20 anys després de la publicació de Persèpolis (2000), el còmic autobiogràfic de Marjane Satrapi (l'Iran, 1969) que narra la revolució iraniana de 1979 des de la seva perspectiva com a adolescent, la cineasta, historicista, dibuixant i pintora estrena Madame Curie (Radioactive en la seva versió en anglès), un llargmetratge en el qual relata la vida de Marie Curie, la científica que des de petita diu admirar.

En les pàgines de Persèpolis, el còmic que li va catapultar a la fama i que li van obrir les portes del setè art (la pel·lícula homònima es va estrenar en 2007), ja deia que de gran volia ser com Curie, un dels motius que li ha portat a dirigir “Madame Curie”, el seu cinquè llargmetratge estrenat a Espanya aquest 4 de desembre.

Satrapi no ha tornat al seu país natal des de fa 20 anys per temor a ser detinguda i tampoc sap si tornarà algun dia. “Passi el que passi hauran d'enterrar-me allà; un neix en un lloc i és el cicle de la vida, així que si no torno a l'Iran viva, hi tornaré morta”, diu la cineasta, assentada a París.

Satrapi ha triat a Rosamund Pike per posar-se en la pell de la cèlebre científica d'origen polonès, pionera de la radioactivitat, guanyadora de dos premis Nobel i única a fer-ho en dues especialitats diferents, Física i Química. També va ser la primera dona en fer classes com a catedràtica en la Sorbona.

Marjane Satrapi, darrere del símbol de Marie Curie

Pregunta: Quina era la seva motivació personal per voler dirigir aquesta pel·lícula? Va fer una forta campanya amb els productors perquè la triessin.

Resposta: La base per fer qualsevol pel·lícula és tenir un bon guió, no importa tant el tema. Jo vaig créixer amb el mite de Marie Curie, però hi havia ja quatre pel·lícules sobre ella. Vaig decidir que volia fer-la per parlar d'aquesta dona, però també de la seva ciència i dels efectes que va tenir la seva feina: era una història completa.

P: A Persèpolis deia que de gran volia ser com ella.

R: Sí, estava obsessionada amb ella, imagino que per l'educació que vaig tenir. Diguem que la idea de convertir-me en una dona encantadora amb un marit mai ha estat l'objectiu de la meva vida. El més important per mi sempre ha estat ser lliure i independent i Marie Curie era tot un símbol.

P: A la pel·lícula la retrata com una dona amb un caràcter difícil, a vegades superba i desagradable.

R: Quan un home és un geni se li permet ser desagradable, en canvi d'una dona s'espera que sigui sempre suau i afable. Sempre hem sentit que Picasso era un carallot amb les dones, però era un geni, i és veritat. El fet que no fos amable amb les dones no té a veure amb els seus mèrits artístics. Marie Curie era una gran científica, no una mare perfecta ni una esposa perfecta. De totes maneres, no conec cap dona que sigui agradable tot el temps.

P: Això ens porta al debat tan en voga de si cal separar l'obra de l'artista.

R: Si ens posem així hi ha moltíssims llibres que no hauríem de llegir. Ferdinand Celine, per exemple, perquè era antisemita. O Speer, un arquitecte nazi que va fer uns edificis meravellosos. Hi ha una infinitat d'exemples. Si haig de jutjar a la gent que llegeixo abans de llegir-la, no llegiria res o veuria res.

Equilibrar la balança de la igualtat després del #Metoo

P: Creu que aquest revisionisme és conseqüència del #Metoo?

R: Durant tant de temps la balança s'ha inclinat a un costat que ara ha d'anar exageradament en l'altra direcció per a finalment aconseguir un equilibri. Han estat anys i anys d'abusos, ara hi haurà abusos per l'altre costat, així funcionen les coses a un nivell psicològic.
Recordo que quan va començar el #Metoo un productor em va dir “ara sortiran un munt de dones mediocres fent pel·lícules mediocres”, i jo li vaig dir, “sí, durant 100 anys han donat l'oportunitat a homes mediocres per a fer pel·lícules mediocres, i què passa, no ha mort ningú, deixeu que les dones mediocres facin pel·lícules mediocres, està bé”.

P: La seva incursió al cinema va arribar perquè li van proposar dirigir l'adaptació de Persèpolis, però diguem que no ho va triar vostè. Quina és la seva relació actual amb el cinema?

R: El cinema és el mitjà que prefereixo, però haig de trobar una nova manera de fer-ho. Les pel·lícules no són només indústria, una pel·lícula és un objecte cultural i com a creador has de poder proposar coses noves. Si només es produeix el que està provat que agrada al públic no avancem.

Vull trobar la manera de fer una pel·lícula amb pressupost i amb qualitat. El problema és que si dones a la gent menjar de gos no pots demanar que apreciïn una pota negra. I dic pota negra perquè m'encanta la pota negra. El bon gust s'alimenta.

La raó per la qual m'agrada tant el cinema és perquè és el mitjà que crea més empatia en la gent i també perquè soc una persona molt solitària i si no treballo amb altra gent no veuria a ningú, és la meva manera de tenir una vida social.

“El meu cervell és francès i el meu cor, iranià”

P: Gràcies a vostè moltes persones tenen una idea de la història recent de l'Iran. Troba a faltar el seu país d'origen? Espera tornar?

R: No soc una persona nacionalista, entenc que un pot sentir-se orgullós d'alguna cosa que ha fet, però no d'una cosa amb la qual ha nascut. Però néixer en un lloc implica una geografia, una olor, una cuina. No és cert això que el sol brilla igual a tot arreu, el color del cel és diferent i la lluentor del sol és diferent. Em despertava cada dia de la meva infància veient una enorme muntanya de 6.000 metres d'altura a Teheran, coberta de neu. Ara visc en la plana París, és diferent.

Hi ha moltes coses que trobo a faltar, podria dir que el meu cervell és francès i el meu cor, iranià. No sé si podré tornar algun dia, però sé que passi el que passi hauran d'enterrar-me allà, un neix en un lloc i és el cicle de la vida, així que si no torno a l'Iran viva, hi tornaré morta.