- opinió -
Guillermo Cabellos
Vivim en un conte de Cortázar
"Trobo que aquest concepte, el de 'cronopio', és dels més precisos (gràcies a la seva imprecisió) per il·lustrar-nos a un bon grapat de nosaltres"
Publicat el 23 de desembre 2021

Avui ja se’m fa impossible recordar què vaig entendre la primera vegada que vaig sentir la paraula coronavirus. El que tinc segur és que el meu cap va desordenar la seqüència de les lletres i va formar una paraula completament diferent. Ja ni parlem de quan es van començar a usar altres termes com covid o SARS. El meu cervell era massa mandrós per unir uns fonemes estranys vinguts de la Xina i que ens semblaven molt llunyans. I jo era profundament feliç en aquella ignorància.

A poc a poc, però, els titulars es van inundar d’aquesta paraula i al final la vaig fer meva (nostra). Després van arribar les lletres gregues, amb especial incidència de la Delta (curiós associar un mot tan ple de vida -delta del Nil, de l’Ebre, del Tordera…- amb la mort) i ara de l'Òmicron. El meu cap, poc versat en l’hel·lenisme, va deformar en primera instància el nom de la nova variant i quan la va haver de pronunciar per primer cop va construir la paraula cronopio, que gairebé n’és un anagrama.

Trobo que aquest concepte, el de cronopio, és dels més precisos (gràcies a la seva imprecisió) per il·lustrar-nos a un bon grapat de nosaltres. Éssers ingenus, idealistes, sensibles i desordenats que pensàvem que la cosa aquesta de la covid ja s’havia acabat amb la segona dosi de la vacuna. Però, innocents com som, no vam veure venir als famas, criatures rectes, despiadades, tiràniques, que no dubten en aniquilar la nostra felicitat si el seu poder en depèn.


"Así estoy yo", il·lustració de l'artista Mariano Cabellos.

No han tingut problema a dur a terme tots els actes de la festa màxima de la hipocresia, La Marató -cobrim amb beneficència barata els forats de lo públic- o a celebrar el concert de Lluís Llach per a l'endemà anunciar que ens tornen a robar la nostra llibertat nocturna. És impossible que algú s’adhereixi millor la idea de fama que Plaja, Argimon i Aragonès. No dubto que aquestes restriccions siguin ara del tot necessàries -estic escrivint aquestes línies essent positiu-, però està claríssim que davant una sisena onada tot plegat s’hauria hagut de gestionar diferent.

Perquè estem parlant d’una sisena onada. Com hagués patit Cortázar aquesta situació. El Grandísimo Cronopio Mayor, com m’agrada dir-li, s’hagués trobat en un lloc on la circularitat del temps i l’espai estan a l’ordre del dia. El realisme màgic ja no té res de màgic, perquè la realitat és que vivim en cicles temporals que ens porten de tant en tant al març de 2020. Un lector l’any 2030 no se sorprendrà que un home sigui assassinat pel protagonista de la novel·la que està llegint, com passa a Continuidad de los parques. Tampoc mostrarà cap estranyesa davant l’última carta que envia un cop mort Alejandro a La salud de los enfermos.


"El surrealisme que tant estimava Cortázar s’ha instal·lat entre nosaltres i ja el vivim com a quelcom normal. Els famas han pres tot el poder i l’exerceixen malgrat la seva flagrant inoperància"


Els dos anys de covid i de pèssima gestió de les autoritats han deformat les lleis absolutes que ens regien. Estic convençut que teories que semblaven inamovibles, com la de la relativitat, han variat. Les normes sota les quals convivíem s’han alterat. Ara el sentiment de culpa se’t menja per dins si t’has contagiat en una situació d’oci. Només ens permetem agafar el virus a la feina o a la universitat. Ens hem acostumat al fet que anar pel carrer a certes hores sigui il·legal i hem assumit com a corrent haver d'anar pel món amb mitja cara tapada -malgrat que les evidències científiques no demostrin la seva efectivitat en exteriors-. Ho hem acceptat amb resignació, però ho hem acceptat. És impossible mantenir una actitud més de cronopio. I no estic gaire segur de què puguem recuperar l’antiga realitat, que no l’antiga normalitat.

El surrealisme que tant estimava Cortázar s’ha instal·lat entre nosaltres i ja el vivim com a quelcom normal. Els famas han pres tot el poder i l’exerceixen malgrat la seva flagrant inoperància. Trobem acceptables tota mena de violacions de la nostra llibertat, que només serveixen per tapar l’absoluta inutilitat dels qui ens manen.

Ara el text hauria d’acabar en alt, amb una consigna revolucionària que encoratgés a tots els cronopios a unir-se en contra dels famas i lluitar pels nostres drets. Però ni aquesta és la naturalesa d’un cronopio ni així ho hauria escrit Cortázar.

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —