Si ens posem a buscar els factors de l’èxit de De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda haurem de passar inevitablement pel text. Joan Yago (Barcelona, 1987) n'és el dramaturg, l’encarregat de condensar totes les aportacions i materialitzar les inquietuds de La Calòrica en personatges, diàlegs i escenes. M’explica que el seu somni era ser dramaturg i viure del teatre. Es pensava que seria més plàcid, ara somnia en saber desconnectar, descansar i no agafar més projectes dels que pot assumir.

El local de la companyia és l’escenari escollit per conversar i descobrir les intencions que s’amaguen darrere la comèdia que ha esgotat entrades al Teatre Nacional i el Poliorama. Em rep i entrem al local. La planta de baix és una sala d’assaig frustrada en un magatzem per culpa de les “escenografies grans” que tant els agraden. Se’m fa familiar l’espai perquè al llarg de l’obra es projecten vídeos gravats aquí. “Encara hi ha la canonada allà”, em diu.

Pugem a dalt, a l’oficina, i sec en una butaca que centenars de persones han vist en algun escenari de Barcelona. Porto un guió amb les preguntes preparades però mentre hi anava he llegit una frase seva que em crida l’atenció i no puc evitar començar per aquí.

“Cada obra és una reunió i ningú sap en quina esclatarà la revolució”
És l’excusa per no enviar la teva feina a la merda, el motiu per continuar fent teatre. Ha passat algunes vegades a la història que una cançó, una obra de teatre, un llibre o una pel·lícula ha tingut un impacte que s’ha convertit en acció política directa. I no sabem quan passarà, és la part bona de tancar-te cada nit a la sala de teatre, esperar que aquesta sigui la nit. És una meta que ens marquem com a companyia. Volem una reacció estètica, agradi o desagradi l’obra, però també una reacció ideològica, que ens aplaudeixin pel missatge. 

És la vostra forma de fer política?
Realment és una forma acomplexada de fer política. Woody Guthrie portava escrit “Aquesta màquina mata feixistes” a la seva guitarra i els Black Panthers van respondre dient que era una AK-47 la que matava feixistes. Són perspectives molt diferents, els Black Panthers es deixaven la pell en l’acció directa als carrers per canviar les coses i davant d’això nosaltres ens preguntem si fem alguna cosa.

Fa la sensació que tot i que l’obra és molt política, un negacionista del canvi climàtic la pot gaudir perquè està ben feta i fins i tot farà que es qüestioni certes coses. Creus que si l’obra fos més militant seria més difícil fer arribar el missatge?
​​​​​​​Totalment. De fet no hem pres cap gran decisió en aquest sentit, ha anat passant. Sabem que fem teatre popular, de consum i comercial. Amb el temps hem acabat entenent que el nostre ADN és fer obres que pugui gaudir tothom. No volem, i potser tampoc podríem, limitar-nos a l’alta cultura o un sector reduït de la població. És un esforç humà i econòmic massa gran perquè et vegin només els teus amics que estan convençuts. Hem de fer coses que tinguin un impacte real en la societat.

Fugiu dels excessos de la intel·lectualitat?
​​​​​​​Sí. Però més per com som nosaltres, per com parlem, per les bromes que ens fem… Els nostres referents són més els Simpson que no els grans filòsofs. No podem evitar fer humor amb referents culturals compartits i més populars. Quan ho vam detectar vam notar una mena de complex, però hem entès que és el nostre ADN. L’alta cultura ni és el que ens agrada fer ni representa qui som.

Tot i això, les vostres obres tenen un contingut polític molt evident…
No podem evitar fer-ho. Si ens posem a parlar en tres minuts estarem fent comentaris cafres i còmics sobre política. Amb el temps hem anat desenvolupant el que anomenem comèdia política, que no és gens nou, ve d’Aristòfanes i de la comèdia grega.

La comèdia de La Calòrica inclou moltes referències a l'actualitat política. Foto de May Zircus / TNC

Heu adaptat alguna obra seva...
​​​​​​​Exacte, Els Ocells. Feia comèdies molt esbojarrades: hi sortia Hèrcules cagant, gent parlant amb granotes o ocells, se’n reia de contemporanis seus com Sòcrates… Fins i tot destapava escàndols polítics reals. Es creaven autèntics altercats en les seves obres. I això de fer servir la comèdia per abordar les problemàtiques més serioses i que ens espanten més és el camí en què ens hem trobat més a gust i més útils.

