. El passat deixa d'existir, i si hi ha quelcom de què manca la màquina és de memòria, i de la capacitat que tenim a través d'aquesta per reimaginar escenaris possibles. Pasolini, en aquest sentit, és un gran guia espiritual, solidari però incisiu.

Una societat solidària, per tant, es construeix a partir de la singularitat, com els rostres que filma el cineasta, i no de l'homogeneïtat, que és la manera en la qual es pretén que els algoritmes aglutinin el teixit social. Si el ChatGPT no és considerat simplement com una eina més que pot estar al nostre servei sinó que esdevé el nostre oracle, ens entregarem del tot a la dictadura de la velocitat, i la nostra capacitat intel.lectual, irremeiablement, veurà molt aviat la seva decaiguda.