“Busca lo más vital, no más; Lo que es necesidad no más; Y olvídate de la preocupación; Tan sólo, lo muy esencial; Para vivir sin batallar; Y la naturaleza te lo da”. Ens ho va ensenyar l’excèntric ós Baloo a tota una generació que admirava la natura en la qual creixia en Mowgli. El nen salvatge que no volia anar al poblat humà. Volia ser elefant, mico, falcó o ós, però no home. El moment en què tot es va espatllar va ser quan la pantera negra Bagheera va deixar el nen a l’aldea humana on creixeria per convertir-se en el que som avui. L’espècie que ha capgirat el sentit de la cançó d’en Baloo. La que ha oblidat que la natura és sàvia. I tant que ho és, de sàvia; tant, que ha donat un cop sobre la Terra.

Fa setmanes que els senglars corren per la ciutat, que s’escolten els cants dels ocells on feia anys que no se sentien i que els dofins neden pel port. També els parterres i els arbres entre edificis fan més goig que mai. Diversos estudis asseguren que la contaminació s’ha reduït fins a mínims extrems i sembla que la natura, a poc a poc, es va sanant. Els humans ens hem apoderat de bastant més del que és necessari. I n’estem prenent consciència alhora que en patim les conseqüències. Uns mesos enrere es debatia sobre la Zona de Baixes Emissions, sobre si els cotxes havien de circular per Barcelona o no, i si aquesta acció per reduir la contaminació era adequada. Curiosament, quan la ineptitud humana s’ha demostrat més evident, ha aparegut un virus pandèmic. Sembla que la natura ha hagut de dir prou. Potser és que qui sembra vents recull tempestats.

Si hi penseu, ara tots som una mica Mowgli, el nen de “El libro de la selva” que porta uns calçotets vermells, té els cabells llargs i despentinats, i balla descalç entre llops i micos. Ens hem deixat de depilar, o ho fem molt menys habitualment, igual que això d'afaitar-nos. Tampoc no ens maquillem, ni ens preocupem de si el pijama fa conjunt. Ens dutxem menys, ens canviem menys de roba.... Som cada vegada més salvatges. Un salvatgisme que ens fa reflexionar sobre allò que realment és essencial. Potser no és vital arrencar-se els pèls fora de lloc de les celles cada dos dies, igual que tampoc no ho és agafar el cotxe per anar a comprar quatre coses a la cantonada. Potser no és fonamental portar els cabells esplèndidament tallats i tintats, igual com no ho és agafar bosses de plàstic cada vegada que es va a comprar. Potser són massa les coses que no són essencials.

“Cuando tomas un fruto, con espinas por fuera y te pinchas la mano, te pinchas en vano”, deia en Baloo. Doncs això, feia anys que es veia venir que no anàvem per bon camí i fèiem com si res. Ara ens hem punxat. Hem necessitat un xoc per adonar-nos que la nostra quotidianitat era, en gran part, banal. I allò que realment és important, allò vital que ens cedeix la natura i que ens dona vida ho hem explotat, abandonat i menystingut. Si en Mowgli no s’hagués fet home, hauria crescut vetllant per si mateix i el seu entorn.

Som a temps d’obrir els ulls i d'adonar-nos que els humans som el virus de la selva, més ben dit, de la Terra. Que ens creiem molt especials tot i ser només una espècie més. Som a temps d’ensalvatgir-nos. Deixem-nos els pèls i respirem aire net, oblidem els grans de la cara i preservem boscos i mars vius, siguem humans i animals. Tornem a entendre i aprendre la cançó d’en Baloo. Escoltem la saviesa natural. Hem començat a respectar els nostres cossos tal com són i és hora de respectar l’entorn que ens permet viure. Ara que sortim als carrers, recordem que no són nostres, són part d’un tot que ens ha donat una lliçó de consciència. Despertem, salvatges.