- opinió -

Les voluntats implícites de la censura

"Cada vegada es palesa més la voluntat latent que s’amaga sota els tentacles de la coalició PP-Vox"

Marta nieto
Per Arnau Martín
Publicat el 04 d’agost 2023

Els darrers dies s’ha fet públic que els partits polítics PP i Vox han cancel·lat, a través del consistori de Toledo, l’exhibició de l’obra teatral “La infamia”, escrita per la periodista Lydia Cacho. Es tracta d’una peça que condemna les injustícies patides per les dones i els nens, en el marc d’un sistema intransigent i cruel que exerceix de mirall per a qualsevol indret del món.

La raó que s’ha posat de manifest per censurar l’obra és la manca de pressupost, quan aquest mateix ja havia estat aprovat per l’ajuntament. En aquest sentit, els motius són diversos, i requereixen la nostra atenció. 

Més enllà del fet en si, que no és un esdeveniment aïllat, cada vegada es palesa més la voluntat latent que s’amaga sota els tentacles de la coalició PP-Vox, el bloc dretà i ultradretà que s’ha agenciat la veu popular a través de les promeses de gestió maniquea, abrupta i unidireccional de les problemàtiques més urgents. 

D’una banda, amb aquesta temptativa queda sintetitzat el maltractament que aquests individus professen cap a la cultura, decisió que rima amb la prohibició a les subscripcions a revistes com “Cavall Fort”, impulsada per Vox a Burriana fa unes setmanes —i rectificada davant la pressió popular.

Aquests successos, exercits des de la rancúnia i considerats d’insignificant rellevància, evidencien el desconeixement, per part d’una preocupant majoria de la població, del què veritablement significa cultura. Aquesta no només es fonamenta en la visita de museus, sinó que constitueix la base del nostre propi modus vivendi, i s’articula en les pautes de conducta sota les quals ens regim per consens social. Atacar la cultura, doncs, implica impedir la lliure expressió de l’individu, evitar que es plantegi que tot es susceptible de prendre un rumb alternatiu a l’imposat.

La necessitat de censurar, emesa per un poder que controla diabòlicament el llenguatge i la imatge, és una declaració d’intencions capaç de resumir tot un programa polític. Es pot començar, doncs, per les raons més òbvies, com són un silenciament de la dissidència i una severa anul·lació de la pluralitat. Per altra banda, el gest, així com la cerca d’una excusa pobre per justificar-ho, denota covardia i pragmatisme, en la mesura en què les figures que capdavantegen aquests partits rebutgen tota aquella exhibició que desentoni amb els seus discursos.

La qüestió de la memòria històrica, en estreta unió amb l’expressió artística i la seva voluntat d’establir una distància crítica amb el moment actual, també és un factor rebut amb desdeny per Vox i PP, que confien en un present higienitzat, ordenat i enclavat a l’estricta contemporaneïtat, lliure de culpes. Situació procliu a l’escomesa dels mateixos errors, polaritzacions i confrontacions del passat.

Per si fos poc, aquest sistema descansa sobre un patriotisme fal·locèntric que de nou considera l’home blanc heterosexual, europeu i benestant, com l’únic portador de la veritat, tot valorant la dona i els col·lectius LGTBI com un instrument més al seu servei. En aquesta equació també entra amb rotunditat el despreci categòric contra la immigració, conflicte irresoluble que assola Europa per molts cantons.

Amb tot, una raó més profunda passa per la maquinària pulsional de l'home i els seus mecanismes identificatius. La tendència masculina natural cap a valors com el logos, la rigidesa, la racionalitat estadística i la disposició controlada de cada sector i departament de la societat queda dibuixada amb prohibicions d’aquesta mena. La censura, doncs, pot ésser llegida com una conseqüència de la inadaptació de l'home davant el context líquid i múltiple per on es belluga, com una reacció instintiva de replegament que aplica a través de la força.

Encara que la responsable d’aquests vetos hagués estat una dona afiliada a aquests partits, el concepte és el mateix, perquè al·ludim a un inconscient col·lectiu que segueix acceptant la llei paterna, i sent devoció cap a uns ideals tradicionals, les intocables “bones costums”. Això priva a qualsevol tendència (en aquest cas el feminisme) de poder injectar-se orgànicament al si d’un conglomerat social forçosament autorregulat, manipulable, homogeni i que es resisteix a cercar criteris valoratius, perquè està massa obsessionat en escoltar allò que desitja. 

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —