El Pablo, de 57 anys, viu en una parcel·la de propietat privada entre els carrers Sardenya i Rosselló de Barcelona. Es lleva cada dia a les set del matí i recol·loca les fustes que, la nit anterior, tapaven muntanyes de llibres i altres objectes curiosos. Es fa un cafè al bar de la cantonada i comença el seu dia. 

El que abans eren metres quadrats desaprofitats, ara són ocupats per mobles reciclats i varietat de llibres, pel·lícules i discos de música que ven a preus atractius... Un espai que el Pablo anomena còmicament Amazon o, amb més serietat, casa seva. La botiga sorgeix quan, a causa de la covid, no podia contactar amb ningú ni apropar-se a les persones, i va haver de preguntar-se què podia fer per sobreviure. “Tenia alguns llibres de viatge guardats i vaig apostar per intercanviar-los amb la gent...", explica a Diari de Barcelona.

“A poc a poc els veïns me’n deixaven de nous i, amb això, la botiga va anar creixent”. Aixi és com descriu els inicis del seu negoci, que ara l’alimenta i el manté, mentre viu al carrer. 

“Si en la meva situació em posés negatiu, acabaria drogant-me, bevent o tirant-me al metro de Sagrada Família”

La seva vida d'abans

La vida del Pablo no ha estat sempre així. Ha viscut sempre a Sarrià, va estudiar al col·legi Santa Isabel i va arribar a dirigir grups de seixanta venedors i comerciants a Galícia. Tenia un cotxe, un pis; pagava amb la Visa Or, viatjava i gastava el que tenia. Tot i això, amb la crisi del 2008, la seva vida es va torçar i es va quedar sense un pis on viure i sense ingressos.

Malgrat això, el Pablo es defineix com una persona optimista i s’apuntala en aquesta mateixa mentalitat cada dia. Accepta que li ha tocat viure en aquestes circumstàncies i no desitja passar les hores autocompadint-se: “Si en la meva situació em posés negatiu, acabaria drogant-me, bevent o tirant-me al metro de Sagrada Família”. Per això també es descriu a si mateix com "el millor sense sostre del món, perquè no molesta ningú i encara el dia a dia amb positivisme". 

"Hi ha moments que només penso en com m’estic perdent els meus fills"

Sovint li reconforta saber que encara hi ha gent bona i solidària. Té una veïna que li recull la roba i li neteja; una altra li porta menjar quan passa pel súper i, a vegades, li deixen notes que diuen: “Espero que estiguis bé” o “la cosa canviarà”... Això compensa les males experiències que també ha viscut com a sense sostre. Per exemple, quan algú intenta rebaixar el preu de les coses que ven perquè sap que acceptaria qualsevol quantitat per sobre de zero. “Com pots robar un sense sostre? Com pots robar algú que està al zero?”, ens pregunta de forma retòrica.

Dormir amb por

Quan descansa millor és entre set i deu del matí, quan la ciutat ja està en marxa i no s’ha de preocupar de ningú que li pugui fer mal. Defineix la matinada com el pitjor moment del dia i ens assenyala un parell de miralls col·locats expressament per veure venir cap possible perill des del seu llit. Però la por no és en el que més pensa, sinó en els seus dos fills.  No veure’ls tan sovint com abans i només parlar amb ells per telèfon és el que l’inquieta. “Això és una de les coses que encara m’afecta bastant. Hi ha moments que només penso en com m’estic perdent els meus fills...”, raona. 

Pels carrers, on es presenta la por, la solitud i el perill, el Pablo s’hi passeja cada dia. Protagonitza l’inici d’un negoci de supervivència, que l’ajuda a menjar i a formar part del veïnat. El més aterridor per ell? Ser lluny de la família; però ens diu que això algun dia canviarà, que algun dia deixarà de caminar pels carrers.