Penses que la comèdia us fa ser més eficients a l’hora que s’entengui el que voleu dir?
​​​​​​​Sens dubte, confiem que el missatge arribi cristal·lí. Tot i que a vegades tenim el dubte de si el contingut queda enterrat sota massa rialles. Perquè la comèdia té una incògnita que és la interacció del públic i et condiciona la interpretació. Si marxes massa, pots saturar, és un equilibri difícil. Per això dic que la comèdia es pot menjar el contingut.

L’obra té escenes molt dinàmiques i carregades d'humor i altres de més pausades. És un recurs buscant aquest equilibri que comentes?
​​​​​​​Particularment és una cosa que m’obsessiona. M’agrada combinar escenes amb ritmes ben diferents. Que un moment estiguis en el pic energètic i en la següent tinguis tres personatges parlant sense massa continuïtat argumental. En el mateix sentit, m’encanta que l’espectador no pugui saber què vindrà després. De fet és un tret que busco com a consumidor.

Joan Yago juga amb una espasa a l'oficina de la companyia. Foto pròpia.

I més missatge, les últimes funcions han acabat amb una crida contra l’ampliació a l’aeroport…
​​​​​​​Era un missatge que no teníem quan vam estrenar, però quan surt l’acord ens plantegem afegir-ho perquè veiem que, conscient o inconscientment, se’ns dóna una posició d’autoritat. I hem investigat sobre el tema però no deixem de ser turistes, no activistes. Llavors tenim clar que no som científics però que tampoc no ens podem limitar a ser turistes. Hem entrat en una causa que ens importa i no podem no posar el missatge de no a l’ampliació. Tenim 500 persones a una sala, hem d'encabir-ho. I la veritat és que ningú no ens ha posat pals a les rodes per fer-ho.

És una decisió força humil...
Sí. I la gent del teatre no acostumem a ser la més humil del món. Però a l’obra diem “Ei, feu cas als científics i no als xarlatans”, i no podem pretendre ser nosaltres els xarlatans. Així que hem de donar veu a qui en sap. Se’ns va dir de fer-ne un col·loqui i vam acceptar amb la condició que hi participessin Rebel·lió o Extinció, el David Fernández i una ambientòloga. I va funcionar molt bé, l’haguéssim volgut fer en cada funció.

Tornem a l’obra. D’on neix De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda?
El Teatre Nacional de Catalunya ens va encarregar una obra i vam triar parlar sobre la crisi climàtica. Era un tema que portava temps sortint, portàvem temps plantejant-ho però sempre passava per davant alguna altra cosa que sembla més important. En el cas de Fairfly, la bombolla de l’emprenedoria, en el d’Els Ocells, el populisme neoliberal. Llavors l’Israel (el director) va verbalitzar això i vam decidir fer l’obra sobre com l’emergència climàtica és un tema que sempre pots empènyer enrere. I ràpidament ens va sortir el nom. 

Però 2020 ens porta una pandèmia mundial que ho afecta absolutament tot. No us plantegeu canviar-ho?
Jo en aquell moment em trobava en fase d’escriptura i la veritat és que va ser difícil, molt, de fet. El procés es va allargar però estàvem decidits a seguir amb l’emergència climàtica i ens havíem documentat molt.

Quan ja teniu clar que voleu parlar d’això, com creeu l’obra que hem acabat veient al teatre?
El primer que fem és documentar-nos, com fem en totes les obres. En aquest cas ho fem de forma estricta perquè no en tenim ni idea. [Riu] Bé, clar que sabíem que és el canvi climàtic, però volíem parlar del tema amb rigor.

I en què consisteix aquesta documentació?
​​​​​​​Tots els membres de la companyia ens posem a llegir llibres, articles, a mirar pel·lícules i compartir-ho entre nosaltres. I anem destacant les coses que ens semblen més interessants i ens agraden més fins que creem la història. Els negacionistes aquí van ser clau. Quan vaig veure sencer un congrés de negacionistes d’Hamburg a Youtube vaig tenir clar que no ho podíem deixar passar. Era fascinant.

Si haguessis de dir algun referent de la fase de documentació, quin seria?
Principalment Això ho canvia tot, de Naomi Klein, perquè és un llibre que explica un concepte bàsic per nosaltres que són els micronegacionismes. I va ser força revelador, també, llegir literatura negacionista. 

