L'historiador Ángel Viñas, autor de El gran error de la República, atribueix "la falta de resposta" dels governs d'Azaña i Casares Quiroga davant del cop del 18 de juliol de 1936 a "unes actuacions insuficients o mal orientades i un excés de confiança". Viñas, que ha pogut consultar fonts inèdites en una dotzena d'arxius espanyols, francesos, italians, belgues i britànics, sosté a El gran error de la República (Crítica) que el pronunciament de juliol de 1936 i la Guerra Civil no van ser inevitables, sinó que "la República podria haver previngut el cop i desarticulat la conspiració".

En una entrevista amb EFE, Viñas assenyala que "els mecanismes de defensa de la República, establerts per Azaña el 1932-1933 per seguir la pista de la subversió a les Forces Armades, van ser insuficients". Aquesta inacció de la República va permetre que romanguessin en el cor mateix dels mecanismes de defensa republicans elements de la clandestina Unió Militar Espanyola (UME), partícips de la confabulació monàrquica.

No obstant això, des del moment en què els conspiradors monàrquics van entreveure al maig-juny de 1936 que Mussolini els ajudaria va ser relativament poc el que el govern va poder fer perquè ningú va pensar que "darrere la conspiració hi havia l'ajuda feixista als monàrquics". L'autor subratlla en particular "la responsabilitat de Casares Quiroga, que era president del govern", encara que "tampoc se'n lliuren els ministres de la Governació en la primavera del 1936: Amós Salvador, el propi Casares Quiroga i Juan Moles, ni els ministres de la Guerra, el general Carlos Masquelet i, de nou, Casares Quiroga".

Respecte a Azaña, Viñas ha documentat dues reaccions: "Un cert menyspreu d'algun comandament militar (Goded) i que es deixés enganyar pels militars, si bé tampoc Alcalá-Zamora (president de la República) surt massa ben parat". Els mecanismes d'informació interns van ser millors amb els governs del bienni radical-cedista que amb el del Front Popular, perquè els responsables del primer, Alejandro Lerroux (president del Govern), José María Gil Robles (ministre de la Guerra), Francisco Franco (cap de l'Estat Major Central) i Manuel Portela Valladares (ministre de la Governació), "es trobaven a gust amb governs de dreta".

Amb els governs de la primavera de 1936 "es van assecar les fonts en gran mesura, perquè els papers han desaparegut; no s'han trobat o, el més versemblant, els serveis d'informació van fallar en transmetre la informació més rellevant als seus superiors". Ni el trasllat de Franco i Mola hauria desactivat el cop i, segons Viñas, el govern republicà va fallar també en no prendre mesures contra Goded i Cabanellas: "El més probable és que el cop s'hagués retardat, però no evitat, si l'ajuda promesa de Mussolini hagués quedat simplement postergada".

L'historiador considera que la República, que va resistir encara fins a 1939, "no va poder preveure l'ajuda feixista italiana als revoltats i menys la del Tercer Reich, ni tampoc la reacció de les democràcies occidentals (França i Anglaterra) a inhibir-se i no ajudar-la directament, i menys encara que no li permetessin proveir-se d'armes al mercat internacional".

A més, afegeix, "la dissolució de les unitats de l'Exèrcit tampoc va ajudar, ja que a l'agost de 1936 la República ja no tenia un Exèrcit; es va haver de formar de nou i en el seu primer any no va tenir gaire èxit excepte en la defensa de Madrid, a Guadalajara i en la batalla essencialment defensiva del Jarama".

Sense negar la responsabilitat dels dirigents republicans en no tallar la conspiració, Viñas aclareix que "els responsables de la Guerra Civil van ser els qui la van propiciar, i aquí, entre els civils, els més importants van ser els monàrquics amb Calvo Sotelo, Goicoechea i Sáinz Rodríguez al capdavant, i els militars que els van secundar emborratxats, en major o menor mesura, d'anticomunisme, amb els generals Mola i Franco 'l'aprofitat' al capdavant".