El declivi del Diario de Barcelona amb Josep Maria Santacreu va tenir una fi paradoxal. El diari que més havia estat atacat per l’extrema dreta en vigílies de la mort de Franco passava a mans d’un director d’ultradreta un cop aprovada la Constitució. Dues vegades víctima dels franquistes violents i més recalcitrants, el diari gairebé bicentenari entrava en una agonia vergonyant.

Són temps molt agitats, on grups com el Partido Español Nacional Sindicalista (PENS), Guerrilleros de Cristo Rey, Grupos de Acción Sindicalista (GAS) o Alianza Apostólica Anticomunista (Triple A), entre altres, surten sovint als diaris com autors d’atacs i amenaces. Petits grups violents d’extrema dreta actuaven amb impunitat i amenaçaven diaris, llibreries, sales de cinema i teatre, persones i entitats de significació democràtica.

El Diario de Barcelona fou el més atacat, com explica el director Josep Pernau al llibre Memòries. D’Arbeca a l’Opus Mei. Atacs que inclouen l’incendi del vestíbul provocat per l’explosió d’un còctel Molotov, l’agost de 1975, i l’agressió contra el redactor Carles Sánchez Costa, l’octubre del mateix any, que va ser apallissat per cinc individus. El setembre de 1977, el conserge de l’edifici on hi havia el setmanari satíric El Papus va morir en explotar una bomba, que va ferir de gravetat la secretrària.

El director Julio Merino, nomenat el 1979 per l’amo Santacreu, provenia de la premsa franquista que més havia atacat el diari —Arriba i Pueblo, reforçats més a la dreta per El Alcázar i Fuerza Nueva. Arribava a l’antic Brusi després d’haver fundat amb poc èxit El Imparcial, diari antidemòcrata que tenia ben poc a veure amb el que s’havia publicat amb el mateix nom a Madrid abans de la Guerra Civil. Sortia aviat del Diari i tornava a Madrid, aquell mateix any, on crearia un setmanari titulat El Heraldo Español.

Uns mesos més tard, Santacreu tancaria el diari i començaria un conflicte laboral.