Qui hagi vist l’obra recordarà que traceu un paral·lelisme amb un edifici que té problemes en els fonaments per culpa dels desaigües. No m’imagino com hi arribeu…
Arribats a cert punt coneixem la història d’un edifici que no connecta amb el col·lector, inundant els baixos on assaja una companyia de teatre. No ens passa a nosaltres però sí a ells. I ens va semblar la forma perfecta per vestir el missatge. Els vaig demanar permís per utilitzar la seva història assegurant-los que l’aprofitaríem bé. Imagina’t que havent arribat fins aquí ho canviem tot per la Covid-19.

Imatge d'una de les escenes de l'obra. Foto de May Zircus / TNC

Informant-me per aquesta entrevista he llegit que teniu un funcionament força horitzontal, tots ho feu tot?
​​​​​​​Tenim un funcionament col·lectiu en què tothom pot dir-hi la seva, però conservem certes funcions. El text sorgeix de la posada en comú que et comentava però arribats a cert punt, jo em tanco a casa i escric el text. Llavors el compartim i l’anem adaptant segons el que veiem. Sí que hi ha companyies que escriuen a la sala d’assaig, però nosaltres mantenim certes funcions. Jo, per exemple, puc exposar els meus dubtes o fer aportacions al decorat o la direcció, però al final acaben decidint l’escenògraf i el director, respectivament. Sempre valorant els comentaris de tota la companyia.

Quants dies poden passar des que teniu l’encàrrec fins que ho veiem en escena?
Normalment acostumem a estar d’un any a un i mig en total. Per De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda, la primera fase de documentació va durar, més o menys, de maig a setembre. Però veient-nos un o dos cops per setmana. Després, l’escriptura, la meva part, acostuma a durar dos mesos. Com et deia, la pandèmia em va trasbalsar i es va allargar a quatre. I el procés d’assaig un mes i mig, aproximadament, que és el temps estàndard per una producció del TNC.

Durant tot aquest temps teniu un sou, espero…
Sí. És una producció del TNC. Per tant, els actors són contractats i cobren un sou d’assaig del teatre i després per les funcions.

Llegia que en alguna entrevista dius que l’aposta per vosaltres arriba una mica tard, quan ja sou un valor segur amb premis i reconeixements…
​​​​​​​La resposta curta és que sí. Però la queixa no és individual. El que ens agradaria és que les companyies que estan començant tinguin les oportunitats ara. El sistema teatral català sembla que obligui les companyies joves interessants a aguantar cinc o deu anys per tenir un lloc als teatres. Amb la precarietat que això comporta.

…
El que volem és que s’arrisqui amb aquestes companyies i puguin provar. Els teatres públics no estan fent la seva funció, han de servir perquè la gent provi i es pugui equivocar. Quan ho han fet, els ha sortit bé perquè les obres, que potser no són perfectes, connecten amb un públic diferent. Espero i esperem que les companyies noves no hagin d’aguantar 10 anys com hem fet nosaltres, no és just.

Aquest sistema vol dir que vosaltres, que ja teniu un nom, ja ho teniu fet?
Vol dir que tenim una posició privilegiada. Vol dir que, almenys, si truco al director d’un teatre, ens escoltarà. Només això, realment. Però no tenim ni la més remota idea de fins quan durarà. Ara ens toca escollir cap on volem anar, que abans no podíem escollir.

I la pregunta obligada: De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda s’ha acabat?
​​​​​​​Gairebé segur que no. Estem intentant fer bolos fora de Barcelona... [Intenta mirar un calendari de paret que està massa lluny]… a la primavera. És un espectacle que per l’escenografia és difícil de moure, però estem intentant fer una gira. 

I a Barcelona?
No crec que passi aviat. És una obra que ha fet dues temporades, al TNC i al Poliorama. Ara bé, m’agrada molt l’obra i els reptes que hem assumit amb ella, així que espero que pugui tenir més vida a Barcelona. 

Anem a l’audiovisual, el TNC ofereix veure l’obra per cinc euros al seu web. Quina opinió et mereix?
És una iniciativa que ha despertat moltes sensibilitats. Jo prefereixo el directe i clarament no és el mateix. Ara bé, és fals que el vídeo et tregui espectadors. Perquè qui ho mira en vídeo és perquè no pot: viu lluny del teatre, té problemes de mobilitat o econòmics. Qui pot va a les sales a veure teatre. Sé que és un debat més profund però crec que és una bona cosa que estigui al web del TNC.

El procés comunicatiu és diferent…
No només és diferent sinó que és pitjor. Però si no hi pots anar, pel que sigui, i saps que serà una experiència pitjor, és millor això que res.

És part de la vostra posició com a companyia?
Clarament, sí. Hi ha gent que des del purisme diu que no és teatre i d’acord, no ho és, però s’hi assembla. I qui pensi que aquest és el problema del teatre s’inventa un problema. 

…
​​​​​​​Els problemes de veritat són que els pressupostos de cultura siguin pèssims i que estiguin mal gestionats, que hi ha un tap generacional, un problema de star-system que premia la televisió, que les actrius de certa edat no tenen feina perquè no s’escriuen papers per elles, que no hi ha càstings oberts, que s’estan tancant teatres per la bombolla immobiliària…

Alguns membres de La Calòrica fèieu la sèrie d’IB3 Mai neva a ciutat. Hi haurà més excursions a l’audiovisual?
Personalment és un format que m’agrada molt, sobretot les sèries de ficció, i m’interessa molt seguir aquest camí. També amb La Calòrica tenim intenció de crear una sèrie audiovisual. És una intenció, per ara, tímida, però aprofitarem que els actors i actrius tenen bolos que els donaran diners i ens permetrà tancar-nos a definir la idea.

Suposo que els requeriments són més que en el teatre, com ho porteu això?
​​​​​​​Amb Mai neva a ciutat érem tres persones que veníem del teatre, no coneixíem el sector, i que, per sort, ens vam rodejar de bons professionals que en saben molt. Som conscients, per tant, que el projecte passa per anar de la mà d’una productora audiovisual. Però primer volem tenir-ne una idea una mica sòlida perquè no volem desmuntar-la a la primera de canvi amb qüestions de format.

Serà una comèdia?
Sí, ens agradaria transportar les sensacions del teatre a la pantalla. No es tracta de gravar teatre sinó de mantenir l’esperit. Tenim referents com Monthy Pyton o Inside number 9, on molts actors fan molts personatges. Però hi ha moltes qüestions que hem de pensar bé.

Com quines?
​​​​​​​Per exemple, penso en una escena de cinc dones grans. En teatre serien representades pels actors de La Calòrica i ho penso en una sèrie i seria molt divertit. Però l’audiovisual permet tenir cinc actrius grans que participin només en poques escenes i penses “no seria millor així?”. El mateix en el cas de de representar una parella de russos, com a l’obra.

Haureu de tenir més cura…
​​​​​​​Sí, i buscar com encaixa això amb la nostra manera de fer, una manera de fer que recorre molt als múltiples personatges. Ho hem de pensar molt i decidir què farem en aquests casos.

El rus és un recurs que us agrada, oi?
És un recurs que ens ve de lluny. Va començar amb Ekstraordinarnyy, que era una peça breu que es podia entendre perfectament tot i estar en rus inventat. Ara hem fet un salt qualitatiu i el Gerard Adrover ens ha assessorat perquè la parella parli rus de veritat.

Em fa la sensació que són els personatges més mimats, pot ser?
​​​​​​​Volíem que poguessin solucionar el problema però com que són “els russos” ningú els fes cas. De fet, una idea que es va quedar al tinter és fer que l’home fos arquitecte i que hagués pogut arreglar l’edifici, però que ningú no l’escoltés.

Ara et proposo un petit test. Et diré el nom d’algunes de les obres de La Calòrica i m’has de dir a quin personatge públic la recomanaries:
Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I.
A la princesa Leonor perquè explica una història que li pot recordar la seva vida.

Sobre el fenomen de les feines de merda.
A l’Amancio Ortega perquè si ha treballat mai ja deu fer molts anys que no ho fa i li pot donar un bany de realitat i recordar què és treballar.

Els Ocells.
[Bufa] Si dic un personatge no em quedo a gust. Sobretot a tota aquesta classe política jove que proposa coses diferents però que seran temptats per les mateixes forces i acabaran en els consells d’administració. Però sé que no els aturaria.

El profeta.
A Miguel Bosé o a un negacionista de la Covid-19, per això de les noves espiritualitats.

Fairfly.
​​​​​​​Va sobre emprenedoria i ja han vingut alguns emprenedors a veure-la i no l’entenen. Seria interessant que ens veiés un conseller de treball o empresa. Roger Torrent, per exemple, riuria, s’ho passaria bé i espero que s’emportés alguna lliçó.

De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda.
​​​​​​​A Xavier Sala i Martín. El mencionem i, sabent els seus posicionaments, tindria una resposta molt eloqüent sobre tot allò que exagerem. Però potser s’hi veuria reflectit. 

I per acabar, un últim joc: et proposem que posis títol a l'obra de teatre que relataria cadascuna d'aquestes situacions...

​​​​​​​